Els que manen. Pep Martí
Читать онлайн книгу.
a diferència de les empreses industrials o de serveis que treballen amb marques pròpies i que són molt conegudes pel gran públic. Contrasta, doncs, la necessària discreció que reclama aquest àmbit amb la volguda exposició mediàtica que ha tingut Borja en la vida social barcelonina.
Els germans García-Nieto, Borja i Ignacio, estan presents en nombrosos consells d’administració i ostenten també càrrecs d’administradors en d’altres. El cor del seu entramat empresarial és el Grupo Financiero Riva y García SL, del qual controlen cadascun d’ells el 45,98 % de les accions. Des de la seva seu del carrer Diputació dirigeixen els diversos àmbits d’acció d’aquest autèntic banc d’inversió.
L’home de les desenes de consells d’administració
La formació empresarial de Borja García-Nieto s’ha mogut entre dos pols, aparentment allunyats, i fins i tot rivals: l’IESE, proper a l’Opus Dei, de la Universitat de Navarra, i l’Esade jesuítica de Barcelona, de la qual el seu pare Ramón García-Nieto va ser un dels promotors inicials. En la seva trajectòria, apareixen en consells d’administració com els de Banco Alcalá, Antena 3, Ficosa Internacional, Sogecable, la naviliera Noatum Maritime, Aviaco, Nacional de Reaseguros o l’antiga Fecsa, entre molts d’altres.
L’actual Riva y García és en realitat una reencarnació de la Banca Riva y García, fundada pel seu avantpassat Simeón García Olalla de la Riva, com a continuadora de la Banca Simeón, que ell mateix havia creat a Galícia, on s’havia establert després de deixar la seva Rioja originària i haver triomfat en la indústria tèxtil a partir de 1857. L’origen de la fortuna històrica de la família es troba en el negoci tèxtil, gràcies al qual es fa el salt, ja des del segle xix, a l’activitat bancària.
Barcelona va esdevenir fa més de cent anys el teatre d’operacions d’una de les branques del clan, que es va instal·lar a Catalunya. L’aparició del cognom García-Nieto va ser el resultat d’un canvi de cognoms derivat d’enllaços matrimonials.
La Banca Riva y García, constituïda el 1968, treballava sobre la fitxa bancària d’anteriors societats de les branques de la família, amb centre a Galícia. L’entrada de nous accionistes va empènyer que el 1972 es canviés el nom pel de Banco Comercial de Cataluña, i que, a través del Banco Atlántico, entrés en l’òrbita de la Rumasa dels Ruiz-Mateos, que va acabar expropiada per l’Estat el 1983.
Continuar la tradició bancària familiar
Tot seguint la tradició familiar financera, Borja García-Nieto funda Agencia de Valores Riva y García el 1992 com a serveis de banc de negocis a empreses catalanes. L’any 2000 entra en el sector de la inversió de capital risc.
Borja també va entrar amb un 10 % de l’accionariat a Banco Alcalá, que té com a primer accionista Crèdit Andorrà. És significatiu que quan García-Nieto va deixar la presidència del Círculo Ecuestre el 2015 es va integrar com a vocal de la candidatura següent, que encapçalava Alfonso Maristany, amb qui coincideix al consell d’administració de Banco Alcalá.
El desembre de 2018, Borja García-Nieto va protagonitzar la creació de la primera flagship store de la marca de material esportiu Kelme a la ciutat xinesa de Jinjiang. Aquesta popular marca espanyola de material esportiu, després de patir sotragades que la van dur al desastre, va ser adquirida per un empresari xinès als García-Nieto el 2014.
La família la gestionava a través d’un fons de capital risc tutelat per la Generalitat Valenciana, que s’havia hagut de fer càrrec del forat generat per la caiguda de Kelme i la gestió dantesca que en va fer l’aleshores president Francisco Camps.
El 1714 dels dos avantpassats enfrontats de García-Nieto
L’1 de gener de 2014, quan el procés d’independència estava engegat però encara en fase embrionària, Borja García-Nieto va publicar a La Vanguardia un article titulat «1714: bons i mals catalans?», en què explicava que els seus ancestres es van dividir durant la Guerra de Successió.
