Els que manen. Pep Martí
Читать онлайн книгу.
entre ells Maria Reig, s’han quedat sense el suculent dividend que repartia anualment i que servia per pagar els terminis del préstec de 2007.
L’entitat havia tancat el 2017 amb un benefici de 50,1 milions d’euros, que erigia el grup com el primer banc d’Andorra en beneficis, amb un volum de negoci de 16.266 milions, dels quals més de 10.000 milions en operacions a Andorra. L’any 2015, els beneficis havien estat de 72 milions, i l’any 2016, de 65 milions, molt lluny dels més de 100 milions de l’any 2006, quan la sortida de La Caixa.
Un seriós problema de fons que arrossega Crèdit Andorrà és el préstec que va «autoconcedir» —per dir-ho d’alguna manera— als principals accionistes (Pintat, Reig, Casals…) per comprar la participació del 46 % que tenia La Caixa. Les hipòtesis més recents parlaven d’un intent de venda de l’entitat o d’una fusió avortada dels tres bancs andorrans (Crèdit Andorrà, Andbank i Morabank), que serviria per posar remei, entre altres coses, a aquest descosit.
La crisi econòmica de Reig ha comportat la seva progressiva desaparició dels ambients barcelonins. Segons sembla, Maria passa bona part del seu temps a Londres. Conserva la presidència d’honor de Barcelona Global, el projecte de dinamització de la capital catalana en què havia col·laborat amb grans noms del poder català com Salvador Alemany (Abertis), Joaquin Coello o José Luis Bonet (Freixenet), que havia de reunir la societat civil i empresarial catalana «amb ganes de trencament i de fer avançar temes», en paraules d’ella mateixa, que es definia com una «trencadora […], perquè algú ha d’assumir aquest rol i sacsejar l’establishment».
Maria Reig, la líder social que no va poder ser
Des de la retirada de la primera línia empresarial, Maria Reig ha incrementat la seva dedicació a tornar a les arrels, a estimar el patrimoni tradicional andorrà. Així, ha inaugurat un museu, ha promogut la valoració de l’obra de pedra seca, i ha fet declaracions inspirades sobre el tema. És molt possible que el destí de ser filla única i amb patrimoni hagi privat la societat andorrana i la catalana d’una líder social que per la seva originalitat, esperit inconformista i força de caràcter hauria fet història.
Carles Tusquets, banquer per vocació i fill predilecte del patriciat barceloní
Dedicat a la gestió d’inversions, és president del Banco Mediolanum i ha estat ben connectat amb la família Pujol
El 22 de febrer de 2019 es va viure una de les grans escenificacions de poder de la Barcelona dels senyors. Era el tret d’inici de la campanya electoral per presidir la Cambra de Comerç, i l’hotel Catalonia Plaza acollia la presentació de la candidatura d’un dels aspirants: Carles Tusquets i Trias de Bes. El presidenciable, en un saló ple de gom a gom, va lluir suports. En tenia de ben explícits, com els hotelers Joan Gaspart i Jordi Clos, Lluís Vendrell (Unión Suiza), el grup Planeta, Seat o la cadena Condis. D’altres —com el del mateix president sortint, Miquel Valls—, ho eren de manera més discreta.
Carles Tusquets va fer aquell dia una defensa explícita de la gran empresa, que era la base principal de la seva candidatura. Enric Crous encapçalava una candidatura rival, més renovadora i més catalanista, que era considerada la principal adversària. Però tots plegats no detectaven l’amenaça d’una nova candidatura, a qui molt pocs van donar crèdit ni possibilitats: l’opció independentista que liderava Joan Canadell amb el grup Eines de País. Els que eren a la Llotja de Mar la nit del 8 de maig, quan es van començar a conèixer els resultats, amb un triomf inesperat de la candidatura impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, van contemplar el que era l’estampa d’un canvi de torxa en una de les entitats més representatives de la societat civil. Els equips dels principals candidats seguien amb nerviosisme creixent una nit electoral sense informació i amb molts rumors. I el desenllaç va ser imprevisible. A l’empresari i financer Carles Tusquets i al seu equip, se’ls va glaçar el rostre.
