Gent normal. Sally Rooney
Читать онлайн книгу.
tant que pots. Et penses que hi ha cap altra persona que sigui capaç de fer-me fer aquestes coses després de classe?
Què vols que faci? Que et deixi en pau?
Ell se la va mirar, sorprès per aquest gir de la conversa. Va sacsejar el cap, i va dir: Si ho fessis...
Ella se’l va mirar, però ell no va dir res més.
Si fes què?, va dir ella.
No ho sé. Vols dir si no volguessis que ens tornéssim a veure? Em quedaria ben parat, la veritat, perquè a mi em sembla que t’ho passes bé.
I si trobés algú que m’agradés més?
Ell va riure. La Marianne se’n va desempallegar i li va girar l’esquena, emprenyada; es va abraçar el pit. Ell va dir: Ei, però ella no es va girar. Mirava cap al matalàs fastigós ple de taques de color de rovell. En Connell se li va acostar per darrere, amb delicadesa, i li va aixecar els cabells per fer-li un petó al clatell.
Perdona que hagi rigut, va dir. Em fas sentir insegur, quan parles de no voler passar més temps amb mi. Em pensava que t’agradava.
Ella va tancar els ulls. M’agrades, va dir.
Doncs si coneguessis algú que t’agradés més, m’emprenyaria, d’acord? Ara que ho preguntes. No m’agradaria gens. Em sents?
Avui el teu amic Eric ha dit davant de tothom que jo era ben plana.
En Connell es va aturar. Ella li notava la respiració. Jo no ho he sentit, va dir.
Eres al lavabo, o no sé on. Ha dit que semblo una taula de planxar.
Cony, qui l’ha parit. És per això, que estàs de mal humor?
La Marianne va arronsar les espatlles. En Connell li va posar els braços al voltant de la panxa.
Només et vol posar dels nervis, va dir. Si pensés que té la més mínima possibilitat amb tu, et parlaria d’una manera ben diferent. El que passa és que es pensa que el menysprees.
Ella va tornar a arronsar les espatlles, es va mossegar el llavi inferior.
No has de patir gens pel teu aspecte físic, va dir en Connell.
Hmm.
No m’agrades només perquè ets intel·ligent, t’ho juro.
La Marianne va riure, es va sentir idiota.
Ell li va fregar l’orella amb la punta del nas i va afegir: Et trobaria a faltar si no volguessis veure’m més.
Trobaries a faltar anar-te’n al llit amb mi?, va dir ella.
Ell li va posar la mà al maluc, la va fer gronxar contra el seu cos, i va dir fluixet: Sí, molt.
Podem tornar a casa teva, ara?
Ell va fer que sí. Van estar-se uns segons allà immòbils, els braços d’ell al voltant d’ella, el seu alè a l’orella. La majoria de la gent viu tota la seva vida, va pensar la Marianne, sense sentir-se mai tan a prop d’una altra persona.
A la fi, després del seu tercer gintònic, la porta s’obre de cop i arriben els nois. Les noies de la comissió s’aixequen i comencen a burxar-los, a renyar-los per haver arribat tard i tot això. La Marianne es queda enrere, buscant la mirada d’en Connell, que ell no l’hi torna. Va vestit amb una camisa blanca, les mateixes Adidas que porta a tot arreu. Els altres nois també van amb camisa, però semblen més formals, més lluents, i porten sabates de mudar. Es nota en l’aire una olor potent i vibrant d’aftershave. L’Eric veu la Marianne i tot d’una deixa anar la Karen, un moviment tan evident que fa que tothom se la miri, també.
Carai, Marianne, diu l’Eric.
D’entrada ella no sap dir si ho diu sincerament o si se’n riu. Ara tots els nois se la miren, tret d’en Connell.
De veritat, diu l’Eric. Un vestit molt maco, molt sexi.
La Rachel comença a riure, s’acosta a en Connell per dir-li alguna cosa a l’orella. Ell gira una mica la cara i no riu. La Marianne nota una certa pressió al cap, que vol alleujar cridant o plorant.
