Nunc dimittis. AAVV
Читать онлайн книгу.
de llengua en la qual els aspectes ideològics tenen una gran importància. Ferrando sempre ha considerat que la llengua és, a més d’un objecte lingüístic, un objecte percebut, sentit. Dic «també», perquè, l’entenguem com l’entenguem, la llengua és un sistema d’unitats lingüístiques d’ordres diferents relacionades per les regles de la gramàtica per formar frases. Però també és un objecte que ens fa ser el que som i sentir les coses que sentim quan ens fem carn en cadascun dels mons on vivim. Això és el que ja s’entreveia a treballs tan llunyans en el temps com Narcís Vinyoles i la seua obra (1978), Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980), «La gènesi del secessionisme idiomàtic valencià» (1986), «Llengua literària i actitud política en Teodor Llorente. A propòsit de les “Cartes de soldat” i de “Pro Patria”» (1988), «Percepció i institucionalització de la norma lingüística entre els valencians: panorama històric» (2006). Avui, aquesta doble mirada ens pot semblar tan òbvia que no li donem cap mèrit. Però fa una trentena d’anys, d’òbvia, no n’era gens. Per això cal destacar que Ferrando ja la feia.
En segon lloc, la creença que la norma fa, d’alguna manera, la llengua. Per això ha dedicat tants treballs a la construcció i imposició d’un model de llengua: «Una codificació policèntrica però convergent» (1983), «Presente y futuro de la normalización lingüística del País Valenciano» (1985), «Per un model de llengua en el pla fonètic» (1990), «Impremta i vida literària a València en el pas del segle XV al XVI» (1992), «Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana: la “valenciana prosa”» (1994), Pompeu Fabra: la reconstrucció d’una llengua nacional (1998), «El paper dels primers editors (1473-1523) en la fixació del català modern» (2000), «Sobre l’autoria de les Regles d’esquivar vocables, encara» (2002), «Les Regles d’esquivar vocables: una qüestió d’història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica» (2005), «La gènesi romana d’una norma lingüística catalana del segle XV: les Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols, “fetes” per Jeroni Pau» (2011), Les ‘Regles d’esquivar vocables’ a revisió (2011), «La vehiculació de les Normes de Castelló: problemes i realitzacions» (2013), «La llengua cancelleresca de la Corona d’Aragó» (2013), «La construcció de la norma cancelleresca catalana» (2016). Ferrando s’ha ocupat poc de destacar, des d’un punt de vista teòric, la importància de la «norma» en la història de la llengua. Però ha dedicat molts treballs a estudiar quan i com s’ha elaborat la norma del català i quina recepció ha tingut. Per posar un exemple: el simple fet d’estudiar el paper que en el segle XV juguen la impremta, els primers editors i la cancelleria reial posa al descobert que l’existència d’un mercat únic, els lectors, requeria una llengua comuna i, doncs, allunyada dels parlars individuals. D’una llengua normativa, en definitiva. Aquest és el primer pas cap a la construcció de la llengua.
En tercer lloc, la tensió que sempre es produeix entre l’esperit particularista, que Saussure anomenava l’esperit de campanar, i la força d’«intercourse», que crea les comunicacions més àmplies entre els homes (Saussure 1990: 267). És a dir, la tensió entre allò que és individual i particular i allò que és col·lectiu i general: «El català nord-occidental i la proposta d’estàndard oral de l’iec» (1992), Pompeu Fabra i la unitat de la llengua catalana (1993), Panorama d’història de la llengua, en col·laboració amb Miquel Nicolás (1993), Història de la llengua catalana, I i II, en col·laboració amb Miquel Nicolás (2000) i (2001), «La dialèctica unitat/varietat en la història de la llengua catalana» (1984), «La presència dels dialectes territorials en l’obra de Pompeu Fabra» (2000), «L’orientació diatòpica de les Regles d’esquivar vocables» (2011). Ferrando és de València i parla, lògicament, el català d’allà, és a dir, el valencià. Però també sap que és necessària una llengua compartida en la qual convergeixin totes les varietats, que és el que pot fer que tots la sentin seva. Per això busca aquell equilibri entre el benefici d’escala d’una llengua comuna i la satisfacció de les necessitats locals.
