Nobles, patrimonis i conflictes a la València moderna. AAVV
Читать онлайн книгу.
del segon senyor de Guardamar era destinada a albergar una important pinacoteca composta per 20 quadros grans de caràcter religiós, 43 llenços menuts de temàtica profana i 2 retrats de la família. La galeria connectava amb una alcova, segurament la de la senyora de la casa, Antònia Carròs i Blanes, ja que s’anotaven 12 coixins d’estrado i 6 tamborets.15
La dilatada etapa de don Josep Mercader i Carròs (1710-1755) al front del vincle de la Casa de Guardamar així com el seu matrimoni amb Apol·lònia de Castellví, filla del comte de Carlet i molt més jove que no ell, havien de deixar una petjada profunda en l’aspecte i estructura de la casa. En primer lloc, sembla que els nivells de luxe i ostentació es disparaven, en part per un estil de vida clarament rendista i en part per la falta de descendència; i també, per què no, en consonància amb la moda de l’època. Totes les estances principals estaven decorades amb espills, tapissos i quadros, les finestres d’alguns espais tenien vidrieres i el terra estava cobert amb catifes i estores d’espart. A l’inventari s’anotaven mobles exclusius per a exposar joies i objectes decoratius i també diferents baguls per a guardar la plata de la vaixella i les joies de la senyora de la casa. La il·luminació es feia més sofisticada ja que les quadres disposaven de cornucòpies.16
El matrimoni realitzava alguns canvis en la distribució domèstica. La primera de les habitacions principals es convertia en una sala de recepció. La segona, es feia més complexa pel que fa als espais ja que incloïa: avantsala, alcova i dues habitacions. Com a exemple del refinament assolit pels senyors, en l’avantsala s’exhibia un aparador de xarol amb cristalls dins del qual s’exposaven objectes decoratius i religiosos de plata, or i pedres precioses, a més d’algunes relíquies. L’alcova d’aquest dormitori comunicava amb el vestidor de la senyora en què hi havia tres perxes de peu amb perruques i una arca amb la seua roba, així com un cofre de xarol de la Xina dins del qual estava el seu joier de domàs carmesí guarnit amb un galó de seda blanca. Arracades, collars, fermalls, creus, rellotges, sivelles i braçalets d’or, plata, diamants i pedres precioses conformaven el tresor de la filla del comte de Carlet. Les joies, juntament amb la plata que estava guardada en una arca al costat de la cuina, assolien un valor de 2.665 lliures.17 Encara hi havia una segona habitació en aquesta estança amb alguns complements propis de la indumentària d’un cavaller: barrets, birrets, calces i una espasa amb empunyadura de plata. Anteriorment, en un dels bufets de l’avantsala, havien aparegut dos fermalls i gafes de plata per a un corbatí.
LA COL·LECCIÓ PICTÒRICA: UN ELEMENT DE PRESTIGI
Durant l’època moderna, la possessió d’obres d’art constituïa un símbol de l’esplendor d’una família i formava part de la seua política de prestigi. Ultra això, i en el nostre cas, manifestava les ganes d’impressionar d’una família, en procés d’ascensió social, envers els parents i les xarxes d’amistat. D’alguna manera, la prosperitat i fortuna aconseguida havien de revertir en el bé comú: en el mecenatge d’artistes i en la difusió, a través de la pintura, d’un determinat missatge ideològic contrareformista; a més de contribuir a l’impuls de la devoció popular de caràcter local. El noble assumia, com una conducta pròpia del seu rang, la protecció en l’àmbit de la litúrgia i la pietat. En aquesta línia de pensament, podríem valorar la presència en la casa de diferents quadros de la Puríssima –dogma de la Contrareforma–, de pintures relacionades amb l’escena bíblica del Davallament de la Creu, a causa de l’existència del proper convent del Peu de la Creu, o de les representacions de sant Vicent Màrtir, sant Vicent Ferrer i sant Tomàs de Villanueva, relacionades amb una devoció local consolidada envers aquests sants.
Encara que la majoria de les obres artístiques eren quadros, també hi havia làmines, tapissos, escultures i una talla de fusta. En total, i pel que fa a l’any 1668, s’inventariaven setanta-set representacions artístiques que es repartien per les diferents estances de la casa. Aquests espais condicionaven, en part, la temàtica i la dimensió dels quadros. Per exemple, en la sala de la casa es trobaven els quadros més grans i segurament els més importants pel que fa a la qualitat artística. El valor d’aquestes obres ve referendat pel testament d’Enric ja que, mentre el seu retrat passava al vincle, la resta de quadros era un llegat, com a béns lliures, per a l’hereu.
