Senyors, bandolers i vassalls. AAVV
Читать онлайн книгу.
d’estudi a partir del present recull documental. En eixe sentit, més enllà dels propis «successos de Polinyà» hom descobrirà nombroses referències al context històric, geogràfic, demogràfic o econòmic dels indrets on es materialitzaren els esdeveniments.
A tall d’exemple, la nòmina d’acusats per l’avalot de Polinyà esdevé de retruc registre censal pràcticament complet —en tant que manca bona part del sector femení— dels habitants de Polinyà, Riola i Albalat a finals de 1545. D’altre tant serveixen els sindicats constituïts el 1550 arran del procés de residència contra el magistrat. D’altra banda, una lectura exhaustiva permet descobrir els indrets més o menys exactes que en van estar epicentre dels fets, la fisonomia urbana, rural i vegetal (carrers, monuments, camins, conreus...) de les dessús dites poblacions de la Ribera del Xúquer a mitjans del segle XVI. I encara més. També en podríem parlar, posem per cas, dels trets etnològics i sociològics de les citades comunitats humanes o de les tàctiques de defensa de la costa front als corsaris a pocs anys vista de la creació del nou impòsit, càrrega fiscal que hauria de permetre la fortificació del litoral valencià.
Comptat i debatut, per bé que de seguir en aquesta direcció podríem elaborar una llarga llista d’usos en benefici del diplomatari, hi preferim per mor de la brevetat —puix que altrament seria d’una tasca feixuga i inabastable— posar a l’abast de tothom el present volum amb el ferm convenciment que hi esdevindrà una eina de profit col·lectiu.
CIANT EN ELS TEMPS: INDRETS, CONTEXTOS I PROTAGONISTES
Sovint basta amb aixecar la mirada al nostre entorn per intentar bastir quin aspecte tindria tal o altre indret en el passat, però quasi mai resulta senzill fer-se’n una imatge precisa. A més, és possible que en el procés d’abstracció, la projecció inicial perda nitidesa, sobretot en la mesura que hi intensifiquem les perquisicions i, navegant en els temps, ens allunyem del present; essent incapaços de re-calar-hi —de seguir amb l’exercici— a la rada esperada. Àdhuc, cap la possibilitat que no arribem enlloc. Nogensmenys, el viatge segurament haurà pagat la pena.
Cal admetre-ho. L’inexorable decurs de les hores, setmanes, anys... ho transforma tot! D’allò que va ser i mai més serà, sols ens resten al capdavall els seus vestigis, els quals en fan mancada part de la totalitat desapareguda. Llavors, en bona mesura l’àrdua tasca de l’investigador rau en esforçar-se per capir-hi els processos de canvi produïts entre l’ara i l’adés, alhora que hi adquireix el compromís de convertir-los en intel·ligibles per als altres; ço és, mitjançant una acurada explicació de les circumstàncies, dels indrets, els plànols d’acció i els protagonistes històrics que hi intervenen. Sols així, l’expressió «ciant en els temps» en revestirà els significats apropiats, puix no es tracta únicament de vogar vers enrere, sinó de fer port, adesiara, dintre d’una ruta fixada a priori.
Dels escenaris internacionals a la Ribera: el malhaurat parlament d’Alzira (1543-1544)
Les prop de quatre dècades de govern de l’emperador es van caracteritzar per la seua bellugadissa presència arreu dels territoris europeus, sempre embullat en guerres i capficat en estratègies, aliances i tractats per a afermar el seu projecte —la universitas christiana— el qual va ensopegar amb els problemes derivats de la Reforma, l’amenaça otomana o l’enconament amb el sobirà francés. En eixa direcció, també la seua figura ha estat des dels inicis emfasitzada en tant que presumpte impulsor d’un intent d’acoblament dels estats europeus. Nogensmenys, la realitat sembla que va ser molt més complexa i requeriria de reflexions que potser no vénen al cas.31
Per tant, deixant de banda discussions i debats, caldrà enfocar l’objectiu de l’estri —de menys a més— devers la posada en valor de les circumstàncies internacionals que van girar al voltant dels «successos de Polinyà». En eixe sentit, cal assenyalar que el nostre recull documental es circumscriu cronològicament a grans trets dins del període més gloriós de la darrera etapa del regnat de Carles I. Això és, concorre plegat amb la victòria sobre el duc de Clèveris (1543) o la Lliga de Schmalkalden a Mülhberg (1547), amb l’última guerra entre l’emperador i Francesc I (1542-1544), amb la finalment inconclusa pau de Crépy (1544), alhora que coincideix amb les instruccions secretes redactades a Palamós (1543), amb la segona regència del príncep Felip (1543-1550) o amb el fugaç matrimoni d’aquest amb Maria Manuela de Portugal (1543-1545), per esmentar alguns dels més rellevants esdeveniments.
