Capítol 1

      Què és la poesia digital?

      L’ENTORN DIGITAL I LA LITERATURA

      No t'adones de com ha anat canviant, el paisatge. No sols per l'acció dels elements sinó, i sobretot, perquè la teva mirada és ja una altra. (De qui és la mirada?)

      Antoni Clapés, in nuce

      La creació artística sempre dóna compte, d’una manera o d’una altra, dels canvis que s’esdevenen en les societats, tant des del punt de vista dels discursos que genera, com servint-se dels canvis tecnològics amb finalitats creatives. Ara, la presència de la literatura en l’entorn digital és un fenomen que es percep amb certa normalitat, cosa que, d’altra banda, ha estat possible a partir de l’anomenada web 2.0, és a dir, des que s’ha fet realitat la creació de continguts i d’apropiació de les eines per part dels usuaris de la xarxa sense haver de saber codi de programació. L’autodidactisme que promou una Internet tan intuïtiva fa que el fet literari circule lliure i viu pel ciberespai entre els lectors, els creadors, els agents culturals i els negocis empresarials que s’hi vinculen, com, d’altra banda, hi circulen tantes altres coses. És innegable, tanmateix, que l’entorn digital és l’origen de canvis radicals en la nostra manera de comunicar i de comunicar-nos i, consegüentment, també transforma la creació i el consum de la literatura.

      La literatura, en aquest context digital, es planteja com un diàleg fluid i constant, que s’estableix en múltiples direccions. Des del punt de vista de la recepció, l’accessibilitat a les obres i la possibilitat de fer lectures compartides són els exemples més il·lustratius de la potència dels canvis provocats per Internet pel que fa al consum de literatura en la nostra vida quotidiana. La presència de portals des d’on aconseguim accedir a multitud d’obres (moltes de les quals procedents dels cabals bibliogràfics més importants de la cultura occidental, ara digitalitzats), els intents de les editorials de crear i consolidar plataformes capaces de fornir els nostres lectors electrònics de les últimes novetats i de les lectures més especialitzades i la gran quantitat de fòrums literaris aptes per a totes les generacions i sobre tots els gèneres, són testimoniatges directes de la colonització de la xarxa per part de la literatura i també per tot allò que acompanya el fet literari. El trencament de barreres entre autors i lectors, que la xarxa facilita en moltes ocasions, i l’amplificació dels papers que juguen els autors i els lectors, esdevenen més globals i complets en aquest context xarcial. Caldrà valorar en profunditat com afecta aquesta nova percepció d’ambdós protagonistes i interlocutors, autors i lectors, al fenomen literari en si. De moment, l’entorn digital i la xarxa hi permeten l’intercanvi de papers, cosa que facilita la permeabilitat del procés de creaciórecepció que s’ha tornat, en molts casos, més porós, amb la retroalimentació de les valoracions del públic sobre les obres literàries i el diàleg dels autors amb els seus lectors.

      Aquests canvis, pel que fa al consum de la literatura en l’era digital i en l’entorn digital, podem considerar-los radicals, per com ens obliguen a revisar tots els aspectes del fet literari vinculats a autor i lector (autoria i recepció, horitzó lector...) i, a més, tots els aspectes socials vinculats al fet literari com a bé de consum cultural. Tanmateix, només cal que situem la mirada sobre l’obra literària com a creació per comprendre que, des d’aquest punt de vista, la radicalitat de la metamorfosi ha esdevingut pregona. La digitalitat i l’entorn digital han provocat una transformació profunda en la literatura.

