Nunc dimittis. AAVV
Читать онлайн книгу.
de l’estructura social –allò que abans he anomenat la langue–, o es refereix també a tots els altres registres i dialectes que conté i, a més, també a aquelles altres llengües que no han assolit una estandardització completa,5 que utilitzem en funció de cada context comunicatiu? Si el benestar lingüístic depengués d’una relació satisfactòria entre espais d’interacció, identitats i lectes, i creiem que és així, els drets lingüístics no només haurien de contemplar les llengües, en el sentit clàssic del mot (aquí es tracta dels drets interlingüístics), sinó també de tot el material lingüístic que hi ha a dins, és a dir, els dialectes, els registres, les llengües orals, les noves formes lingüístiques lligades a les noves tecnologies, etc. (aquí es tracta dels drets intralingüístics). No podem oblidar que en un territori es parlen moltes coses. Algunes es relacionen amb la llengua pública perquè són la base a partir de la qual aquesta s’ha construït (són els dialectes i els registres de la llengua), d’altres, que també són històriques en el territori, han estat alternatives a la llengua pública oficial (i, per tant, hi han conviscut sovint conflictivament) i d’altres, finalment, formen part del que hem anomenat la nova diversitat, que és el producte dels moviments migratoris recents o també del llenguatge produït per les noves tecnologies de la comunicació. És evident que un estudi complet de la representació social de la llengua –i aquí, «llengua» comprèn tots els repertoris amb què es pot interactuar lingüísticament en un espai comunicatiu– hauria tenir en compte tota aquesta nova realitat complexa que es correlaciona, esclar, amb la complexitat identitària.
Una llengua sense parlants i sense lectes en contacte, que és on es produeixen el canvi i la variació (Beckner et al. 2009: 9, Blyte & Croft 2009), és una llengua morta, com el llatí actual (totalment estable). Però com que la lingüística moderna ha viscut obsessionada per disposar d’una llengua fàcil de descriure, ha tendit a oblidar-se dels parlants i dels seus problemes. Els parlants no viuen sols (ni solen parlar sols) i, per tant, els idiolectes, que són tots singulars i diferents, tan bon punt entren en un procés d’interacció, per petita que sigui, comencen a integrar-se en una escala superior en la qual augmenta la convergència: d’un jo i un tu inicials, es passa, com a mínim, a un nosaltres, i, finalment, a un hom impersonal (Agresti 2005: 53-77). La interacció és un procés que duu d’un espai desordenat, poblat per un conjunt de lectes diferents els uns dels altres, tot i que regulars internament (i remarco que, quan parlo de desordenat, em refereixo a l’espai i no pas a cadascun dels lectes), a una progressiva i relativa similitud lectal. Les entitats que interactuen a un mateix nivell canvien en entrar en contacte i originen, a través de la convergència, una nova entitat d’un nivell superior. Aquesta convergència es basa en l’ús i, doncs, en la interacció, on es posen el contacte dos o més lectes. «En la llengua, les estructures lingüístiques –sons, paraules i construccions– es repliquen cada vegada que obrim la boca; és a dir, la replicació i la variació es produeixen quan s’utilitza la llengua per aconseguir accions conjuntes entre els éssers humans d’una mateixa comunitat» (Beckner et al. 2009: 9). Però és evident que la interacció es pot produir entre individus sense cap mena de preeminència de l’un sobre l’altre, i en aquest cas el canvi reflecteix estrictament l’estructura de la xarxa que delimita l’espai de comunicació, o pot produir-se entre individus que tenen un pes i un prestigi diferents i, aleshores, el canvi és esbiaixat. Però en tot cas, sempre és el contacte entre lectes allò que provoca el canvi i la convergència.
