Nunc dimittis. AAVV
Читать онлайн книгу.
l’existència d’altres literatures no castellanes d’Espanya i unes breus notícies sobre els seus literats més famosos. I és així com pren consciència que té una llengua pròpia que, a més, ha donat figures tan excelses com Ramon Llull, Ausiàs March, Jacint Verdaguer i Teodor Llorente. A partir de llavors, procura formar-se i informar-se sobre el valencià per mitjà de l’adquisició de llibres. Gràcies als consells de Josep Lluís Bausset, el seu professor de Química, adquireix, amb uns pocs estalvis, els primers llibres en valencià: la Gramàtica valenciana i Parleu bé (1957), de Carles Salvador; l’Antologia poètica (1958), de Teodor Llorente, a cura de Carles Salvador; el Vocabulari valencià-castellà (1960), de Francesc Ferrer Pastor, i les Biografies dels reis de València (1957), de mossén Frederic Moscardó, editades per Sicània.
Seduït pel carisma del papa Joan XXIII (1958-1963), s’identifica ben prompte amb els ideals del concili II del Vaticà i, el 1963, publica, en castellà, en la revista de l’institut, el primer article de la seua vida, centrat precisament en les aportacions renovadores del concili. Assabentat de la campanya Més de 20.000 valencians demanen l’ús del valencià en els actes religiosos, també envia a títol individual una carta a l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea, en el sentit de la campanya, tot invocant l’exemple de sant Vicent Ferrer. L’arquebisbe li va retraure la contradicció entre la reivindicació del valencià per a la litúrgia i el fet que hagués redactat la carta en castellà. Quan aquesta resposta inesperada arribà a casa, el pare el va bonegar per la gosadia i, atemorit, el jove va esgarrar-la, en una precipitada decisió que amb el temps ha lamentat sempre. Més tard, entrarà en contacte amb la comunitat ecumènica de Taizé, un dels fundadors de la qual, Robert Giscard, solia passar llargues temporades a l’ermita de la Consolació, de Llutxent, amb don Alfons Roig, tots dos bons amics de casa.
Acabat el batxillerat amb menció honorífica, es matricula a la Universitat de València per a cursar la llicenciatura en Filosofia i Lletres (1965-1970). Encara que la seua gran vocació era ja la història, decideix optar per l’especialitat de Llengües Modernes (anglès i francès). Practicar-les era bon pretext davant el seus pares per a justificar les estades de cada estiu, sempre realitzant treballs per a pagar-se-les, en diferents països d’Europa, sobretot a França i Anglaterra. Foren anys de grans transformacions culturals que li van deixar un gran impacte: el Maig francés de 1968, la repressió soviètica contra Txecoslovàquia, la guerra de Vietnam, la independència de molts països d’Àfrica, els moviments d’alliberament de la joventut i del tercer món, l’assassinat de Martin Luther King, la irrupció dels Beatles, etc. El pentinat amb ratlla al costat amb què havia entrat a l’institut s’havia transformat ja en el mític tupé de moda.
Malgrat l’especialització, a les aules universitàries del carrer de la Nau rep una formació en cultura general de la mà de professors tan competents com Miquel Dolç, Emili Giralt, Joan Reglà, Antonio Ubieto, Francisco Sánchez Castañer, Francesc Carreres de Calatayud, Josep Espasa o Fernando Cubells. És en aquest període quan coneix Manuel Sanchis Guarner, que li imparteix classes reglades de Lingüística General i el curs monogràfic voluntari de Lingüística Valenciana. Es forma amb ell en el mètode de «Paraules i coses», que adopta per a redactar el seu primer treball en valencià, «El conreu de la pansa a la vall d’Albaida» (1968), conreu que coneixia de primera mà i que, recuperat entre els materials universitaris oblidats, ha editat el 2010. També rep classes de professors molt joves com Jenaro Talens i Manuel A. Conejero. És sota la direcció d’aquest darrer que feu la tesi de llicenciatura sobre un autor llatinoamericà: Aproximación a la obra de Juan Rulfo (1971), autor de qui admirava profundament l’estil.
