Els que manen. Pep Martí
Читать онлайн книгу.
publicar una Història de Catalunya, conjuntament amb Ferran Soldevila.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, sent membre de la junta de govern del Col·legi d’Advocats, va ser represaliat i exiliat a Morella. Però els anys de la República —en què va ser diputat al Parlament i a les Corts espanyoles per la Lliga— el van sacsejar i va evolucionar cap a posicions més conservadores i proclius a l’autoritarisme.
Pocs llinatges han tingut el vincle amb Catalunya dels Valls-Taberner. Tampoc no hi ha gaires precedents d’intel·lectuals del nacionalisme català que hagin fet una abjuració com la seva del propi passat. Mai no sabrem si Ferran Valls hauria canviat de posicions si hagués viscut més anys en comptes de desaparèixer el 1942, quan l’ambient feixista ho amarava tot. Sí que sabem que va declarar com a testimoni de la defensa en favor de persones jutjades pels tribunals franquistes després del 1939. Per exemple, en el cas de l’excap de l’Arxiu Històric de Barcelona, Duran i Sanpere, o de l’exconseller de Treball, Francesc Xavier Casals.
També se sap que va mantenir una relació intensa amb Joan de Borbó, fill d’Alfons XIII i pare de Joan Carles I. Fins i tot va fer classes de català a Joan de Borbó durant la seva estada a Roma en plena Guerra Civil.
Del tèxtil a la banca
Ferran Valls i Taberner pertanyia a una saga del tèxtil originària del Bages que va crear l’empresa Manufacturas Valls SA. Els seus germans Josep i Domingo van concentrar-se en els negocis. Domingo va ser president del Consorci Industrial de Tèxtils Cotoners. Josep va presidir la química Cros. Era una família situada en el bàndol vencedor de la guerra, però no va trencar mai del tot el lligam amb el catalanisme cultural.
Manuel Ortínez, en les seves impagables memòries Una vida entre burgesos, explica com va convèncer el consorci cotoner de finançar el president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. Era una actitud que va tenir altres exemples en un sector de la burgesia catalana, adherida de grat o per força al règim, mentre donaven suport a activitats catalanistes, com la creació d’Òmnium Cultural.
Domingo i Josep van penetrar també en el sector bancari. Josep seria conseller del Banesto i Domingo, del Banco Exterior de España. Però serien els dos fills de Ferran, Luis (1926-2006) i Javier (1930), els que arribarien al cim del poder econòmic. Luis, en concret, seria després l’autèntic cap de la família i el més carismàtic. Estudiant a l’escola dels Jesuïtes del carrer Casp de Barcelona, l’esclat de la Guerra Civil el va agafar amb 10 anys —5 anys, el seu germà Javier—. El pare era diputat de la Lliga i, amb la vida en perill, es va endur la família a Itàlia, des d’on tornarien tots el 1939.
L’historiador Ferran Valls i Taberner va morir el 1942. Luis Valls-Taberner i Arnó va començar poc després els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona. Molt aviat va entrar en contacte amb un grup religiós que impregnaria tota la seva vida, l’Opus Dei, del qual va ser soci numerari, la categoria dels que opten pel celibat i tenen una disponibilitat màxima per a les tasques de la prelatura fundada per Escrivá de Balaguer.
L’ascens al poder bancari
Luis Valls va caminar de pressa. Va fer classes d’Economia Política a la Universitat de Barcelona i després es va instal·lar a Madrid, on es va doctorar a la Universitat Complutense. Allí faria algunes amistats de llarg recorregut, com la de l’economista Enrique Fuentes Quintana o el futur ministre del franquisme Federico Silva Muñoz. Tot seguit, va decidir entrar al sector de la banca. Ell mateix explicava que era perquè li semblava l’àmbit que li permetria dur a la pràctica el que havia après d’economia política. Les condicions no li mancaven, perquè el 1957, amb només 31 anys, ja havia ascendit a vicepresident del banc.
Qui va ser clau en l’entrada de Valls al Banco Popular va ser Fèlix Millet i Maristany (pare de qui després va saquejar el Palau de la Música). Millet dirigia l’asseguradora Chasyr i afrontava una situació econòmica delicada, raó per la qual es va voler desfer de les accions bancàries, que Valls-Taberner i un grup de persones afins van adquirir.
