Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà
Читать онлайн книгу.
per l’amabilitat i professionalitat en la gestió dels préstecs interbibliotecaris. Dues institucions saforenques, CEIC Alfons el Vell i AISSA, m’han donat el seu suport en les distintes etapes de l’estudi.
Finalment, he de dir que la família no sols ha suportat pacientment la meua dedicació obsessiva a la recerca i la redacció, sinó que hi ha contribuït directament en diferents aspectes. Tere sap d’allò que parle. Els nostres fills Joan, Francesc i Pere també. A tots ells, gràcies.
1. Per a una revisió de la salut al Renaixement, continua sent imprescindible el quart tom de la Historia Universal de la Medicina de Pedro Laín Entralgo, on diferents autors ens ofereixen una idea panoràmica dels principals aspectes científics i mèdics d’aquella època.
2. El 1399, Martí l’Humà va crear el ducat reial de Gandia, que concedí a Alfons d’Aragó i Foix (Alfons el Vell), net de Jaume II i fill major de l’infant d’Aragó, Pere. Alfons el Vell, comte de Ribagorça i duc de Gandia, moria el 1412 i fou succeït pel seu fill Alfons el Jove. A la mort d’aquest, sense descendència, el 1423, el títol passà a mans de la Corona. El 1485, Alexandre VI va comprar el ducat al rei Ferran II d’Aragó (el Catòlic) (Castillo Sainz, 1999b).
3. Joana d’Aragó i Gurrea era filla d’Alfons d’Aragó (arquebisbe de Saragossa i fill natural de Ferran el Catòlic i d’Aldonça Roig d’Iborra). En morir Joana d’Aragó el 1520, el duc Joan va maridar amb Francesca de Castre-Pinós, germana del vescomte d’Évol, Guillem-Ramon-Galceran de Castre. El segon matrimoni ducal tindrà dotze fills. Als 19 fills dels dos matrimonis de Joan de Borja, cal afegir un bastard, Joan-Cristòfor, nat abans de 1517, fruit de la relació de Joan de Borja amb Caterina Díez de Castellví. M. Batllori (1994) ens ofereix una visió general dels Borja. Per la seua banda, S. La Parra (1994) i J. L. Pastor Zapata (1998) ens informen dels Borja gandians.
4. Hi ha abundant documentació sobre la vida de Francesc de Borja. La primera biografia és la del seu confessor, el jesuïta Dionisio Vázquez. Encara que va ser escrita al voltant de 1586, no ha estat editada fins el 2011 (a cura de Santiago La Parra). La primera biografia editada fou la de Pedro Ribadeneira (1592), membre també de la Companyia i coetani de Borja. Obres més recents són les de García Hernán (1999) i Dalmases (2002). Per a una lectura bella i rigorosa, vegeu la biografia novel·lada de Josep Piera (2009).
5. Vegeu MB I-V (1894-1911), MB VI (2003) i VII (2009).
6. Vegeu l’estudi introductori de S. La Parra a Vázquez (2011: 39).
7. Per a una explicació detallada de la metodologia emprada i l’anàlisi estadística de les dades, vegeu Devesa (2014d).
8. Diversos autors, basats en el constructivisme social, defensen que cada malaltia és una construcció sociocultural d’una època, impossible de trasplantar a l’actualitat. D’aquesta forma, la pesta bubònica medieval no es podria entendre sols des del pensament microbiològic que òbviament no existia aleshores (Arrizabalaga, 1991; Cunningham, 1991; Arrizabalaga, 2004; Martínez Vidal i Huguet, 2004).
9. Com diu Helge Kragh (2007: 142), «la historiografia diacrònica no pot ser més que un ideal. L’historiador no pot lliurar-se del seu temps ni evitar completament l’ús de patrons contemporanis».
10. Pensem en l’alarma social generada per la variant viral nomenada grip A, o la dificultat de tractament i prevenció de malalties causades per virus de gran variabilitat i capacitat mutant, com el de l’hepatitis C o el VIH. La SIDA, malaltia produïda per aquest darrer, va generar una autèntica i dramàtica pandèmia, iniciada al darrer terç del segle XX, que encara està lluny de la seua resolució definitiva.
11. Luis Comenge (1845) publicava Clínica Egregia cap a meitat del segle XIX. Aquella moda d’identificar les malalties dels personatges il·lustres es va continuar per escriptors i metges. Els historiadors de la ciència han considerat aquest gènere patobiogràfic, basat en el diagnòstic retrospectiu, allunyat de les tendències històriques actuals i, de vegades, presumptuós (Arrizabalaga, 1991).
