Els que manen. Pep Martí
Читать онлайн книгу.
en Vidal-Quadras per donar una embranzida al PP català. Ho va fer de mala manera i sense contemplacions, amb un estil que seria contraproduent a la llarga.
Aznar va imposar una gestora defenestrant un Jorge Fernández Díaz que tenia darrere un ampli suport de la militància. Ho va fer, a més, coincidint amb una intervenció quirúrgica de l’aleshores líder dels populars catalans, un fet que no seria oblidat mai pel que ja s’anomenava el sector fernandista de la formació.
La caiguda
Vidal-Quadras va obtenir el lideratge del partit a Catalunya amb el suport d’Aznar i va ser candidat a la Generalitat el 1992 i el 1995, quan va obtenir 17 diputats al Parlament, un rècord històric. En aquell moment, ja s’havia convertit en un dels principals enemics de Jordi Pujol, mentre s’abocava a un discurs intransigent i espanyolista que feia forat tractant el tema de la llengua. Vidal-Quadras va ser, en part, el precedent de l’unionisme més identitari, que després va trobar en Ciutadans el seu referent.
El Pacte del Majestic va ser el seu final. La necessitat d’Aznar de pactar amb CiU per arribar a la Moncloa el va deixar fora de joc. Vidal-Quadras va seguir la notícia de l’acord del Majestic des de casa seva. Poc després, veia que li feien a ell justament el mateix que ell havia ajudat a fer a Jorge Fernández. Així de desagraïda és la política quan queda tenyida pel cinisme.
Vidal-Quadras va acabar en aquell moment el seu camí cap a la glòria. El que vindria després seria un llarguíssim premi de consolació. Aznar, que hi estava en deute, el posaria a les llistes europees. Es va estar quinze anys a Estrasburg, convertint-se en un maldecap suportable per als seus. Però no va tornar a manar mai al PP català. Amb Rajoy a Génova, el físic nuclear era vist com una figura aliena.
El seu darrer capítol va ser Vox. Entre gener i agost de 2014 va ser un dels fundadors del partit ultradretà espanyol, una aventura que va posar un epíleg encara més estrambòtic a la seva trajectòria. Fins i tot va exercir com a president de la formació, fins que se li va acudir proposar una confluència amb Ciutadans i UPyD. Santiago Abascal va exigir aleshores que abandonés Vox. I així va acabar aquell viatge.
Amb motiu de les eleccions espanyoles del 28 d’abril de 2019, es va produir un fet sorprenent: la candidata per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, va convidar Vidal-Quadras a intervenir en un acte del partit, i l’exdirigent no va defraudar, regalant a l’auditori una més de les seves intervencions brillants i furibundes contra l’independentisme. Va ser, per un instant, un retorn del passat.
Quan Vidal-Quadras va cantar Els segadors
Ara ja no se’n recorda ningú, però hi va haver un temps en què Alejo Vidal-Quadras era un altre (i es feia anomenar Aleix). Quan el jove catedràtic va aterrar al Parlament de Catalunya, el 1988, el seu discurs no tenia res de l’espanyolisme radical que aviat el caracteritzaria.
Hi ha diversos discursos seus en què es refereix a Catalunya com a nació i intenta no desvincular-se del catalanisme, fent sempre, això sí, un esforç per subratllar el vincle amb Espanya. Un d’aquests discursos el va pronunciar davant el ple el 17 de febrer de 1993, quan el PP va votar a favor de la llei que establia Els segadors com a himne nacional de Catalunya.
En aquella ocasió, Vidal-Quadras va recordar la ironia que va suposar que el rei Joan Carles entrés a l’Estadi Olímpic el dia de la inauguració dels Jocs del 1992 mentre sonava l’himne que havia representat una revolta contra el monarca, va citar Salvador Espriu i es va referir al concepte de nació com un espai comú per compartir i per oblidar aspectes que poguessin dividir. Com li passa a molta gent, hi ha un moment en què tots podem haver estat un altre.
L’aposta pels fons d’inversió
Un dels seus fills, Alejo Vidal-Quadras Caralt, va optar per una carrera en el món de les finances i el capital risc, en una línia que ha trobat molts exemples dins de la burgesia catalana. Va dirigir durant cinc anys el fons d’inversió nord-americà KKR (Kohlberg Kravis Roberts & Company) a Espanya, però el maig de 2019 va ser cessat després d’unes decisions que van resultar costoses per a la firma, com l’intent d’una opa sobre Telepizza que no va reeixir, i una operació per entrar a Naturgy que tampoc no va fructificar.