Un d’ells, Antonio de Alós, va assaltar Barcelona acompanyant les tropes borbòniques del duc de Berwick i va ser un dels que va representar Felip V en l’acte d’ocupació de la capital. Però enfront seu hi era Josep Galceran de Pinós, company de batalla del conseller primer Rafael Casanova. Aquest fet va servir a García-Nieto per teoritzar sobre bons i mals catalans, i defensar de pas la causa felipista, després de lloar en l’article els avenços produïts a Catalunya durant el segle xviii borbònic.
Qui seria anys després president de la Generalitat, Quim Torra, li va plantar cara amb un article a ElSingular.cat, on feia seves les paraules de Gaziel: «Sí, Catalunya havia perdut». Torra admetia que davant d’un conflicte armat, hi pot haver diverses posicions legítimes, però davant d’un intent de genocidi, no: «Una guerra és una guerra i una vida és una vida. Crec que tots ho trobarem comprensible. Però un genocidi és un genocidi i una pàtria és una pàtria».
Maria Reig, la dona més rica i trencadora d’Andorra
L’empresària i banquera és membre d’un dels poderosos clans del Principat, vinculat a la gran modernització política de l’Estat pirinenc
El 1979, amb només 28 anys, Maria Reig Moles va haver de fer-se càrrec de la fortuna i els negocis que dirigia el seu pare, Serafí Reig, que acabava de morir. Com a filla única que era, no tenia marge per al dubte. Aquest va ser el punt d’arrencada d’un imperi que Maria Reig va fer créixer i ha convertit en la primera fortuna del seu país, Andorra, i una de les principals que actua a l’estat espanyol.
L’empresa familiar havia començat amb Tabacs Reig, una marca creada a finals del segle xix, que el seu pare havia ampliat al sector bancari amb la fundació del Crèdit Andorrà el 1949, culminant així una activitat financera que la família havia iniciat el segle xviii i que va desenvolupar més tard a través de la Banca Reig. Maria Reig és presidenta de Reig Capital Group i principal accionista de Crèdit Andorrà, el banc més gran de les Valls. Però el seu braç aplega sectors que van dels hotels de luxe als mitjans de comunicació i a la moda, passant per l’estació d’esquí Grandvalira i la promoció immobiliària. Tot un empori desplegat per una dona que als 6 anys, quan passejava per la muntanya amb el pare, ja se sentia cridada a imprimir un segell molt propi al seu entorn.
La història contemporània d’Andorra no s’entén sense aquest cognom il·lustre. L’Estat pirinenc, formalment una monarquia amb dos coprínceps, el president de la República Francesa i el bisbe de la Seu d’Urgell, és un microcosmos que és tan petit com difícil d’explicar i entendre per als forans.
En totes les grans reformes plantejades de l’estat andorrà, sempre hi ha hagut un Reig a prop. Va ser així quan el Principat va voler superar el vell statu quo de l’estraperlo dels anys quaranta i va optar per modernitzar la seva economia. Quan es va plantejar la necessitat d’establir un sistema de seguretat social o el vot femení —que no es va reconèixer fins al 1970—, sempre hi va haver un Reig en el costat dels sectors més reformistes. Però per damunt de tots, brilla la figura de Julià Reig i Ribó, oncle de Maria Reig.
Reig i Ribó va ser un personatge carismàtic de la història contemporània d’Andorra. Membre del Consell General —el legislatiu andorrà—, va ser Síndic quan aquest càrrec —equivalent ara al de president del Parlament— era el més rellevant del sistema polític. Abans de la reforma constitucional dels anys vuitanta, que va crear el govern, el poder real estava en mans del Consell General, format per 50 persones representatives dels clans de les Valls. Reig va exercir la sindicatura durant un llarg període, entre 1960 i 1978. La seva personalitat va marcar la vida andorrana. En un país que aleshores no tenia partits polítics legalitzats, el Síndic va ser un exponent dels corrents més modernitzadors, amb la defensa de la necessitat d’obrir-se a l’exterior i dotar-se d’estructures homologables. Va ser crucial en la creació de la seguretat social andorrana, el 1966, i va aplanar el camí d’un procés de reformes que duria a la primera Constitució, el 1993.
Maria és filla de Serafí Reig, germà de Julià, i Maria Moles i