Malalties i remeis. Francesc Devesa i Jordà
Читать онлайн книгу.
També dins l’obediència papal es van produir nous moviments. Ignasi de Loiola i els seus companys de Montmartre van iniciar el 1534 un corrent espiritual que, fugint dels claustres monacals, cerca l’essència del cristianisme. El grup primigeni, que aspirava a realitzar la seua vocació apostòlica amb la propagació de la fe i les bones obres, va cristal·litzar en un nou orde. La Companyia de Jesús, autoritzada el 1540 per Pau III, va conéixer un creixement extraordinari. Per oposar-se a les heretgies, Roma tindrà al seu servei una milícia religiosa d’elit.
LA SALUT AL RENAIXEMENT
El moviment renaixentista que s’havia iniciat a Itàlia, es consolidarà durant el segle XVI amerant els àmbits culturals i científics. El retrobament del classicisme grecollatí va impregnar l’expressió artística. Com diu J. A. Maravall (1973), hi havia consciència de viure una nova època i l’esperit de renovació començà també a somoure la medicina vigent. El galenisme durarà encara diverses generacions però ja no serà mai més una doctrina inamovible. Per una banda, el moviment neoclàssic recuperava els textos originals i anava depurant d’errors les distintes versions arabitzades. Per una altra, l’observació directa va revolucionar l’anatomia. Andreas Vesal i els seus deixebles van baixar de la trona teòrica a la realitat del cos humà: les esmenes als errors de Galè van permetre una cirurgia més objectiva. Paracels anirà més lluny i s’enfrontarà radicalment amb el galenisme. Malgrat la seua òptica panvitalista i contradictòria, el paracelsisme va preparar el terreny per al futur desenvolupament de la química farmacològica introduint minerals en la teràpia, com ara el mercuri i l’antimoni. A més a més, el creixement sobtat del món va eixamplar també la terapèutica. Al comerç de les varietats botàniques orientals, controlat per la Senyoria veneciana, s’afegiren les plantes americanes, que van aportar productes desconeguts a la farmacopea renaixentista. Així, van aparéixer remeis exòtics, com el sassafràs o el guaiac, que van augmentar considerablement la materia medica. Alguns autors, com Andrés Laguna, van recollir les noves espècies a la seua obra. Nicolàs Monardes va combinar la vessant científica amb la comercial. D’altres, com Francisco Hernàndez, viatjaran a les Índies per estudiar directament la botànica americana.
Mentrestant, la gent continuava patint i morint, principalment per malalties infeccioses. Les temibles epidèmies de pesta bubònica, sense causar les grans mortaldats del segle XIV, van fer acte de presència periòdicament. De forma més quotidiana, hi estaven presents les endèmies de tercianes i quartanes, la pigota o la terrible, però afortunadament minvant, lepra. Hi van aparéixer també malalties noves o emergents, com el pulgó, dit també febre punticular o tabardillo, la «suor anglesa» i la sífilis, que cadascú atribuïa al veí batejant-la de «mal francès», «mal napolità» o «mal espanyol», segons qui esmentava la malaltia. Fou, precisament, l’observació de la sífilis, el que va permetre a Fracastoro introduir noves propostes epidemiològiques; el metge veronès, amb la seua hipòtesi del contagius, anticiparà de forma genial la teoria microbiana. Les epidèmies, però, continuaven. Els rics fugien de les zones afectades, però no podien escapar dels excessos alimentaris propis, que els causaven obesitat o gota. Els pobres, més vulnerables, eren les primeres víctimes de les guerres, la fam o les pestes.1
EL DARRER BORJA UNIVERSAL
Políticament, els regnes cristians medievals van concentrar el poder. Les monarquies del Cinc-cents es van fer més autoritàries, en detriment de l’espai feudal. La tendència uniformista s’obria camí: una sola fe i una sola llengua per a cada àmbit territorial. En el cas hispànic, els intents matrimonials o bèl·lics per controlar tota la península van ser continus des del segle anterior i finalment es va aconseguir, amb l’excepció de Portugal. Castella va marcar la pauta, assimilant idiomàticament l’emperador Carles V. Navarra i el regne de Granada foren incorporades per la via militar. La Corona d’Aragó, amb la seua expansió mediterrània, passarà a ser zona perifèrica des de la unió dinàstica dels Reis Catòlics. Un dels països de la confederació, el Regne de València, havia gaudit al segle xv d’una eclosió econòmica i cultural sense precedents. La seua capital, ciutat dinàmica i cosmopolita, era porta d’entrada principal del Renaixement italià. Noms com Ausiàs March o Joanot Martorell aportaven obres universals a la literatura. Els valencians van arribar fins i tot a Roma, ocupant el pontificat de la mà d’una nissaga de Xàtiva: els Borja.