En concret, totes les pintures de la sala, llevat del retrat d’Enric de Miranda, eren de temàtica religiosa. Hi havia dotze de la Mare de Déu, una Puríssima, un Naixement i un Davallament de la Creu. Les dimensions de les obres eren importants: al voltant de cinc pams d’amplària i vuit d’alçada assolien el retrat, les dotzes verges i la Puríssima. El quadro més gran era el del Davallament de la Creu que abastava els dotze pams d’alçada i deu d’ample i, segurament, era l’obra que presidia l’estança. L’elecció d’aquesta escena bíblica, com hem dit, responia a l’existència, gairebé davant de la casa, del convent del Peu de la Creu i a la intenció del patrici d’exercir una mena de patronatge entre el veïnat a l’altura de la seua categoria. Tots els quadros tenien el mateix tipus de guarniment per la qual cosa formaven un conjunt. D’altra banda, el gran nombre d’obres dedicades a la Mare de Déu, repartides per tota la casa, responia a una devoció mariana molt acusada per part del matrimoni. No debades, el senyor de Guardamar deixava diners en el testament perquè es realitzaren diferents oficis religiosos durant l’onomàstica de Maria.
Respecte dels quadros de tema profà, la majoria estaven al menjador principal i, entre aquests, en destacaven un total de vint-i-quatre dedicats a diferents emperadors romans. Relacionats amb la funció dels dos menjadors, hi penjaven quatre quadros de flors i de fruita. L’any 1710, els emperadors romans havien estat substituïts per 18 llenços de personatges de la casa d’Àustria, moda decorativa que també veiem en la casa del comte de Parcent o en la del comte d’Olocau.18
Les escultures, làmines i talles es concentraven sobretot a l’oratori. L’inventari no ens indica l’obra que presidia l’altar però podria ser un Crist de talla de fusta de noguera, una creu de bronze o una Maria Magdalena emmarcada entre dos columnes d’Asp. La capella comptava amb dos nens Jesús d’alabastre i tres quadros amb relleu: un de Maria, un de Jesús i un altre de la faç de Nostre Senyor. Tenim una imatge més concreta d’aquesta capella durant l’inventari de l’any 1710 ja que en aquest temps estava presidida per un retaule al centre del qual, una imatge de la Mare de Déu al Peu de la Creu, i a les portes, sant Miquel i sant Jeroni.
La col·lecció artística durant l’etapa del senyor Josep Mercader i Miranda (1668-1710) experimentava un augment sobretot pel que fa al nombre de tapissos i retrats. En total, es comptaven 147 obres –92 quadros, 21 retrats, 20 tapissos, 7 escultures, 6 làmines pintades i 1 retaule. La presència d’obres de caràcter sacre continuava sent important, però s’incrementava el nombre de representacions profanes. Per exemple, tenim tapissos amb escenes de caça, de diferents personatges o de «praderia». En la galeria de la casa, que es convertia en la sala d’art per antonomàsia,19 penjaven «...43 lienzos pequeñitos de diferentes payses y imágenes...». L’escena que presidia l’estança eren 7 llenços de la història del Fill pròdig, de vuit pams d’alçada i deu d’amplària. Pel que fa als retrats, a banda del d’Enric de Miranda, la col·lecció familiar es veia augmentada amb un de Francesc de Miranda, un de Vicent Mercader i els 18 personatges de la casa d’Àustria.
Les obres d’art que decoraven la casa de Josep Mercader i Carròs, inventariades l’any 1755, seguien la tònica de l’etapa anterior, sobretot pel que fa a l’adquisició d’obres d’art de caràcter profà. En concret, es registraven 132 obres artístiques: entre quadros, tapissos, cinc làmines, sis escultures, una talla i un retaule. La proporció de tapissos augmentava i la seua temàtica era diversa: de gitanos, d’un paisatge nevat, d’una marina i de pastors. La col·lecció de retrats, indispensable per a preservar la memòria familiar es veia enriquida amb un llenç de don Josep Mercader i Miranda (al viu) i un altre d’Antònia Carròs i Blanes (difunta). Per a finalitzar, tenim un quadro de flors, una marina i un llenç, mapa de l’illa de Malta.
Malauradament, els inventaris no fan cap referència a l’autoria de la col·lecció pictòrica; tot i això, una notícia molt tardana ens dona idea de la qualitat d’algun dels pintors que la família havia triat per a decorar