12. Per als textos bíblics, hem utilitzat la Bíblia Valenciana Interconfessional (1996).
I. LA SALUT I LES FORMES DE PERDRE-LA
A les cartes de la col·lecció MB, els corresponsals parlen de la seua salut i la d’altres, realitzant una descripció senzilla o complexa que ens permet copsar la forma de veure la malaltia al segle XVI. Les característiques dels documents i el contingut general referent a la salut ens ajuden a centrar aquest primer capítol, ric en matisacions, que ens permet analitzar detalladament les distintes malalties, incloses les de caràcter epidèmic. Les agressions a la salut causades per violència individual o col·lectiva, privada o institucional formen també un cos informatiu important que emergeix dels documents i que hem inclòs, junt amb els accidents i fenòmens catastròfics naturals. Tot aquest conjunt abasta les variades formes de perdre la salut que tenien els homes i les dones del segle XVI que, vistes panoràmicament, no difereixen massa de les distintes amenaces que la humanitat actual suporta.
1. CARACTERÍSTIQUES DELS DOCUMENTS MB
La distribució temporal dels 2.769 documents estudiats dista molt de ser homogènia. Hi ha poca densitat a les primeres dècades de la vida de Francesc de Borja (1510-1538) i dues acumulacions clares: la primera, corresponent al període virregnal (1539-1543) i la segona a l’època del generalat jesuïta (1565-1570). Aquesta última conté una massa epistolar molt elevada que arriba al màxim el 1566. A la figura 1.1 representem la freqüència cronològica i l’impacte dels dos volums MB recents sobre el cos bàsic dels cinc primers. Així, podem comprovar que els volums VI i VII reforcen els dos períodes d’acumulació esmentats, palliant en part el buit anterior a 1539 (MB VI) i compensant el dèficit del període 1561-1564 (MB VII).
Fig. 1.1 Col·lecció MB: distribució cronològica dels documents estudiats.
La gran majoria dels escrits són cartes. Sols en 117 ocasions (4,2%) es tracta d’altres documents (testaments, decrets, etc.). L’idioma habitual és el castellà, de forma que els papers escrits en altres llengües sols arriben al voltant del 13%. Per ordre de freqüència, trobem italià, llatí, català i portugués. En el 46% de casos el remitent o signant és Borja i en el 53,5% altres personatges o institucions. Sols en 13 ocasions no hi ha remitent clar, pel tipus de document, o per no poder-se identificar. El receptor és Francesc de Borja en el 29,5% de casos i altres personatges o entitats en el 67,9%. En 73 ocasions, no hi consta un receptor clar. Els textos analitzats representen la pràctica totalitat dels continguts en la col·lecció MB. Sols un grup de 168 escrits de MB I han quedat fora de l’estudi, per ser anteriors al 1510 o per tractar-se de resums biogràfics de la família de Francesc de Borja. Encara que ens movem en un univers masculí, convé remarcar que hi ha un grup gens menyspreable de cartes signades o rebudes per dones (128 i 97 respectivament) que permet interessants comparacions, així com una visió de la salut des del món femení. Entre les protagonistes, hi destaquen Francesca de Castre-Pinós, segona dona del duc Joan, Elionor de Castro, muller de Francesc de Borja, Joana d’Àustria, filla de Carles V i les monges clarisses, moltes de la família Borja. Entre els homes, corresponsals o receptors de cartes, figuren lògicament els membres del ducat de Gandia i familiars vinculats, la cúpula de la corona hispànica i la dels jesuïtes. A banda del mateix Francesc de Borja, hi són presents: Carles V, el seu secretari Francisco de los Cobos, Felip II, Joan de Borja, III duc i pare de Francesc, el vescomte d’Évol, cunyat seu, Carles de Borja, V duc i fill de Francesc. De la Companyia de Jesús hi sovintegen: el fundador Ignasi de Loiola, el segon general Diego Laínez, el secretari Juan de Polanco, Antonio Araoz i tota la densa xarxa de provincials, rectors de col·legis i personatges rellevants. Tant a l’àmbit femení com masculí, hi ha figures d’aparició més esporàdica, però de gran interès, bé per la seua singularitat (Lluís Vives, fra Juan de Ávila), per l’adscripció a la petita noblesa (Mencía de Manrique i de Vich) o a estaments subalterns (sor Damiata, Melcior Marcos i altres germans jesuïtes). Són personatges que ens aporten testimonis i visions distintes de la salut, fora de l’alta