ANTONI FERRANDO I LA TASCA DE P. FABRA, F. DE B. MOLL I M. SANCHIS GUARNER

       Emili Casanova

      Universitat de València / AVL

      He de confessar que em fa un goig especial participar ara i ací en la presentació del llibre Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat del professor Antoni Ferrando, pel contingut, oportunitat i significació del llibre; per ser un acte d’homenatge a tres homenots, dos dels quals vaig tractar personalment, com a ajudant de Sanchis Guarner durant el seu darrer curs de professor (1980-81), i com a entrevistador de Moll en dos ocasions (1981-1982) i encarregat de la laudatio de la seua investidura com a honoris causa per esta universitat (1984); per les vivències i projectes que he viscut durant 39 anys al costat del col·lega i amic Ferrando, i per la possibilitat de retre-li homenatge públic per una vida de dedicació a l’estudi de la filologia valenciana i catalana, plena d’idees, aportacions científiques i activitats en benefici de la universitat i de la nostra cultura.

      L’autor, el professor Ferrando, ha estat des de 1983 el guia que ha conduït la filologia valenciana cap la posició que hui té dins del món català i romànic:

      –Va consolidar un departament, que va dirigir fins 1992, model i referència en investigació i docència dins del nostre àmbit lingüístic, dotant-lo de professorat especialitzat i punter, i el va situar en el mapa del món catalanoparlant proposant doctors honoris causae a Colón, Moll, Coromines –que fins i tot vingué a València–, Valor o Badia i Margarit, amb qui tant va congeniar; proposant medalles de la UV per a Francesc de Paula Burguera, Joan Fuster i Ferrer Pastor; incorporant-hi Joan Fuster i Albert Hauf, a més de figures actuals com Pérez Saldanya, Maria Josep Cuenca, Miquel Nicolás, Joaquim Martí, Joan Rafel Ramos, Abelard Saragossà, Vicent Escartí i altres. I més encara, ha fet sentir la veu valenciana en els àmbits de decisió de l’iec, en temes clau com els criteris per als mitjans de comunicació orals.

      –Va refundar l’actual IIFV l’any 1994, on a més de dirigir fins ara la collecció Biblioteca Sanchis Guarner, va crear i dirigir la prestigiosa revista Caplletra, i ha organitzat i presidit activitats clau per a València, com el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana de 1986, el congrés de l’AILLC d’Alacant-Elx de 1991, i el congrés sobre la configuració social de la norma lingüística a l’Europa llatina el 2003.

      –Va obrir el Departament a la societat, col·laborant quan hi era requerit, amb informes de tot tipus: de llibres escolars, de criteris lingüístics, d’informes toponímics...; oferint les propostes científiques adients davant de la posada en marxa de la RTVV el 1989; lluitant amb arguments i documents per la dignitat i prestigi del valencià davant d’una societat desinformada i dels atacs continuats de gent que no estima la llengua, sempre mantenint la independència política i partidista del Departament en moments difícils.

      –Ha fet des de la UV el paper de pare i mentor de les universitats jóvens de la UA i de la UJI, on ha presidit desenes de tribunals d’oposicions i de tesis doctorals, exactament igual que en la resta del territori catalanoparlant.

      El doctor Ferrando és, a més d’una dedicació cívica constant, autor d’una obra ampla, intensa i extensa que abraça totes les èpoques amb aportacions de primeríssim nivell i innovadores, tant de llengua com de literatura –per exemple, acaba de publicar un altre llibre, Aportacions a l’estudi del català literari medieval (2018), amb una introducció i onze capítols. En un cas com en l’altre, les seues obres sempre són redactades a partir de la lectura d’una ampla bibliografia, complementada per la seua experiència acadèmica; sempre són fruit d’una anàlisi minuciosa; sempre van presentades amb un estil clar i directe, verdader model de prosa concisa i dinàmica, amb una anàlisi total des de totes les perspectives possibles, combinant ciència, experiència i passió per la filologia i per la temàtica. I tot, fet amb un model lingüístic molt acostat al proposat pels tres homenots recordats en el llibre, un model semblant al descrit per ell mateix en l’article «L’ideal idiomàtic de Sanchis Guarner», model de registre culte per als valencians i semblant al que proposa el llibre d’estil de la nostra universitat.

      Tot, tant la seua extensa obra científica com la seua activitat com a capdavanter i obridor de camins, ho ha aconseguit amb un treball incansable, total, continuat, pacient, prudent, sense enfrontaments directes, sempre pensant en el futur de la llengua i no en guanyar la batalla concreta, actuant a la manera sanchisguarneriana,