Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà
Читать онлайн книгу.
cardiològica. Així, quan Polanco es fa creus de la resistència vital de Borja, a la vista de les troballes post mortem del seu cos, es refereix al cor com l’òrgan vital: «que es cosa de admiraçión cómo tanto tiempo el coraçón pudo resistir...».86 També podria tenir base orgànica, del cor o simplement toràcica, la patologia d’un germà jesuïta del col·legi de Granada: «y el otro es Hierónimo Benadaura, de los moriscos naturales de Granada, que no sólo tiene la indisposición de echar sangre, pero aun también mal de corazón y cabeza y al presente está inhàbil para cualquier cosa de las de la Compañía».87 És molt probable que el jesuïta morisc fora tísic i les molèsties del «cor» formaren part de la patologia pulmonar de base. En tot cas, presentava un quadre clarament orgànic que li impedia realitzar la seua tasca habitual, com assenyalava el rector P. Navarro que, a la mateixa carta, aporta una descripció completa del cens de jesuïtes i malalts.
L’activitat educadora de la Companyia entre els moriscos mereix un comentari addicional. A Granada funcionaven dos col·legis, el de San Pablo, fundat el 1554 y el del Albaicín el 1559. Aquest últim va arribar a tenir, el 1560, tres-cents cinquanta alumnes moriscos i dos-cents cristians. El nombre de jesuïtes anà variant entre un màxim de 12, el 1561, a un mínim de 6, el 1566. A la casa de l’Albaicín, hi estigué des del primer moment Juan de Albotodo, jesuïta morisc que adoctrinava els alumnes en àrab. La Companyia va arribar a incorporar diversos moriscos, entre els quals destacaven: tres de Granada, el referit Albotodo, Jerónimo de Benarcama i Ignacio de las Casas; dos de Gandia, Martín Bedix i Pedro de Gandia, i un de Murcia, Francisco Hernández.88 L’escola jesuïta de l’Albaicín representa la iniciativa educadora i evangelitzadora de la Companyia i mostra un cert paral·lelisme amb la que Borja va posar en marxa a Gandia, salvant les grans diferències de nombre d’estudiants i d’evolució, fracassada en el cas del centre gandià per causes no bèl·liques.89 Tant l’una com l’altra responien a un intent assimilador, per via educativa, de la cultura i religió de les minories musulmanes hispàniques. Hi havia precedents abans de l’acció jesuïta. Així, Carles V havia fundat el 1530 el Colegio de San Miguel a Granada. El centre, però, va fallar en els seus objectius pel poc interés dels cristians nous, segons versió oficial. Tanmateix fou precisament un dels jesuïtes moriscos esmentats, Ignacio de las Casas, qui donava una altra explicació:
los malos tratamientos que los Rectores no cuerdos y discretos les hizieron; porque, a los tan nuevos en la fe i costumbres nuestras, quisieron apremiar luego a comer tocino y, haziéndoseles de malo y asqueroso como carne no usada, se lo refregavan por los hocicos y les hazian otras befas pesadas diziéndoles palabras injuriosas y llamándoles perros moros.90
A diferència d’aquesta «educació» brutal, el col·legi de l’Albaicín portava una línia més benigna i efectiva, però que requeria temps. El 1566, any de la carta del P. Navarro, era ja un moment de declivi en l’activitat del centre, que fou suprimit el 1569, per la guerra de Las Alpujarras, que va tenir conseqüències funestes en la població morisca de Granada (Soto, 2007; Perry, 2011; Navarro, 2013).91
6.8 Mals de cap, tremolors i paràlisis
Les afeccions que hui anomenem neurològiques han despertat l’atenció al llarg de la història, com ho demostren les descripcions clàssiques de l’epilèpsia o «malaltia sagrada». Així, trobem una rica terminologia per descriure paràlisis, tremolors, pèrdues de consciència i altres alteracions. Al segle XVI, l’interés continuarà amb el suport d’una base anatòmica ferma. El 1549, l’holandés Jason Pratensis va publicar De cerebri morbis, considerat el primer llibre que tractava per separat aquestes malalties (Pestronk, 1988).
Encara que de vegades resulta difícil, hem diferenciat les malalties neurològiques de les psíquiques. Els documents MB aporten 44 citacions classificables a l’àmbit de les primeres. Hi ha un subgrup de mals de tipus motor, temblores, perlesía, tullimiento, amb 9 referències, i un altre, majoritari, amb 35, que fa menció a les anomalies atribuïdes al cap, cabeza enferma, mala, enflaquezida, indisposición, dolor, molestia, mal, vagido de cabeza i també als vertígens o alteracions de consciència, vértigos, desmayo-s, desvanecimiento, paragismo.