La convergència ens duu a plantejar-nos un problema d’escales lingüístiques on en cada nova escala s’originen entitats d’una magnitud superior i, per tant, més persistents, a canvi de reduir-ne el nombre i també la distància que hi ha entre els seus elements (Coen 2013: 21-44, Taleb 2012). Les entitats lingüístiques d’aquestes escales –dialectes de magnituds i nivells diferents– es correlacionen amb els espais d’interacció. Sense entrar en massa detalls, pensem en espais reals, que poden canviar al llarg del temps, com la família, els amics del carrer, els amics de l’escola, el mercat, el poble, el bisbat, la regió, el comtat, el regne, la nació, etc. Es tracta, en definitiva, d’espais físics en els quals els parlants se situen i en els quals es produeix la interacció que produeix la convergència i, doncs, una entitat lingüística més gran. Cada espai, en conseqüència, té una dimensió social i integra la història. Aquests dialectes no són, com tampoc no ho són ni els espais ni les comunitats que hi interactuen, excloents i, per tant, cada parlant viu en diversos espais i té diversos lectes a la seva disposició per fer-ne un ús adequat. Per això els parlants sempre es veuen obligats a seguir alguna normativa perquè hi ha d’haver una correlació entre espai i tria lingüística. La interacció, a més, és allò que produeix, amb el canvi convergent, l’acostament necessari entre idiolectes per originar dialectes i l’acostament necessari entre alguns d’aquests dialectes per originar uns altres dialectes d’una magnitud més gran o, ocasionalment, fins i tot, una llengua. En tots els casos, les entitats acaben tenint, en un sentit witgensteinià, «un aire de família»6 i constitueixen unes unitats a les quals sempre correspon una determinada visió del món.
Ho han explicat molt bé Pablo del Río i Amelia Álvarez (2016: 23-24):
En concordancia con la propuesta centrada en la actividad que acabamos de exponer, Peter Tulviste (1988) mostró que la hipótesis Sapir-Whorf (que sostiene que cada lengua prefigura una estructura mental) halla respaldo en la convergencia entre los sistemas lingüísticos y los sistemas de actividad. Desde la perspectiva vygotskiana el habla es en realidad un sistema de mediaciones para ver y hacer cosas, para actuar mediante signos. Si eso es así, el sistema de la lengua será siempre idiosincrásico, pues cada persona ha aprendido y domina directamente sólo aquéllos términos y estructuras que ha tenido que operar en las actividades y escenarios de su vida. En ese sentido podríamos decir que se aprenden y poseen lenguas personales para agendas de actividad y experiencias de vida personales. No sabemos francés, inglés o ruso, sino que hemos aprendido a desenvolvernos en ciertos ámbitos en francés, en inglés o en ruso. Es desde esos repertorios personales y biográficos de la parole (por acudir a la perspectiva saussuriana) desde donde todos transferimos y generalizamos la langue. Pero aún cuando ya contemos con la estructura así adquirida y generalizada de la lengua, cada competencia lingüística es biográfica e ideográfica. Cada persona y cada grupo familiar, profesional, comunitario, cada cultura en suma, dentro de una lengua, posee biografías y sociobiografías lingüísticas distintas que se reflejan en las grandes diferencias entre los hablantes de una lengua.
Las lenguas son pues flujos colectivos de lenguas personales y grupales y no constituyen sistemas homogéneos y fijos.
Algú ha dit, i no sé trobar ni qui ni on, que les llengües són «la centralització d’allò que ja existeix en estat difús». La figura 2 intenta de reflectir parcialment aquestes idees i diferents resultats del procés de construcció d’una llengua:
Figura 2.
Si els individus i els conjunts d’individus es van integrant en unitats d’escala superiors, podem considerar que una llengua és una successió d’entitats (idiolectes o dialectes), d’una magnitud cada vegada més gran, més artificial i més estable. Aquesta multiescalaritat lingüística, que és un correlat de la multiescalaritat de l’espai d’interacció i es lliga a formes de vida particulars,7 és representada pel camí que va, utilitzant la terminologia tradicional, dels idiolectes als subdialectes i als dialectes (amb un grau d’escalaritat interna força divers) i, finalment, a «la llengua». És la idea que «las lenguas son pues flujos colectivos de lenguas personales y grupales», a la qual es referien Del Río i Álvarez.
Pier Paolo Pasolini va destacar el paper dels espais de comunicació en la construcció d’escales lingüístiques (llengües personals) anteriors, i després simultànies, a la llengua col·lectiva. Aquest fragment ho explicita prou bé:
Sappi.
Amare il ceppo. Amare il festone di vite.