Anem a ballar, diu la Karen.
No he vist mai ballar la Marianne, diu la Rachel.
Doncs ara la podràs veure, diu la Karen.
La Karen agafa la Marianne de la mà i se l’emporta cap a la pista de ball. Sona una cançó de Kanye West, la que sampleja un tema de Curtis Mayfield. La Marianne encara té el bloc de números en una mà i nota l’altra mà humida a dins la mà de la Karen. La pista de ball és ben plena, i li fa arribar a les cames, a través de les sabates, l’estremiment dels baixos de la cançó. La Karen, borratxa, posa un braç a les espatlles de la Marianne i li diu a l’orella: Deixa-la, la Rachel, avui està de molt mal humor. La Marianne fa que sí amb el cap, belluga el cos al ritme de la música. Sentint la borratxera, gira el cap per examinar la sala, perquè vol saber on és en Connell. El veu de seguida, al capdamunt dels esglaons. La mira. La música sona tan forta que li batega a dins del cos. Al voltant d’ell, els altres parlen i riuen. Ell només la mira i no diu res. Sota la mirada d’ell, la Marianne percep els seus moviments com exagerats, escandalosos, el pes del braç de la Karen a les espatlles és sensual i calorós. Gronxa els malucs cap endavant i es passa una mà pels cabells.
La Karen li diu a l’orella: Et mira tota l’estona.
La Marianne se’l mira, i després es mira la Karen, sense dir res; intentant que la seva cara tampoc no digui res.
Ara entens per què la Rachel està de mal humor amb tu, diu la Karen.
Sent la pudor de vi amb gasosa a l’alè de la Karen quan parla, li veu els empastaments. En aquest moment aquesta noia li agrada molt. Ballen una mica més i després totes dues tornen a pujar els esglaons, agafades de la mà, sense alè, somrient per res en concret. L’Eric i en Rob fan veure que discuteixen. En Connell s’acosta a la Marianne d’una manera gairebé imperceptible, i els braços de tots dos es toquen. Ella té ganes d’agafar-li la mà i xuclar-li les puntes dels dits, una darrere l’altra.
La Rachel es gira cap a ella i li diu: En algun moment hauries de provar de vendre algun número de la rifa, no?
La Marianne somriu, i el somriure que li surt és petulant, gairebé burleta, i diu: I tant.
Em sembla que aquests tios potser te’n voldran comprar uns quants, diu l’Eric.
Assenyala la porta amb el cap; han entrat uns quants tios més grans. No haurien de ser aquí, el club va dir que només s’admetria gent amb entrada. La Marianne no sap qui són, potser els germans o els cosins d’algú, o només uns tios de vint anys que s’ho passen bé a les festes dels instituts per recaptar fons. Veuen que l’Eric els saluda, i s’hi acosten. La Marianne mira dins de la bossa per localitzar el moneder, per si de cas volen comprar números de la rifa.
Què tal, Eric?, diu un dels nois. Qui és la teva amiga?
És la Marianne Sheridan, diu l’Eric. Diria que coneixes el seu germà. L’Alan, devia anar al mateix curs que en Mick.
El noi fa que sí, i es mira la Marianne de cap a peus. Ella sent indiferència per aquella atenció. La música està massa forta per poder sentir el que en Rob li diu a l’Eric a l’orella, però a la Marianne li sembla que té a veure amb ella.
Et convido a una copa, li diu el noi. Què beus?
No, gràcies, diu la Marianne.
Llavors el noi li posa un braç a les espatlles. La Marianne s’adona que és molt alt. Més alt que en Connell. Amb els dits, li frega el braç nu. Ella prova de desempallegar-se’n, però ell no la deixa anar. Un dels seus amics comença a riure, i l’Eric s’hi afegeix.
Maco, el vestit, diu el noi.
Em pots deixar anar?, diu ella.
És molt escotat,