Gent normal. Sally Rooney
Читать онлайн книгу.
vestit fins a la clavícula i nota com la cara se li omple de sang. Els ulls li couen, i el pit que li ha agafat li fa mal. Darrere seu, els altres riuen. Els sent. La Rachel riu, un soroll agut i estrident a les orelles de la Marianne.
Sense girar-se, la Marianne surt per la porta, deixa que es tanqui de cop darrere seu. Ara és al vestíbul, on hi ha el guarda-roba, i no recorda si la sortida és a la dreta o a l’esquerra. Li tremola tot el cos. La noia del guarda-roba li pregunta si es troba bé. La Marianne ja no té noció del seu grau de borratxera. Fa uns quants passos cap a una porta a l’esquerra i llavors arrepenja l’esquena a la paret i comença a lliscar fins a quedar asseguda a terra. Li fa mal el pit que li ha agafat aquell noi. No ho feia pas de broma, li volia fer mal. Ara seu a terra, s’abraça les cames.
La porta de la sala es torna a obrir i surt la Karen, amb l’Eric i la Rachel i en Connell al darrere. Veuen la Marianne a terra i la Karen s’hi acosta corrent mentre els altres tres es queden on són, sense saber què fer, potser, o sense voler fer res. La Karen s’ajup davant de la Marianne i li toca una mà. La Marianne té els ulls ben adolorits i no sap cap on mirar.
Estàs bé?, li pregunta la Karen.
Sí, sí, diu la Marianne. Em sap greu. Em sembla que he begut massa.
Deixa-la estar, diu la Rachel.
Ei, escolta, només era per fer broma, diu l’Eric. En Pat és un tio molt legal, quan el coneixes bé.
Jo ho he trobat divertit, diu la Rachel.
Quan sent això, la Karen es gira de cop i se’ls mira. Què hi feu, aquí, doncs, si ho trobeu tan divertit?, diu. Per què no aneu a riure una estona amb el vostre millor amic, en Pat? Trobeu tan divertit abusar d’una noia?
Noia? Quina edat té, la Marianne?, diu l’Eric.
Hem rigut tots, diu la Rachel.
No és veritat, diu en Connell.
Tothom es gira per mirar-se’l. La Marianne se’l mira. Les mirades es troben.
Estàs bé, de debò?, li pregunta ell.
Oh, li vols fer un petonet perquè es millori?, diu la Rachel.
Ara en Connell està ben enrojolat i es posa una mà al front. Tothom se’l mira, encara. La paret és freda, en contacte amb l’esquena de la Marianne.
Rachel, diu en Connell, per què no te’n vas a la puta merda?
La Karen i l’Eric intercanvien una mirada amb els ulls com taronges, la Marianne ho pot veure perfectament. En Connell no parla ni actua mai d’aquesta manera a l’institut. En tots aquests anys, ella no l’ha vist actuar mai agressivament, ni quan l’han provocat. La Rachel gira el cap tot d’una i torna a entrar al club. La porta es tanca feixugament. En Connell es continua fregant el front per un moment. La Karen diu alguna cosa a l’Eric, articulant els llavis sense produir cap so; la Marianne no sap què li diu. Llavors en Connell es mira la Marianne i li diu: Vols anar-te’n a casa? He vingut amb cotxe, t’hi puc portar. Ella fa que sí. La Karen l’ajuda a aixecar-se de terra. En Connell es fica les mans a les butxaques com si volgués evitar tocar-la per accident. Em sap greu haver organitzat aquest merder, diu la Marianne a la Karen. Em sento imbècil. No estic acostumada a beure.
No és culpa teva, diu la Karen.
Gràcies per ser tan maca, diu la Marianne.
S’estrenyen les mans una altra vegada. La Marianne segueix en Connell cap a la sortida i fan la volta a l’hotel, cap al lloc on té aparcat el cotxe. És fosc i fa fresca, a fora; darrere seu se sent la música del club, que batega esmorteïda. La Marianne puja al seient de l’acompanyant i es corda el cinturó. Ell tanca la porta i fica la clau al contacte.