El següent text, és un bon exemple de perlesía:
Ofrésceseme advertir a V. P. que si conviene mi mudança, que no sea a tierras frias, porque me hazen notable daño a la salud, que ha años que me apuntan ramos de perlesía, y en predominando tantico frío en mí, se me envara un lado desde el celebro y media garganta hasta la pierna; y así se me ofresce que pues dondequiera hay almas, que si no es en Alcalá o aquí (que por el fruto de los estudiantes es bien posponer mi salud), que fuese en Valencia o Lisboa, que son tierras calientes, que son apacibles para mí, y hay también estudiantes.92
El P. Juan Ramírez descrivia un quadre focal, hui compatible amb hemiplegia o hemiparèsia, que empitjorava amb el fred, per la qual cosa demanava un trasllat a terres més calentes. També Francesc de Borja descriu un «ramo de perlesía» en un dit, en el context d’unes afeccions més globals.93
El P. Araoz, per la seua banda, es queixava del cap: «Por estar un poco mal de cabeça, del sol que me ha dado, scribo de mano agena...».94 La datació de la carta, a 1 de setembre, explica que el provincial jesuïta atribuïra les molèsties a una excesiva exposició solar, que probablement havia suportat aquells dies de finals d’estiu. A Francesc de Borja també el destorbaven en la seua tasca epistolar uns suposats símptomes del cap: «De mi mano fuera ésta si no me fatigasen unos vagidos de cabeza. Cuando ella me diere licencia satisfaré a mi buen viejo [Bustamante]».95 El vahído o vagido equivaldria a mareig o rodament de cap i, fins i tot, a allò que hui entenem per lipotímia.96 No sabem les indisposicions que van causar a Borja els desmais, atés que sols hi refereix un catarro que havia patit feia 15 dies. L’anterior general Laínez havia faltat feia un mes i potser aquesta circumstància també hi jugava, ateses les responsabilitats de Borja en aquell moment. Ell mateix va notificar la mort de Laínez a diversos personatges. En una de les cartes, descriu els moments finals del segon general: «y de allí a un rato despertó ya con un paragismo que le quitó la habla y la mayor parte del sentido, en lo qual duró 43 horas para salir más purificado deste destierro y cárcel miserable».97 El paragismo o paroxismo, amb pèrdua de la parla i de la major part de la consciència, és compatible amb l’afectació neurològica greu de la qual Laínez ja no es va recuperar.
Hi ha també un quadre de difícil interpretació, presentat pel pare de Francesc de Borja: «Los brazos tengo harto embarazados de lo del celebro...»,98 contava Joan de Borja al seu cunyat el vescomte d’Évol, pel mes de març de 1542. És clar que el duc experimenta torpor en els membres superiors que atribueix al cervell, reflectint probablement l’opinió dels metges. Sense aventurar hipòtesis diagnòstiques arriscades, el quadre suggereix també origen neurològic. Mesos després, Joan de Borja faltava: «Después que V. M.t se partió de Valencia y se volvió el duque mi padre a su casa, le vinieron unas calenturas, de las cuales y de unos desmayos y vómitos muy grandes que le sobrevinieron, fué nuestro Señor servido de llevarle a su gloria a los IX del presente...».99 Francesc de Borja ho conta a Carles V, però les manifestacions descrites no orienten massa sobre la causa de la mort.
6.9 Les malalties mentals
Al marge dels vestigis més antics, a l’antiguitat grega estan presents les malalties psíquiques. Pels temps hipocràtics, es troben descripcions que concorden amb la mania, la paranoia, el deliri, les fòbies o la histèria. Galè localitzava la raó al cervell i assenyalava que les causes de la follia poden estar en el cos o en la ment. A l’edat mitjana, probablement heretats de la cultura musulmana, apareixen a Europa els primers hospitals que acullen els pacients amb trastorns mentals. Un dels primers centres específics fou l’Hospital dels Innocents, fundat a València pel pare Jofré el 1409 (Jetter, 1972).100 Tanmateix, caldrà esperar al segle XIX per a que la psiquiatria aparega en el món de les especialitats mèdiques. Al segle XVI hi ha una tensió entre la influència del pensament religiós,