Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà
Читать онлайн книгу.
refrigerant. Al llarg dels segles els significats canvien i apareixen noves paraules per a velles o noves malalties. Així, per a la medicina actual, el mot asma va lligat al bronco-espasme, la dispnea continua amb un significat proper al clàssic, però hi ha una variada i nova terminologia, per descriure malalties banals, com el refredat, o més importants, com la pneumònia i el càncer. Al segle XVI, a banda de símptomes perfectament identificables, també hi eren presents: l’asma, amb significació probablement més compatible amb la dispnea que amb el panteix homèric; el dolor de costat, pròxim a la pneumònia; el romadizo o refredat, i la tisi, propera a la tuberculosi. Malgrat la gran diferència conceptual entre la medicina del segle XVI i l’actual, de vegades, la descripció de les malalties respiratòries no queda tan lluny com podria semblar. Ho podem observar en el següent paràgraf de Dionisio Vázquez (2011: 389-392): «el padre Bustamante, por su vegez y asma de que era fatigado, no hiziesse otra cosa en toda la noche sino tosser y escupir y arrancar flegmas...». Qualsevol entén perfectament que el vell arquitecte jesuïta tenia tos i expectoració, que la seua funció respiratòria no marxava massa bé ni els seus bronquis estaven sans.20
A l’estudi, hem trobat 48 referències a símptomes o malalties respiratòries, que suposen un 6,3% del total. Apareixen múltiples al·lusions al pit: indisposición, enfermo, mejoría, deshauciado de, o altres expressions com pechos ruines o se le encendió el pecho. De vegades, el nombre de malalts del pecho començava a ser preocupant, com en el cas de Gandia. Així, el P. Roca informa que a les escoles hi ha pocs estudiants i que els gandians es queixen per massa recanvi de professors. Després, passa a detallar les qüestions de salut:
El hermano Merino llegó aquí quasi dos años y enfermó del pecho de tal manera que desta enfermedad murió pocos meses después; en este mismo tiempo leía el hermano Crespín y enfermó del pecho también y le duró mucho tiempo el mal y no sé yo que esté al presente bueno, y le fue necesario dejar de leer. A estos sucedió el padre Prado que fuera tan buen talento para púlpito y a pocos meses estuvo tal de los pechos que hubo de dejar la lectión y mandarlo a Valencia y de allí por orden de los médicos le mandaron a Barcelona y Zaragoza por causa de este accidente y he entendido que no está sano dél [...] Han sucedido al padre el hermano Andrés Manjón y el hermano Francisco Hernández. El primero anda ya diciendo y quejándose de los pechos...21
És evident la gran incidència d’afectats, quasi tots del pit, entre el professorat de l’escola de gramàtica de Gandia. Sembla una epidèmia de patologia pulmonar. Quina? Tuberculosi? Pneumònia? Els alumnes també emmalaltien? No ho sabem. L’enviament del pare Prado a València, i després a Barcelona i Saragossa, pot ser buscava un canvi d’aires i l’opinió d’altres metges.
Com era d’esperar, apareixen els refredats que són habitualment passatgers i propis de l’hivern, com el de Francisco de los Cobos cap a final de desembre: «Yo ha quatro o çinco días que ando fatigado de un romadizo que me ha tenido en la cama. Ya me hallo mejor, gracias a N. S.».22 També la primavera, amb els canvis d’oratge propis, afavoria aquesta patologia. L’esposa del duc Joan, Francesca de Castre-Pinós, ens dona testimoni: «Yo ando algo arromadizada, porque acá hace tiempo dispuesto para ello, porque hace unos días de calor y otros de frío y recios aires».23
Al marge de l’asma, que apareix ocasionalment, cal prestar atenció especial als comentaris sobre els malalts tísics i els que «tiren sang», atesa la seua major freqüència. Probablement es tracta de la mateixa patologia, s’ha de tenir en compte que, des de les descripcions hipocràtiques, l’hemoptisi és una de les característiques de la malaltia. Els textos que hem seleccionat semblen confirmar-ho. Així, al col·legi de Trigeros predominava la salut, però: «Un tísico havía, que, del trabajo de ir y venir a Palencia, echó sangre, con calenturas; mudóse a Marchena por consejo del médico, y ya Dios le mudó a la otra vida, donde nunca terná enfermedad».24 Si a Trigueros es parlava d’un tísic, a Còrdova hi havia més xacrosos:
Salud tienen grácias a Dios en el collegio de Córdova; aunque hay muchos achacosos, dos thísicos y 7 que hechan sangre, que es disposición para thísica. Escrito se ha por dos vías a Portugal, por saber el remedio que diz que allá allaron para estos sanguinolentos y thísicos. Entre tanto se han consultado los médicos de la tierra, y se va siguiendo su orden.25
El començament de la carta, dient que hi ha salut, no correspon a la relació de malalts que a continuació es conta, ni al reconeixement final de la «falta de salud». En qualsevol cas, queda molt clar que hi ha nou persones amb probable malaltia pulmonar i que echar sangre seria disposición para thísica, amb la qual cosa es reafirma el fort vincle entre la tisi i l’emissió de sang, que, pel context, suposem hemoptisi o esput hemoptoic. Quin devia ser el remei per a la tisi que buscaven a Portugal? Caldria esbrinar-ho, però es clar que alguna cosa distinta a la que oferien «los médicos de la tierra». No oblidem que els portuguesos corrien mig món amb els seus vaixells i portaven noves medicines de terres asiàtiques o americanes.
