Senyors, bandolers i vassalls. AAVV
Читать онлайн книгу.
Balaguer, a la vila i honor de Corbera. En eixe ordre de coses, cal mencionar que es troba dins del volum 1321 del fons de la Reial Cancelleria, sèrie Curiae Locumtenentiae, dipositat a l’Arxiu del Regne de València, el qual inclou una gran varietat de tipologies textuals: nomenament de càrrecs, manaments reials, pragmàtiques, pagament de salaris o trameses d’algutzirs i verguetes arreu del territori, sovint associades amb la repressió de la violència.
D’altra banda, l’existència de l’esmentada comissió pressuposava el desenvolupament d’un procés judicial previ que esclarís tot el que havia ocorregut anteriorment, és a dir, on es denunciés i jutgés els acusats, s’exposaren les causes per les quals se’ls perseguia i finalment es dictaminés una sentència. Aquest hauria de constituir, per tant, una peça clau en la investigació sense la qual difícilment es podia arribar al quid de la qüestió. No obstant això, després d’una recerca exhaustiva en la sèrie de Processos Criminals de la Reial Audiència —també conservada a l’Arxiu del Regne de València— l’expedient no hi aparegué.
Tanmateix, com qui no pot segar, espigola, vam localitzar —i encara sort— una còpia d’aquell procés depositada a Processos de Madrid.18 Aquest fons atresora reproduccions d’aquelles causes que van ser portades des de la Reial Audiència de València al Consell Suprem d’Aragó, instal·lat a Madrid, i d’ací el nom. Certament açò obligava a l’enviament d’un duplicat des del tribunal d’origen perquè la instància superior el tractara, l’estudiara i oferira un veredicte. Una vegada resolt, el document normalment retornava al seu lloc de partida. Així les coses, la presència entre aquells del procediment seguit a la localitat de Polinyà de Xúquer n’és clara mostra de la repercussió i reaccions que el judici suscità en el seu moment, puix que fins i tot provocà que els Estaments valencians protestaren i al·legaren contrafur per l’actuació del duc de Calàbria i dels seus oficials.
Amb tot, allò potser més important ha estat la substanciosa informació aportada pel volum al voltant dels «successos de Polinyà» i la seua ulterior repressió. Així, a tall d’exemple, el procediment inclou els testimonis de l’algutzir, dels oficials que l’acompanyaven, dels pocs habitants que hi romanien a casa seua o dels que van ser capturats a posteriori, cosa que permet treure l’entrellat a partir de la comparació dels punts de vista d’uns i d’altres; els capítols de l’acusació i de la defensa, l’aplicació de la tortura sobre alguns dels acusats o, fins i tot, les primeres mostres de la reacció contra l’actuació virregnal. En definitiva, constitueix la peça clau i central del present diplomatari, tant en termes d’amplitud com de contingut.
Amb tot i això, resultava obvi que calia cercar més documentació. De primeres, les mancances eren encara força paleses i bastava una ullada per evidenci-ar-ne unes quantes. Entre d’altres, la causa finalitzava —tal i com acostuma a passar— sense que hi figurés la sentència; bé és cert que el plec de fulls de la contraportada n’oferia pistes. D’altra banda, tot i la prominència del procés, base fonamental i indispensable del treball, molts aspectes relacionats amb la resolució final del cas al Consell d’Aragó restaven força obscurs, per no dir que eren deficients. Llavors, des d’aquestes premisses, s’encetà una recerca profunda arreu dels fons conservats a les diverses entitats arxivístiques que han aportat resultats desiguals.
Així doncs, es pot afirmar que aquest cop han estat les grans institucions —l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’Arxiu General de Simancas, l’Arxiu Històric Nacional i l’Arxiu del Regne de València— les que han proporcionat totes les dades, en detriment d’altres de certa entitat, com ara l’Arxiu de Protocols del Col·legi del Corpus Christi i l’Arxiu Municipal d’Alzira, o els restants ens locals, lògicament de dimensions més reduïdes.