Caldrà, però, tornar uns anys enrere, concretament al moment en què, conclosa la dissortada Jornada d’Alger (octubre de 1541), Carles V retornà als territoris hispànics. Des d’aquell precís moment, el Cèsar va saber interpretar que el temps se li esgotava, atés que la relació amb França era cada cop més delicada. Certament començaven a bufar vents de guerra.32
Per eixe motiu, en el transcórrer del següent any i mig, ínterim entre la seua arribada a la península i la seua partença des d’embarcador de Palamós (12 de maig de 1543), l’emperador va intentar fer del jove Felip el seu nou alter ego. Durant l’esmentat període, el príncep va rebre un acuitat aprenentatge per a desenvolupar les tasques de govern, en el qual indefugiblement s’hagué d’incloure el tracte del pare amb el fill, cosa que va esdevenir essencial per a la seua formació política. No debades, les instruccions secretes escrites pel monarca a recer de la cala de Palamós fan al·lusió directa a converses anteriors.
En un altre ordre de coses, el monarca aprofità el que seria el seu darrer govern directe sobre els dominis hispànics per a dur a terme una política de consolidació i alhora de continuïtat del projecte carolí. En eixe sentit, calia començar a garantir-se el recolzament econòmic suficient per a fer-li front a França, tan prompte com s’aixequés la tempesta.
En efecte, quan el 18 de desembre de 1541 el Cèsar féu cap a la vila d’Ocaña per a reunir-se amb el príncep i les infantes, ja tenia convocades les Corts de Castella a Valladolid. No obstant això, no fou fins a les darreries de gener de 1542 que es reuniren a l’església de Sant Pau. Finalment, en cloure-les l’emperador hi havia obtingut la suma de 300 milions de morabatins castellans a la qual s’havien d’afegir altres 150 milions per serveis extraordinaris.33
Així mateix, a partir del 23 de juny Carles V s’aplegava a l’església de Santa Maria de Montsó amb els representants del braços del principat de Catalunya, Aragó i València. Les Corts de la Corona d’Aragó havien estat convocades per l’emperador des de Valladolid a principi d’abril per a mitjan del maig següent, però la visita al regne de Navarra acabà per retardar l’arribada de la comitiva reial. No obstant això, en clausurar les sessions a principi d’octubre, el rei s’havia assegurat el servei econòmic previst: 660.000 lliures.34 Cal afegir que llavors s’havia desencadenat la tempestat: Anvers, Cherasco, Lovaina, Luxemburg, Perpinyà... en sofririen les conseqüències.
Altrament, Carles tampoc va desaprofitar l’ocasió de les sessions de Corts i la seua presència sobre el territori per impel·lir un vertader reforçament i posada en ordre de la defensa de les fronteres: la pirenaica sobretot, però també la mediterrània.35 També calia afermar el reconeixement públic de la successió del jove Felip. I certament, l’ocasió semblava immillorable, en tant que l’assistència de tots dos de companyia a les mencionades reunions assembleàries segellava la continuïtat de l’un en l’altre. En eixa direcció, no per casualitat, el príncep jurà furs, costums i constitucions al si de les Corts de Montsó de 1542; tot i que després hagué d’acudir a Saragossa, Barcelona i València per tal de ser reconegut hereu.36
D’altra banda, també calia assegurar l’equip de govern del príncep durant la seua segona