En resum, aquestes qüestions recurrents en l’obra d’Antoni Ferrando parteixen de la idea que totes les llengües (vives) són un conjunt de varietats i del fet que algunes d’aquestes llengües, però no totes, han elaborat una llengua estàndard/normativa. Les varietats i l’estàndard sempre mantenen una relació dinàmica, que explica el canvi lingüístic que, tot i que només es produeix en les varietats, només es percep en l’estàndard; a més, les unes i l’altra mantenen una relació sovint conflictiva perquè les varietats tendeixen a ser ocultades per l’estàndard. De fet, una història de la llengua, que és allò a què Ferrando ha dedicat bona part dels seus esforços, no és més que l’estudi d’aquestes relacions. Deixeu-m’hi, doncs, reflexionar. És la meva manera de retre homenatge a l’amic Antoni Ferrando.
1.INTRODUCCIÓ
Començaré amb la constatació d’una impressió: sembla que la llengua hagi deixat d’interessar els nostres estudiants i, en canvi, també sembla que la llengua interessa més que mai la gent corrent. Amb poc temps les coses han canviat molt. Per què? Deixeu-m’hi reflexionar a partir d’un fet aparentment anecdòtic. Fa més de 40 anys, de tant en tant, anava amb alguns companys a Cambridge a comprar llibres de lingüística. Per a alguns de nosaltres, la llibreria Heffers era un santuari. Després d’entrar, a mitja sala, giràvem a la dreta, baixàvem les escales i en el subsòl, mig amagats, trobàvem els Indiana Papers in Linguistics. Uns papers underground, que ens permetien conèixer, abans que ho fessin els altres col·legues, els treballs que una mica més tard s’havien de publicar formalment. Tenien les cobertes, quan en tenien, d’un color com de llimona. Eren ciclostilats i feien una pudor notable a causa del blue-line amb què s’imprimien. En aquests casos, la lletra, tirant a moradenca, de mica en mica s’anava difuminant fins que el text es feia il·legible. The Case for Case, de Fillmore, el vaig llegir així, però avui ja només és un paperot il·legible. Encara el guardo, però no sé ben bé per què. En aquell temps, a la Herder de Barcelona, també hi havia molts metres de lleixes dedicats a la lingüística i al Passeig de Gràcia hi havia una llibreria, Letteradura, on podíem comprar, l’endemà d’haver-se publicat, llibres com Aspects of the theory of syntax de Chomsky, Irreguraity in Syntax de Lakoff o Introduction à la Grammaire Générative de Nicolas Ruwet –llibre, aquest sí, que vaig acabar entenent. En aquell temps, la lingüística era l’avantguarda de les Ciències Socials i als estudis de filologia teníem, fins i tot, massa alumnes. El bon moment havia començat 50 anys abans amb la publicació del Cours de Linguistique Générale (1916).1
Però avui, a la Heffers només es venen llibres i jocs infantils, devedès, regals amb pretensions intel·lectuals, o llibres d’autoajuda, al Passeig de Gràcia ja no hi ha Letteradura i a la Herder, que ha canviat de nom, els llibres de lingüística, si n’hi ha, s’han de buscar barrejats amb els d’antropologia, psicologia, història, geografia o, sobretot, amb els de ciència cognitiva. I ara, esclar, als estudis de filologia de la universitat nosaltres tenim, quan en tenim, molt pocs alumnes.
Com podem explicar que les coses hagin canviat tant? Què ha passat? Per què l’estudi del llenguatge i de les llengües sembla interessar tan poca gent, just quan la comunicació està de moda i s’ha convertit en el motor d’un canvi imparable? És que la comunicació i la llengua no tenen res a veure?
Aquest any Antoni Ferrando ha fet 70 anys i el Cours de lingüistique Générale n’ha fet 100. És un bon moment per rellegir-lo i reflexionar sobre la relació entre la llengua estàndard i les varietats que tant preocupa Antoni Ferrando. Ho faré bàsicament en dues parts: en la primera, «Une langue sense parlants», em referiré al Cours i a la langue; en la segona, «La llengua i els seus parlants: una altra manera d’entendre la llengua», intentaré proposar un concepte més dinàmic de «llengua», que crec que pot ajudar-nos a entendre per què les coses han canviat tant.
2.UNA LANGUE SENSE PARLANTS
Una primera consideració: el context del Cours. El 1916, quan el Cours va ser publicat, feia poc més de cent anys que a Europa s’havia iniciat una