Ara bé, sens dubte, degut a les seues característiques, l’Arxiu del Regne de València ha estat —com ja s’ha deixat relluir a les línies precedents— el que hi ha contribuït amb un major nombre de registres. No debades, des que l’any 1419 el rei Alfons el Magnànim es decidí a fundar-lo en les dependències del Palau Reial, l’organisme es va consagrar a la conservació dels documents expedits per diverses institucions valencianes.
Precisament, una d’aquestes, la Reial Cancelleria, en tant que gelosa reproductora i preservadora dels textos emanats de la Lloctinència General, la Reial Audiència o les Corts, esdevingué un important focus de recerca. En eixe sentit, a tall d’exemple, la sèrie Curiae Locumtenentiae —en la qual ja es trobà la primera comissió— permeté exhumar documentació associada amb els precedents i les conseqüències dels «successos de Polinyà» que van des de la pragmàtica reial de desembre de 1543, per la qual s’obligava a signar paus i treves a tots els bandolers del regne;19 a l’enviament d’algutzirs i verguetes, amb la finalitat d’acomplir diverses tasques, o al pagament del seu salari.20 Paral·lelament, se n’afegí també a l’escorcoll la sèrie Diverorum Locumtenentiae, la qual ha aportat també algunes interessants engrunes dels esdeveniments, puix que ens ha permès, entre d’altres, traure a la llum unes còpies de les gràcies reials absolutòries concedides als pobletans avalotats o constatar-hi l’afermament de la jurisdicció i prerrogatives senyorials al si de la baronia de Corbera.21
Immediatament, mirant d’esclarir altres aspectes foscos, vam acudir novament als Processos Criminals de la Reial Audiència, amb la nodrida esperança d’encertar amb el parador dels expedients instats, d’antuvi a la fautoria, contra els bandolers del reialenc alzireny. Però malauradament, al remat, no vam estar capaços de localitzar-ne cap ni un! Una cosa semblant ocorregué en indagar en les Sentències. Tot i que aquesta vegada vam ensopegar amb els veredictes condemnatoris pronunciats contra avalotats i bandolers,22 el seu deficient estat de conservació ha impedit la seua consulta i, per tant, la seua inclusió en el present diplomatari.
Llavors, una mica per digerir el trasbals, vam decidir caminar sobre segur. D’eixa manera, fent servir el treball de la professora Teresa Canet23 vam revisar els lligalls relatius al judici de residència elevat contra qui havia estat jutge dels «successos de Polinyà»: misser Joan Francesc Benavent. En aquest punt, cal assenyalar que el procediment contra el magistrat comprèn un nombre elevat de dossiers que van des de 1550 fins a 1554, el quals es troben depositats a l’apèndix de la part tercera dels Processos de la Reial Audiència. D’entre aquest munt de plecs, han centrat el nostre interés diversos testimonis d’oficials que rememoraren amb la distància dels anys els esdeveniments, així com les denúncies dels envalentits vassalls del duc de Gandia; commoguts i perjudicats per la deficient resolució en primera instància de la causa.24
D’altra banda, també l’Arxiu General de Simancas i particularment el seu fons Estado, on es dipositava —des de la seua fundació, el 1540— la paperassa referent al govern i administració dels territoris de la Monarquia Hispànica ens ha proveït de valuosa documentació. A tall d’exemple, les cartes dels aleshores ducs de Gandia —Francesc de Borja i Elionor de Castro— al príncep Felip, agreujats per l’atreviment del duc de Calàbria i dels oficials reials.25 Altrament, també vam localitzar la seua contrapartida, ço és, la correspondència que Ferran d’Aragó mantenia amb el regent i els seus consellers, per tal d’informar-los sobre les circumstàncies per les que travessava el Regne.26 Amb tot plegat, hom encertarà a descobrir apreciacions totalment oposades d’uns i altres respecte a allò esdevingut a la localitat de Polinyà de Xúquer, així com una mostra de les pressions i negociacions que s’hi exerciren d’un i altre