Em sap greu haver organitzat aquest merder, torna a dir ella.
Tu no has organitzat res, diu en Connell. Em sap greu que els altres siguin tan imbècils. Troben que en Pat és genial perquè a vegades munta festes a casa seva. Es veu que si muntes festes a casa teva, pots putejar la gent tranquil·lament, jo què sé.
M’ha fet molt de mal.
En Connell no diu res. Només estreny el volant amb les mans. Es mira les cames i exhala ràpidament, gairebé com si tossís. Em sap greu, diu. Llavors engega el cotxe. S’estan uns minuts en silenci, la Marianne es refresca el front a la finestreta.
Vols venir una estona a casa?, diu ell.
No hi ha la Lorraine?
Ell arronsa les espatlles. Pica el volant amb els dits. Segurament ja deu ser al llit, diu. Vull dir que podem estar una estona junts abans de portar-te a casa. No passa res si no vols.
I si encara està desperta?
Si vols que et digui la veritat, ella s’agafa aquestes coses amb molta calma. Vull dir que estic força segur que li seria igual.
La Marianne es mira el poble com desfila per la finestra. Sap què li diu en Connell: que li és igual que la seva mare sàpiga allò seu. Que potser ja ho sap.
La Lorraine deu ser molt bona mare, comenta la Marianne.
Sí. A mi m’ho sembla.
Deu estar orgullosa de tu. Ets l’únic noi de tot l’institut que s’ha fet un adult com cal.
En Connell se la mira. Què vol dir, com cal?, li pregunta.
A què et refereixes? Caus bé a tothom. I a diferència de la majoria de gent, ets una bona persona.
Ell posa una expressió a la cara que ella no sap interpretar, com si aixequés les celles, o com si arrufés el front. Quan arriben a casa d’ell, les finestres estan totes fosques i la Lorraine és al llit. A l’habitació d’en Connell, ell i la Marianne s’ajauen al llit i xiuxiuegen. Ell li diu que és preciosa. Ella no ho ha sentit mai, allò, tot i que a vegades ho ha sospitat internament, però és diferent sentir-ho dir a una altra persona. Ella li agafa la mà i l’hi posa al damunt del pit que li fa mal, i ell la besa. Té la cara humida, ha plorat. Ell li fa petons al coll. Estàs bé?, li pregunta. Quan ella fa que sí, ell li passa la mà pels cabells i diu: No passa res si estàs fotuda, eh? Ella jau amb la cara al damunt del pit d’ell. Se sent com un tros de roba escorregut que degota.
Tu no pegaries mai a una noia, oi que no?
Hòstia, no. Esclar que no. Per què m’ho preguntes?
No ho sé.
A tu et sembla que soc d’aquelles persones que van per la vida pegant a noies?, li diu.
Ella pressiona molt fort la cara contra el pit d’ell. El meu pare pegava a la meva mare, diu. Durant uns segons, que semblen un temps increïblement llarg, en Connell no diu res. Llavors diu: Collons. Em sap greu. No ho sabia.
No passa res, diu ella.
Et va pegar, a tu?
A vegades.
En Connell es torna a quedar en silenci. Inclina el cap i li fa un petó al front. Jo mai no et faria mal, em sents?, li diu. Mai. Ella fa que sí i no diu res. Em fas molt feliç, diu ell. Li passa la mà pels cabells i afegeix: T’estimo. I no ho dic per dir, és de veritat. Els ulls de la Marianne es tornen a omplir de llàgrimes, i els tanca. Fins i tot quan el recordi, trobarà aquest moment insuportablement intens, i n’és conscient ara mateix, mentre passa. No s’ha considerat mai digna de ser estimada per ningú. Però ara té una nova vida, i aquest n’és el primer moment, i fins i tot quan hagin passat molts anys, encara pensarà: Sí, va ser llavors, quan va començar la meva vida.
Dos dies després
(abril 2011)
S’està dret al costat del llit mentre la seva mare surt a buscar una infermera. No portes res més?, li diu la seva àvia.
Hmm?, diu en Connell.
Només portes aquest jersei?
Ah, diu ell. Sí.