De la il·lusió al desencís. Carles Xavier Senso Vila
Читать онлайн книгу.
de Zeta.
Romandre quiets era morir en una època de constants canvis i redreçaments econòmics. I això, sembla que ho observaren a la perfecció des de la direcció de Las Provincias. El gir editorial i el fet d’erigir-se com el diari altaveu del moviment blaver li reportà enormes beneficis durant quasi vint anys. I en aquest gir editorial, darrere d’unes tesis anticientífiques i provocadores, no podia haver-hi destacats membres universitaris que havien format part de l’etapa anterior i que abandonaren de forma gradual la redacció del diari degà, a mesura que la ideologia blavera anà guanyant posicions en el rotatiu. Sols l’esgotament de la Batalla de València i el fet d’adonar-se’n que els rèdits econòmics començaven a ser negatius amb l’explotació d’aquest monotema, féu abandonar l’empresa, encara que ja era ben entrada la dècada dels noranta. El diari degà passà de representar les tesis de la lluita antifranquista a la defensa de la ideologia blavera personificada per la dreta postfranquista que se sentia còmoda amb la informació quartejada que oferia el règim feixista. La política de provocació realitzada des de la redacció del periòdic es complementà en el carrer amb la participació de grups ultres que amplificaren les acusacions fins a utilitzar-les com a pretext d’insults i agressions físiques; una conducta que «amagava aleshores un pànic a la modernització i al canvi» (Gómez Mompart, 2000). I amagava, a més a més, un intent per reflotar la caiguda de les vendes que s’havien reduït des dels 45.361 exemplars al dia de 1975 als 41.000 de 1978. Els principals estudiosos del tema han identificat el blaverisme com una reacció del bloc de poder tardofranquista per adaptar-se a la nova democràcia i conservar, així, importants parcel·les de poder. Les tesis lingüístiques secessionistes calaren entre l’important món faller i l’anomenat franquisme sociològic, classes mitjanes urbanes tradicionals secundades per alguns dirigents del franquisme local, membres de l’alta burgesia i alguns conservadors i catòlics conservadors. Un corrent ideològic que en un principi triomfà a la ciutat de València i a la comarca de l’Horta i que, amb el temps, arribà pràcticament a tot el País Valencià. Si ens fixem en el paradigma de Las Provincias, observem un tret significatiu dels mitjans de comunicació franquistes i, amb ells, del sistema de poder dictatorial. Com afirma Josep Lluís Gómez Mompart (2000: 157),
la Transició no anava a ser fàcil perquè bona part del sistema comunicatiu de la Dictadura es mantingué i perquè els projectes i intents alternatius d’esquivar les lleis, el tarannà i la prepotència postfranquista toparen amb l’entestament d’un entramat mediàtic que es resistia a perdre privilegis. I, per suposat, l’Estat no estava disposat a què se li escapés de les mans la reforma i els límits d’aquesta. L’oposició democràtica en el seu conjunt qüestionà poc i no combatí suficientment l’immens poder fàctic que representà l’ecosistema de comunicació a la mort del dictador.
Entre les publicacions de periodicitat no diària sols la Cartelera Turia, autèntica capitana de la informació cultural i l’opinió política i social, perdurà amb el temps i fins a l’actualitat com una illa d’informació compromesa. A l’igual que a la resta del territori espanyol, la majoria dels mitjans de comunicació i de les agències d’informació estaven controlades per l’Estat o en mans de l’església o l’Opus Dei –tant si es parla de la premsa, com de les emissores de ràdio i també de les dues úniques cadenes de televisió existents.