      Que la matèria artística concreta (siga literària, plàstica o musical) experimente mutacions fruit d’un canvi tecnològic no és un fet novedós, sinó que s’ha donat al llarg dels segles d’acord amb els canvis tècnics que els artistes sempre han aprofitat per a explorar i investigar. Sovint, però, perdem de vista com altres evolucions tecnològiques han influït abans sobre altres creacions artístiques perquè, sent com som protagonistes de canvis cada vegada més accelerats, és difícil sostreure’s a la rapidesa d’allò que ens envolta i comparar els temps i els protagonismes amb perspectiva. Walter Benjamin ens ofereix a Breu història de la fotografia (1931) alguns exemples valuosos, encertats i, sobretot, útils, a l’hora d’establir una analogia sobre els canvis que provoca l’entorn digital en la literatura.

      Benjamin apunta algunes reflexions sobre l’avenç tecnològic que va suposar la fotografia i com aquesta feia trontollar les seguretats metodològiques d’alguns pintors. Aquestes breus pinzellades les retrobarem a L’obra d’art a l’època de la seva reproductibilitat tècnica (1936), on Benjamin reflexiona més abastament sobre com la possibilitat de reproducció de les grans obres d’art en dilueix la seua “aura”, la seua ànima autèntica, però, per contra, aquesta possibilitat de difusió les converteix en productes culturals pertanyents a la col·lectivitat. Aquesta apropiació col·lectiva de la cultura, de l’art, es dóna també en l’entorn digital o, més ben dit, l’entorn digital i l’Internet contenen les característiques necessàries perquè aquesta apropiació s’hi puga donar.

      La reflexió sobre la tècnica, l’art i la idea d’“aura” la inicia Benjamin per primera vegada en relació amb la fotografia i hi apunta amb lucidesa aspectes singulars sobre la transformació que la difusió de la fotografia va provocar tant en les arts plàstiques com en la literatura, tot mostrant les relacions entre les diferents disciplines artístiques com un sistema global que es veu alterat, òbviament, per qualsevol canvi tecnològic en el seu si. O, dit d’una altra manera, com els canvis socials (els tecnològics ho són d’alguna manera) trastoquen l’expressió artística de manera global, aquella que se serveix d’aquestes eines directament i també aquella que no ho fa en primera instància:

Pero no conviene olvidar como con la extensión de las técnicas de reproducción, ha cambiado la percepción de las grandes obras. Ya no se perciben como obras de un individuo, sino que se han convertido en producciones colectivas, tan poderosas que, para poder asimilarlas, hay que empequeñecerlas. Los procedimientos de reproducción son, en definitiva, técnicas reductivas que permiten contener unas obras que, de lo contrario serían inutilizables¹.

      També manifesta aquesta mateixa idea, i ho fa en relació a la fotografia i la literatura, Paul Valéry, en el discurs del 7 de gener de 1939 com a delegat de l’Acadèmia Francesa:

      Incluso, al principio, pareció que la maravillosa invención pudo mermar la importancia del arte de escribir y sustituirlo en más de una ocasión, antes que procurarle nuevos recursos o enseñanzas de gran valor. El grado de precisión que puede pretender el lenguaje, cuando se desea emplearlo para dar idea de cualquier objeto de la visión, es casi ilusorio. Por más hábiles que seamos en nuestro oficio de escritores ¿cómo describir un lugar o un rostro de manera que lo que hayamos escrito no sugiera tantas visiones diferentes como lectores tengamos? Abran un pasaporte y la diferencia es notoria: la descripción que garabateamos en él no soporta la fotografía pegada a su lado.

      Así, la existencia de la fotografía nos invitaría, más bien, a dejar de querer “describir” aquello que puede en sí mismo, quedar “registrado”; y es necesario reconocer que, en realidad, el desarrollo de este procedimiento y de sus funciones tiene por consecuencia un tipo de exclusión progresiva de la palabra por parte de la imagen. Se diría incluso que, en las publicaciones, la imagen está tan celosa de suplantar a la palabra que se apropia de alguno de sus vicios más enojosos: facilidad y prolijidad. Me atrevería a agregar que la fotografía se atreve incluso a practicar la mentira, gran y siempre floreciente especialidad de la palabra. Es necesario convenir entonces que el bromuro supera a la tinta en todos los casos