Amb anterioritat, havia treballat a la delegació de Rotschild a Madrid com a assessor en adquisicions i fusions, i després va ser director general de 3i a Espanya, companyia multinacional de capital risc amb seu a Londres.
Els altres Vidal-Quadras
La saga dona per a molt. Els seus empresaris i banquers han conviscut amb artistes i pintors. Segons el web familiar, totes les branques de la nissaga juntes apleguen pràcticament nou-centes persones.
Un oncle de l’expresident del PP català, José María Vidal-Quadras y Villavecchia, va ser un pintor reconegut. Un cosí seu, Alejo Vidal-Quadras Veiga (1919-1994), va ser també pintor, fill de Francisco Javier Vidal-Quadras y Villavecchia i Pilar Veiga de la Cuesta. Va ser retratista de l’alta societat barcelonina i protegit de grans noms com els Comillas i els Güell. Instal·lat a París, amb un estudi a Montmartre, davant seu van posar grans noms de les arts i de les famílies reials europees, de la princesa Sofia al xa de Pèrsia, i de Marilyn Monroe a Maria Callas. Per cert, el retrat de la cantant d’òpera apareix a la pel·lícula Bohemian Rhapsody, i per això el nom del pintor consta en els crèdits del film. Una fundació creada per la vídua té cura del seu llegat.
Una branca dels Vidal-Quadras es va emparentar amb un altre llinatge il·lustre, els Trias de Bes, i té vincles amb l’Opus Dei. Javier Vidal-Quadras Trias de Bes (1961) és advocat, fundador del despatx Amat&Vidal-Quadras, professor de la Universitat Abat Oliba i sotsdirector de l’Institut Superior de la Família, vinculat a la Universitat Internacional de Catalunya. Tant ell com un germà seu, Miguel, són professors de Dret d’aquesta mateixa universitat.
Un altre membre de la saga és Manuel Vidal-Quadras, empresari del sector de l’hostaleria i fundador de 1840 Group, dedicat al sector immobiliari. La joia de la corona del negoci és el que va ser el palauet per a les vacances familiars a Sitges. Els Vidal-Quadras s’enorgulleixen dels seus ancestres i llueixen el seu cognom, però el llinatge no ha recuperat mai la brillantor dels temps passats.
Els Valls-Taberner, banca, Opus i Corona
La família inclou un dels grans historiadors catalanistes, que es va adherir a Franco el 1939, i dos expresidents del Banco Popular
«Catalunya ha seguit una falsa ruta i ha arribat en gran part a ser víctima del seu propi desvari. Aquesta falsa ruta ha estat el nacionalisme catalanista». Qui escrivia això no era un espanyolista acèrrim, sinó un home que havia estat un dels intel·lectuals més representatius del catalanisme, Ferran Valls i Taberner, destacat dirigent de la Lliga, el partit de Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba.
La frase formava part d’un article que es titulava precisament així, «La falsa ruta», i va aparèixer publicat a La Vanguardia el 15 de febrer de 1939. Encara amb la por al cos després dels anys de guerra i exili, en una Catalunya vençuda, Valls i Taberner va prendre partit per la causa de Franco.
En l’article, considerava un error la història de Catalunya de les dècades anteriors i titllava el catalanisme en bloc de ser un dels principals focus de la «subversió» en què havia caigut la societat catalana. Advocava per una renúncia a la nació i l’adhesió a «l’obra grandiosa de reconstrucció de la pàtria espanyola». Aquest article —que va esdevenir de referència i que passats vuitanta anys encara és objecte de cites— va formar part després d’un llibre amb títol expressiu: Reafirmación espiritual de España.
Un nacionalista romàntic
El cas de Valls i Taberner (1888-1942) va ser, d’entre l’antiga elit de la dreta catalanista, dels més clars a l’hora de deixar enrere el seu passat i buscar la integració en el nou règim. En el seu cas, a més, es tractava d’un personatge que pertanyia al nucli d’intel·lectuals de la Lliga i era considerat un exponent de la historiografia