Segons Rafael Xambó, el conflicte esclatà el 20 de maig de 1977 amb el programa televisiu Hora 15 sobre la unitat de la llengua i els posteriors articles de María Consuelo Reyna a Las Provincias que despertaren un sector de la societat valenciana, nostàlgics del franquisme que observaven amb preocupació la incidència de les tesis nacionalistes entre la població valenciana. Primer, els articles s’enfocaren en les pressions al president Albiñana perquè es manifestara sobre el tema. Després les seues paraules foren tergiversades i manipulades. Xambó (2001: 610) explica: «El foc que havia encès el diari feia que la ciutat de València apareguera plena de pamflets anònims, d’extrema dreta, parlant de la traïció del Plenari de Parlamentaris i convidant a la revolta el dia que el Consell es reunia al Puig». La campanya de crispació política de Las Provincias a partir de temes científics irrefutables –la unitat lingüística de la llengua catalana en totes les seues variants territorials– continuà amb transformacions semàntiques sobre els principals símbols identificadors dels valencians i els consegüents efectes pragmàtics en una societat que seguia pensat que la veritat responia a tot allò que apareguera imprés. La polèmica creada i alimentada s’incrementà a mesura que s’acostaven els comicis electorals. Bandera, llengua, territori o himne ompliren pàgines i pàgines en una campanya sense precedents i amb la complicitat del govern espanyol, que veia l’enfrontament entre els «cosins-germans» com un reforçament a la idea d’unitat indivisible de la nació. Una estratègia contra la cultura dirigida a la victòria d’un determinat corrent ideològic defensat per grups hereus del franquisme. Manipulació informativa, persecució dels defensors d’aquestes idees culturals ara tergiversades, victòria dels defensors de les tesis contràries i pujada al poder, beneficis econòmics facilitats per la trama.
La dreta valenciana no participà en el procés de reconstrucció del país, com, en general, no participà de la cultura d’avantguarda o, fins i tot, de qualsevol cultura. Els escassos elements cultes d’aquest grup són nobles deixalles d’èpoques passades, car la nova dreta valenciana, producte d’eixa Tijuana econòmica que produí el franquisme, tenia ja prou i massa amb les magres produccions culturals del règim, les quals, és clar, sols veien com a nació una –una sola– Espanya, entre castissa i transcendent (Hopkin, 2000: 127).
Les campanyes reivindicatives que caracteritzaren el País Valencià de la dècada dels seixanta i setanta serviren per a oferir un paper fortament transcendental al periòdic Las Provincias en el darrer franquisme i la primera democràcia. La primera etapa després de la mort de Franco, es va caracteritzar en el mitjà de comunicació conservador, segons l’autor Alexandre Crespo (2004), pel paper de la corona espanyola i de les reformes per la democràcia, per les reivindicacions autonomistes capitanejades per les forces de l’oposició i per la neutralitat inicial referent al tema de l’anticatalanisme, dirigit en aquest moment pels sectors del franquisme local. Amb posterioritat, no tan sols va fer de l’anticatalanisme una implacable croada en la qual s’oblidaren deliberadament les mínimes regles de l’ètica periodística o la moral política, sinó que l’ampliaren a la persecució de personatges públics, actuacions o fets, en funció no sempre d’objectius purament ideològics. Segons Crespo, una València catalanitzada, envilida pel centralisme roig, assetjada per les mans negres de la Barcelona envejosa, sempre venuda als interessos forans, bastardejada per l’esquerra i els intel·lectuals i traïda per la Universitat. Las Provincias qüestionà greument davant amplis sectors de la societat el paper de la Universitat amb el seu obstinat linxament; desacredità i criminalitzà les esquerres fent prevaler un model de democràcia tutelada des d’una dreta autoritària; mantingué l’existència interessada d’una extrema dreta violentament gelosa de qualsevol projecte de transformació cap a la modernitat; generà por en les institucions per la recerca de posicions de consens; encalçà la cultura fins a límits feixistoides; frenà parcialment el procés de normalització lingüística i perseguí persones i actituds absolutament impròpies d’un país democràtic.
Broseta i Reyna passaren de donar suport als Premis Octubre –organitzats per Acció Cultural del País Valencià, una entitat fusteriana– en els anys setanta a construir i armar l’anticatalanisme en benefici de l’estratègia de la UCD per arribar al poder. Un punt d’inflexió important suposà l’article de Broseta, publicat el 28 de juliol de 1978, titulat «La paella d’Els Països Catalans» i que rebé una important rèplica des de VS, on Amadeu Fabregat li dedicà diversos articles i editorials de gran amplitud. En aquest article, el polític ucedista denunciava l’exhibició de la paella valenciana com a pròpia de Catalunya durant la Setmana Cultural Catalana de Berlín amb un to d’irritació que contrastava notablement amb els seus articles –de no feia ni un any enrere– en què es mostrava partidari de la terminologia de País Valencià, del diàleg, de la lluita contra les tergiversacions interessades i de la defensa de les qüestions sobre la llengua des de postulacions estrictament filològiques. A l’article sobre la