Ja llicenciat, s’inclina per l’anglès i decideix perfeccionar la pràctica de la llengua a Anglaterra el 1970-1971, on imparteix classes d’espanyol a la Liverpool Collegiate School. Després es trasllada a Bilbao (1971-1972) per a impartir classes d’anglès a l’Escola Oficial d’Idiomes i a l’Escola d’Idiomes de la Universitat de Deusto. La superació d’un concurs al cos de professors numeraris d’Universitats Laborals (1972) el dugué a impartir anglès en Formació professional a la Universitat Laboral Francisco Franco, de Tarragona (1972-1974), un dels centres més dinàmics d’aquesta xarxa d’«universitats laborals» que el règim franquista, llavors ja en estat de descomposició, havia creat. En conserva tan bon record que encara avui se sol reunir, indistintament a Barcelona o a València, amb alguns dels seus millors alumnes catalans, que el reconegueren per un programa a TV3 després de molts anys de pèrdua del contacte. La sorpresa fou haver-lo vist presentat com a catedràtic de Filologia Catalana i no com a professor d’anglès. Per tal de reprendre el contacte amb la Universitat de València, demanà el trasllat a la Universitat Laboral de Xest (València), on impartí anglès en educació primària. Havent obtingut una càtedra d’anglès d’ensenyament mitjà, n’exerceix la docència successivament als instituts d’Ontinyent, Catarroja i Isabel de Villena, de València (1974-1982). Completava així una rica experiència docent en els més diversos nivells educatius no universitaris.
Una de les primeres iniciatives que adopta en tornar a València, l’octubre del mateix 1974, és posar-se en contacte amb Sanchis Guarner, amb el propòsit que li dirigís la tesi doctoral. N’havia guardat un bon record pel seu mestratge i perquè el professor Sanchis Guarner li havia manifestat que tenia vincles familiars amb la Pobla del Duc, que solia visitar de jovenet. Molt després s’assabentarà que el seu avi Josep Francés fou el darrer alcalde de la Pobla del règim de la Restauració, gràcies al suport del Partit Liberal local dels Guarner. Aprofitant el 500 aniversari de l’edició de les Obres o trobes en llaors de la Verge Maria (València, 1474), Sanchis Guarner li proposa estudiar i editar tota la rica literatura de certamen valenciana, treball que Antoni Ferrando va coronar amb la lectura de la tesi Els certàmens poètics valencians dels segles XIV al XVII (1976), davant un tribunal presidit per Martí de Riquer que també comptà amb la presència d’Antoni Maria Badia i Margarit i de Joan Oleza. La tesi, editada el 1983, obtingué el premi extraordinari de Doctorat (1977) i el premi Milà i Fontanals de l’Institut d’Estudis Catalans.
Aquesta fou la primera tesi dirigida per Sanchis Guarner, que el mateix 1976 havia obtingut l’agregació de Lingüística Valenciana i havia creat el departament homònim. És, per tant, la primera tesi presentada al si del Departament i, també, la primera escrita en valencià a la Facultat de Filosofia i Lletres. Davant de la negativa de la cap administrativa de la Facultat a inscriure-la perquè estava escrita en valencià, calgué afegir-hi una portada en castellà.
Sanchis contractà el seu deixeble com a adjunt interí de l’etapa inicial del Departament (1977-1982). Des de llavors, s’ha encarregat d’impartir Història de la Llengua Catalana i Edició de Textos. El 1978, en constituir-se l’Institut de Filologia Valenciana, Sanchis el proposà com un dels primers deu membres. És sota el segell de l’IFV que publica els seus dos primers llibres: Narcís Vinyoles i la seua obra (1978) i Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980), tots dos prologats pel fundador de l’Institut, i l’últim guardonat amb el Premi de la Crítica del País Valencià, en la modalitat d’assaig (1981) i amb el Premi Vicent Boix, de l’Ajuntament de Xàtiva. En el context de l’anomenada Batalla de València, aquest darrer títol, potser el més emblemàtic de tots els que havien abordat el tema, aspirava, des dels testimoniatges documentals en tots els sentits, a contribuir a l’aclariment desapassionat de la qüestió identitària i onomàstica valenciana.
Sanchis Guarner mor el 16 de desembre 1981, tres mesos després de la seua jubilació, sense poder veure assegurada la plaça de professor agregat que havia deixat vacant, a la qual optava Antoni Ferrando per insistència del mateix Sanchis. També hi optava un candidat gallec, afavorit per l’Acadèmia de Cultura Valenciana, amb el propòsit d’introduir el secessionisme lingüístic a la Universitat de València. Amb aquest objectiu, el Ministeri d’Educació havia substituït Sanchis Guarner com a president del tribunal –proposat per la Universitat– per Julián San Valero, president de la secessionista Acadèmia de Cultura Valenciana, i n’havia exclòs com a vocals els catedràtics de Filologia Catalana. La professionalització i la normalització universitària de la Filologia Catalana a València no estava ni molt menys assegurada i les maniobres polítiques i ingerències