Un nebot del primer papa valencià, Calixt III, va ocupar la seu de Sant Pere el 1492. Era Roderic de Borja, que prengué el nom d’Alexandre VI. Prèviament, havia estat nomenat bisbe de València, abat de Santa Maria de la Valldigna i cardenal. Encara que residia a Roma, coneixia bé el ducat reial de Gandia amb la seua riquesa sucrera, un dels factors que va determinar l’adquisició d’aquell espai senyorial per al seu fill Pere Lluís.2 De retorn a Roma, el primer duc borgià de Gandia va morir a Civitavecchia, i el títol passà al seu germà Joan, segon duc de Borja, que es casà amb Maria Enríquez, cosina de Ferran el Catòlic. D’aquest matrimoni va nàixer el primogènit, també Joan, el qual quedà orfe molt menut per l’assassinat de son pare a Roma l’any 1497. Amb el temps, Joan de Borja serà el III duc de Gandia, nomenat «Grande de España» per Carles V i un model de gran senyor renaixentista. La seua influència al Regne de València substituirà la que anteriorment havia tingut el seu veí d’Oliva, el comte Serafí de Centelles. El duc va contraure matrimoni amb Joana d’Aragó, neta de Ferran el Catòlic. Dels set fills d’aquest matrimoni, el primer portarà el nom del sant a qui sa mare es va aclamar en el moment del part, Francesc.3
Francesc de Borja era, per tant, besnet d’Alexandre VI per part de pare, i de Ferran el Catòlic per part de mare. Des de la infància, rebrà l’educació corresponent al seu estatus social. En quedar-se orfe de mare als 10 anys, prompte fou enviat a la cort, primer a Tordesillas, amb Joana la Boja, i després a la imperial per servir Isabel de Portugal. Casat amb Elionor de Castro, dama portuguesa de l’emperadriu, va rebre el títol de marqués de Llombai com a regal de boda, i esdevingué persona de confiança de Carles V que, temps després, el nomenà virrei de Catalunya. A la mort de Joan de Borja, va heretar el ducat de Gandia i els títols de son pare. Vidu d’Elionor de Castro, Francesc de Borja va entrar a la Companyia de Jesús i es va convertir en peça fonamental per a l’expansió del nou orde. Ignasi de Loiola va percebre la seua tendència contemplativa i el va nomenar comissari per a Espanya i Portugal a les seues ordres directes. Arribat a la cúpula jesuïta, Borja es convertirà en el tercer general de la Companyia, substituint Diego Laínez. El 1624 va ser beatificat i el 1671 declarat sant pel papa Climent X.4
Francesc fou el darrer gran personatge d’una família universal. D’acord amb Joan F. Mira (2000), la seua fama «àuria» contrapesa la llegenda negra dels avantpassats, arredonint un dels mites del món occidental, el dels Borja. Però, més enllà de les llegendes, ens interessen les realitats històriques, de les quals la salut forma part. En aquest cas, és la salut de què es parla en la correspondència de Francesc de Borja i de personatges pròxims la que ens pot ajudar a entendre millor l’època i el personatge.
LA RECERCA
Al segle XVI hi hagué un ús creixent de la correspondència, motivat per una major alfabetització i per la mobilitat d’un món expansiu (Castillo Gómez, 2002; Petrucci, 2008; Amor, 2012). La presència de Francesc de Borja en llocs i càrrecs estratègics, al llarg de la seua vida, explica els múltiples documents, principalment epistolars, generats al seu voltant. Afortunadament, el nucli principal de cartes ha estat recollit a la col·lecció Monumenta Borgia (MB). Els volums I al V dels MB es van publicar entre 1894 i 1911, al si dels Monumenta Historica Societatis Iesu. Contenen gran part de la correspondència de Francesc de Borja i de la seua família, així com altres documents d’interès. L’edició recent de dos nous volums, MB VI i VII, a cura d’Enrique García Hernán, ha afegit una fracció considerable de papers inèdits.5 Com assenyala Santiago La Parra, els milers de cartes que contenen els MB són una font impagable d’informació que facilita estudis sectorials, més enllà de la intenció biogràfica sobre Francesc de Borja que en va motivar la recopilació.6
La salut és molt important per a les persones; ho és actualment i ho era al segle XVI. Calia esperar, per tant, que els MB ens oferiren abundants notícies