La Vall d'Uixó en el temps de la lloctinència de l'infant Martí. AAVV
Читать онлайн книгу.
corresponents, degué representar el contacte i comunicació personal de les autoritats de l’aljama d’Uixó amb el seu senyor natural. El document datat a Uixó no es refereix, en tot cas, a cap assumpte local. No podem saber, doncs, en quins termes es dirigí la comunitat mudèjar local a l’infant. Nogensmenys, de la lectura dels documents del diplomatari s’extreu que l’acció de govern que exercí en el domini d’Uixó tractava de protegir els seus habitants sarraïns.51 Les aljames eren un punt d’atenció especial de la Casa reial. La defensa de les seues immunitats i dels privilegis concedits, i la intercessió generalment favorable en els conflictes que els poguessen afectar, venia directament determinada per les rendes ordinàries i extraordinàries que en recollia la Corona.
Conseqüentment, els documents conservats en els registres reials sobre Uixó, es refereixen majoritàriament a l’ordre fiscal, pecuniari i jurisdiccional. Però se’n poden extraure dades sobre els càrrecs de l’aljama, els oficials cristians, agricultura, urbanisme, població, religió, gravàmens, criminalitat, aldarulls i repressió, entre d’altres informacions de la vida mudèjar vallera. Ofereixen una visió sobre la vida dels sarraïns més multiforme i complexa, doncs, del que es podria esperar per a una comunitat agrària, aïllada i discriminada a la baixa edat mitjana.
Els documents, en descriure la recol·lecta de taxes, citen cultius conreats a Uixó i gravats amb algun impost. S’hi esmenta el lli, l’ordi i el gra (doc. 16). S’especifica el cultiu de cereals i el regadiu, «terres de pa e aygua acostumada per regar aquelles dites terres» (doc. 22). Igualment, hi ha testimonis del cultiu de la vinya (doc. 37), garroferes (doc. 147) i regadius d’alfals o alfalsars (doc. 211). Per un litigi antic pendent entre les aljames de Castro i Alfondeguilla (alqueria situada administrativament dins la Vall d’Uixó) relatiu a la querella per la tala de carrasques i la provisió d’aigua, reconeixem aquestes activitats agràries (doc. 30). La ramaderia devia ser considerable, perquè el conflicte pel pasturatge entre els sarraïns de Castro i els d’Uixó posa de relleu no només la disputa pel terreny de pastura, sinó també per un nombre considerable de corrals i caps de bestiar, 73 en total, que s’havien furtat mútuament (doc. 138). No s’especifica gaire el tipus d’animals que criaven ja que els documents només descriuen l’ús de mules, atzembles o bèsties de càrrega, res singular en una societat agrària (docs. 177 i 292). Tampoc ho és la cria de coloms, que descobrim per la llicència a Mahome Dordach per a construir un colomer a sa casa (doc. 199). Hi ha notícia de l’existència de molins per un plet pel repartiment de les despeses comunes existent entre l’aljama d’Uixó i els sarraïns de Benigafull. Protegits pel seu senyor, Jaume Pertusa, aquest arguïa que se’ls havia de dispensar de pagar la cisa d’un diner per barcella de blat (doc. 207). Del comerç dels productes cultivats a l’hort i manufacturats a les cases, en dona prova la súplica d’un botiguer sarraí de l’alqueria de Benigafull. Demanava poder tenir parada tant en el mercat setmanal com en la festa sarraïna de la Font, que tenia lloc una vegada a l’any (doc. 21).
L’aljama apareix a la documentació quan és requerida a jurar homenatge a un oficial o al senyor, quan és obligada a vendre un censal o quan jurídicament i administrativament ha d’actuar conjuntament en la defensa dels seus drets. L’aljama dels sarraïns d’Uixó és citada de manera genèrica en els documents, que també esmenten l’alamí (o alamins) i els vells. Com a representants, síndics i procuradors de l’aljama, apareixen: Mafomet Abulpanig i Abdulaziz Muça (doc. 23) Abdolaziz Aldall i Abdolaziz Atacef (docs. 32 i 33). Com a alamins se cita a Jucef a Alii o Alí (és citat dos cops l’any 1377 i el 1396, cfr. docs. 14 i 296), Sot Hizmel (doc. 179) i Mahomet Dordach (doc. 182). Altres càrrecs individualment citats són el del cadi de la vall d’Uixó per a Feraix o Faraig de Bellvís, sarraí menescal de la casa reial (docs. 15 i 39), Jucef Alorquí, jueu de Sogorb, col·lector de les rendes pertanyents a l’alqueria d’Alfondeguilla (doc. 95). Afegint Jucef Abenax o Abenap, cadi de la serra d’Eslida i receptor de les rendes de la dita Serra (doc. 2).