El dolor de costado és també conegut des d’antic. Es tractava d’una malaltia aguda, acompanyada de febre, que causava dolor en un dels costats. Sol identificar-se amb pleuritis, com apareix en algunes definicions.26 Al segle XVI hi ha una llarga i dura polèmica sobre la forma de sagnar els pacients que en patien. L’ortodòxia galènica, encara que mínimament, començava a qüestionar-se (Laín, 1973, IV: 87-89). En qualsevol cas la molèstia era important i obligava al repòs:
Llegamos a esta provinçia y villa de Oñate, donde al presente estamos bien de salud con el favor de nuestro Señor; pero después de llegados visitó al Padre provinçial [Araoz] la divina majestad con un dolor de costado, del qual le convaleçió, y está al presente bueno. Ha hecho en esta villa algunos sermones con gran mejoría del pecho y mucha mayor de los oyentes.27
El pare Antonio Araoz va poder superar la malaltia, però en altres casos podia tenir una evolució fatal: «que nuestro Señor nos ha querido mortificar llevándose para sí al señor Juan de Vega, la bíspera de santo Thomé a la una. Estuve siempre con él hasta que espiró, [...] Fue un dolor de costado agudo que le ahogó más en breve y sin pensar de lo que se entendió».28 Juan de Vega, president del Consell de Castella, fou assistit per Francesc de Borja en els darrers moments. Suposem que un procés pulmonar greu va ser la causa de la mort, si el dolor de costado agudo era un diagnòstic correcte per part dels metges que el degueren atendre.
Finalment, el mateix cos de Francesc de Borja ens subministra unes dades certes de patologia pulmonar severa. Mort el tercer prepòsit general, es va procedir al seu embalsamament. Juan de Polanco conta que el pulmó estava todo stragado i que va eixir «gran copia de sanie de entre el cóncavo del pecho y costillas».29 Es tractava, per tant, d’una col·lecció purulenta, probablement situada a l’espai pleural, que, com veurem més avant, pogué determinar la seua mort.30
Hi ha una febre hèctica o hètica que, per a Galè, no sols seria una conseqüència de la cronificació d’altres febres, sinó una malaltia en si mateixa, que indica una desorganització dels sòlids corporals (Moreno Rodríguez, 1985-86). Sovint, als diccionaris, els mots hèctic i tísic són considerats sinònims.31 Però, malgrat un cert solapament dels dos adjectius, no semblen originalment superposables, atés que la tisi estaria més relacionada amb els pulmons i l’hèctica o hectiquesa no necessàriament, encara que tant una com l’altra tindrien un caràcter consumptiu. Aquestes dificultats en l’adscripció del concepte ens han portat a separar de la resta les tres referències trobades. En un primer text, apareix algú que pateix la malaltia: «Pide el P. Francisco de la Torre que el collegio de Trigueros pague al de Marc[h]ena los gastos que ha hecho con un hermano ético que allí les embiaron a sanar...».32 Borja li escriu al provincial d’Andalusia una carta en la qual es preocupa molt per la salut dels col·legis jesuïtes. Les altres dues al·lusions al procés patològic tenen més caràcter d’advertència preventiva. Així, Polanco li trasllada a Borja la preocupació del pare Jeroni Domènech respecte als col·legials de Gandia: «algunos mancebos veía andar flacos y con duda de hacerse héticos...».33 El pare Domènech proposava instal·lar