Una copresidència al Banco Popular
Com a home fort de l’entitat bancària, Luis Valls-Taberner va professionalitzar-la i es va envoltar d’un equip eficient que va fer del Banco Popular un dels més importants de l’Estat i dels més rendibles d’Europa. Va ser president del banc entre 1972 i 2004. A partir del 1989, però, va compartir la presidència amb el seu germà Javier, un fet inhabitual en el sector. Possiblement va ser una manera de blindar-se en un moment de fusions bancàries i quan molts competidors miraven amb avidesa el Banco Popular. No fer fusions i no embolicar-se en el sector immobiliari van ser dues de les seves idees fixes.
Els dos germans van fer del banc una institució de prestigi en el sector, amb un estil clàssic i discret, amb una aversió natural a l’estil agressiu i arriscat d’altres banquers. Luis, cèlibe, opusdeista i caut, tenia sempre a prop l’Oráculo manual y arte de prudencia, una obra del segle xvii de Baltasar Gracián que convida a la moderació.
L’any 2004 els membres del consell d’administració del banc es van repartir 2,6 milions d’euros. Era una quantitat considerable, però molt inferior a l’habitual en la banca espanyola. Els Valls-Taberner van establir una norma també heterodoxa: els consellers no obtenien cap guany en concepte de dietes o de participació en beneficis. Aquests capítols es derivaven directament cap a diverses obres de tipus social.
L’enfonsament
La seva etapa es va cloure el 2004, quan Luis va abandonar la copresidència i es va quedar com a president del sindicat d’accionistes. Va morir dos anys després, el 2006, als 79 anys. En aquell moment, el banc ja havia emprès el camí cap al col·lapse. La seva decisió final de preparar la successió i posar-la en mans d’Ángel Ron es demostraria errònia. Pocs mesos després de morir, Ron forçaria la sortida de Javier i començaria a prendre decisions fatals. Una era entrar de ple en el mercat immobiliari.
El Banco Popular va començar a fer compres d’alt risc. Va adquirir TotalBank, de l’estat de Florida, per prop de 300 milions de dòlars. La jugada més costosa va ser la compra l’any 2011 del Banco Pastor per més de 1.300 milions d’euros —incorporant els actius immobiliaris—, que era un preu superior al valor real de l’entitat gallega. El banc va perdre la fortuna i ja no la recuperaria, i va quedar amb greus problemes de liquiditat i amb unes accions caient en picat. Va entrar en una deriva que culminaria el 2017 amb la seva compra pel Santander per un euro.
Monàrquic i amb bona sintonia amb el PSOE
Amb la desaparició de Luis Valls-Taberner, se n’anava també un banquer que sorprenia per la seva heterodòxia. Durant el franquisme, no va amagar el seu monarquisme, heretat del seu pare, i va estar a prop de Joan de Borbó, que residia a Portugal, i després, de Joan Carles. Els anys seixanta, va ser un dels impulsors del diari Madrid, creat amb suport del sector més oberturista de l’Opus Dei i que va acabar tenint seriosos problemes amb el govern, fins que va desaparèixer el 1974.
Valls-Taberner era un home de conviccions catòliques i conservadores, però es va comprometre amb la Transició. Va ser el primer banquer a finançar una campanya del Partit Comunista d’Espanya. Després, durant el govern socialista de Felipe González, entre 1982 i 1996, hi va mantenir una relació cordial. De fet, el Banco Popular gaudia d’una relació fluida amb la majoria dels partits, als quals concedia crèdits. L’oficina madrilenya del carrer de Cedaceros, 9, a tocar del Congrés dels Diputats, era ben coneguda pels responsables de finances dels partits.
Francesc Cabana, al seu llibre Set despatxos, parla de Luis Valls-Taberner i el defineix com un dels homes més fins que va conèixer en la banca. És un fet que el Banco Popular va mantenir una actitud respectuosa i gens bel·ligerant davant la fallida de Banca Catalana.
Un empresari amb inquietuds…
Els dos fills de Javier Valls-Taberner i Arnó són avui els hereus més coneguts de la saga. Luis Valls-Taberner Muls té 37 anys i la seva dedicació professional és lluny del món de la banca. Va començar en el sector