Els que donaven suport a Tusquets confiaven en la victòria enmig d’alguns dubtes. Avançada la nit, esclatava la notícia. És que guanyava Enric Crous, l’opció suaument renovadora que alguns a la Generalitat veien amb simpatia? No: s’imposava la ruptura, amb un triomf contundent d’Eines de País, amb Joan Canadell al davant i l’ANC com a principal impulsora. Els independentistes s’apoderaven de la Cambra. Veure Elisenda Paluzie celebrant el triomf a la Llotja va trencar molts esquemes. A prop de Tusquets, algú es va referir a un «recompte a la veneçolana». Aquella nit, a molta gent dels grans despatxos de Barcelona els va costar dormir. Les «classes subalternes» havien assaltat la finca, talment com si fossin uns okupes. Per a Tusquets, aquesta era la segona vegada que sucumbia davant d’una opció independentista, ja que el 2003 havia format part de la candidatura de Lluís Bassat a la presidència del Barça, que va ser derrotada per Joan Laporta.
A la Catalunya d’abans de la sotragada que per a un sector de les elits va representar el procés independentista, a Tusquets li hauria estat fàcil coronar la seva carrera amb la presidència cameral. Aquelles setmanes, tots els poders de sempre es van activar per garantir el seu triomf. Només una minoria de l’establishment es va decantar per Enric Crous, que simbolitzava un canvi tranquil i el pont amb la Generalitat sobiranista. Segons fonts empresarials, els grans despatxos es van mobilitzar i des de La Caixa es van fer moltes trucades per ajudar Tusquets entre la gran empresa.
Carles Xavier Tusquets i Trias de Bes (Barcelona, 1951) ha estat sempre al rovell de l’ou i acumula una llarga llista de càrrecs socials i en consells d’administració d’empreses. Una de les seves darreres responsabilitats amb impacte visual va ser assumir la presidència del Barça després de la renúncia de Josep Maria Bartomeu, en la seva condició de president de la Comissió Econòmica. Apuntar-se a la cursa electoral de la Cambra va moure Tusquets a deixar la presidència a Espanya de l’EFPA España (European Financial Planning Association). Sí que va conservar els seus càrrecs a Inverco (Asociación Española de Fondos de Inversión y Pensiones), de vicepresident general i de president d’Inverco Cataluña.
Els orígens financers: la Banca Tusquets
Els orígens bancaris de la nissaga venen de lluny, de quan es va crear el banc Tusquets y Compañía, el 1899, curiosament el mateix any de la fundació del Barça, dos mons que confluirien després en la vida del financer. L’entitat va caminar sota la direcció de Joan Tusquets Pallós. El 1922 adoptava el nom de Banca Tusquets.
El banc, però, no va acabar bé. Després de quedar atrapat en una suspensió de pagaments de la important companyia Automóviles Eucort SA, el 1951, va acabar també amb la suspensió i la seva massa concursal va quedar absorbida per Banca Industrial de Barcelona, constituïda el mateix any. Al seu torn, aquest banc seria absorbit pel Santander el 1960. L’entitat de la família Botín desitjava créixer i aconseguir socis catalans, però davant la rigidesa normativa del moment, va optar per adquirir una entitat catalana. Els fons documentals de l’antiga Banca Tusquets estan integrats dins l’arxiu històric del Santander, on els seus 186 llibres i altra paperassa ocupen 12,5 metres lineals de prestatgeria.
Amb aquests precedents, el jove Carles Tusquets ja semblava destinat al món de les finances. Potser per això va cursar estudis d’economia a la Universitat de Barcelona. Tot i que ell sempre ha explicat que no era pas aquesta la seva intenció inicial i que l’atracció per la banca li va venir llegint un anunci per ser assessor financer. A partir d’aquí, tot va anar de pressa.
No va perdre el temps a l’hora d’obrir-se camí. De fet, va trobar mitja feina feta pel fet de ser fill d’una saga Tusquets lligada a la banca i d’arrels carlines, i d’uns Trias de Bes en què predominaven els juristes de prestigi. El seu avi Josep Maria Trias de Bes Giró va ser un destacat dirigent de la Lliga Regionalista, diputat a Corts i al Parlament de Catalunya els anys trenta, i molt proper a Francesc Cambó.
Deixeble d’Isidre Fainé
El primer banc en què va treballar Tusquets va ser Banca Catalana. Estant allí, va conèixer un home que seria crucial en la seva trajectòria: Isidre Fainé, que se’l va endur a Bankunión. En aquell moment, Fainé era director general de l’entitat i va ser un inspirador per al jove Tusquets, que sempre ha