Els sarraïns d’Uixó argüeixen que per acord a la carta pobla cap cristià hi pot residir. Però oficials reials, junt al rector i un taverner hi son esmentats. De fet, Pere Arnau d’Esparça està documentat, per un plet llarg amb l’aljama, com a propietari de béns immobles urbans i rústics a la Vall.52 És el protagonista del primer nomenament cristià en aquests anys, ja que li fou concedida l’alcaidia del castell d’Uixó en 1375 (doc. 3). En uns mesos l’infant Martí atorga la batllia d’Uixó a favor de Guillem Martorell (doc. 4) per a nomenar un any després a Jaume Castelló procurador seu especial d’Uixó i Alfondeguilla (doc. 7), substituït poc després per un altre procurador especial, Bernat d’Alpicat, jurista valencià (doc. 10). Moltes vegades els nomenaments d’oficials cristians foren breus, com el de Joan Sanxis del Càrcel, de la cúria de l’arquebisbe de Tarragona i habitant de Nules, com a batlle de la Vall d’Uixó, del 28 d’abril de 1388 fins al 4 de juny d’aquell any (docs. 144 al 146). L’infant acabà confirmant el càrrec de batlle i procurador d’Uixó al ja mencionat Pere Arnau d’Esparça, malgrat els litigis entre aquest i els síndics i aljama d’Uixó (doc. 150). Plets on també es citen els seus germans Llop i Rotlà de Esparça descrivint-los com a antics oficials en la dita Vall d’Uixó (doc. 178). Finalment, l’infant atorga a Gisbert de Talamanca l’alcaidia i procuració o batllia de la Vall d’Uixó i les seues alqueries (doc. 193). L’any 1390 se cita un sotsalcaid, Antoni de Càrcel (doc. 223) i el 1394 atorgà a Ramon de Capdebou, veí de Nules, la lloctinència de la batllia d’Uixó (doc. 289). Altres càrrecs nomenats són el d’algutzir, a favor de Andreu Martí de Vallterra (doc. 48); i el d’escrivà en els afers de la Vall d’Uixó, Joan Assín (doc. 158). Els col·lectors de les rendes d’Uixó i Eslida foren Llop de Rada i Martí Pérez Terol, ciutadà de Sogorb (doc. 134). Per administrar el segrest d’Eslida i Uixó van ser designats els oficials Aznar Pardo de la Casta, portantveus de governador de l’infant en el regne de València, Martí de Roda, notari, i Berenguer Martí, ciutadà de Sogorb (docs. 192 i 232).
El que assenyala la documentació és un clar exemple de poblament dispers en alqueries petites, unides al voltant d’una única aljama, la de la vall d’Uixó; i un castell d’Uixó senyorial, en mans cristianes. Poca és la informació aportada en els presents documents respecte al nombre d’unitats o alqueries que componien la vall. De les alqueries situades dins els límits de la vall d’Uixó només es menciona diverses vegades a Benigafull i Benissahat, i una vegada Beniabdumel (doc. 49). Consta, compresa entre les alqueries pertanyents a Uixó, la població d’Alfondeguilla.53 La nota més constant és una certa independència de l’alqueria de Benigafull, en aquests anys sota domini i jurisdicció de la família Pertusa. L’autonomia, reivindicada en multitud de documents des de 1388 fins a 1396, s’evidencia al negar-se els sarraïns d’aquella alqueria a pagar una quinta part de les despeses de l’aljama d’Uixó, en concepte de taxes, messions, reparacions de ponts i camins i totes les causes i litigis d’utilitat comuna. L’aljama de la Vall replicava davant la cort de l’infant que l’alqueria de Benigafull no tenia termes propis on poder pasturar el seu bestiar, ni aigües per al regadiu, ni horta pròpia. Atès que tota aquella activitat l’havia d’efectuar dins a dels límits de la Vall, havien de contribuir a les despeses comunes (docs. 149, 196 i 295).
La dispersió de la població en una orografia complexa i la senyorialització parcial d’algunes alqueries, expliquen la manca de concreció dels documents en expressar la manera en què s’organitzava el poblament de l’aljama d’Uixó i el nombre del seus habitants. Els documents indiquen que la població resident era quasi totalment sarraïna;54 i afegeixen algunes dades singulars que, si bé no permeten una quantificació, sí que aporten dades demogràfiques. En la carta de l’infant que, en un to dur, recriminava al notari de Sogorb, Pere Martí de Palomar, per la seua negligència en la redacció d’un sindicat signat pels d’Uixó i Eslida, s’especifica que els signants de l’acord per part de cada comunitat no arriben al quòrum, perquè sabia bé l’infant que en la Vall «habiten més de .CCCC. casats de moros e en la serra d’Eslida, més de .D.» (doc. 78). De 150 a 200 homes d’Uixó se citen en un altre document que furtaren caps de bestiar als sarraïns de Castro. La cort de l’infant temia que l’atac provocara el despoblament del terme del castell de Castro (doc. 139). De fet, s’ensuma també en altres documents