Sońka. Ignacy Karpowicz
Читать онлайн книгу.
ple de nusos, tal com anteriorment es repenjava en la forca (s’hi repenjava molt més pesada, oh, sí, tan pesada, tan terriblement pesada, com un sac de carn), es va arreglar el mocador, va fer petar la llengua i va dir a la vaca:
—Nu, Mutxka, paxla.2
Aquella lletera a clapes, independent i amb les mamelles plenes, va mirar la Sońka amb el marró més marró dels seus ulls, en el fons dels quals creixia l’herba, volaven els tàvecs, i en l’abeurador nedaven petits peixos espinosos, kalutxki;3 el profit que se’n treia era tan petit com ells mateixos, però el que és petit i inútil en temps d’abundància, esdevé gran i indispensable en temps de fam i de guerra.
La Sońka es va moure lentament, ni tan sols va mirar rere seu per damunt de les espatlles: l’esquerra per als maleficis, i la dreta per desfer els encants, sabia perfectament que la vaca coneixia el camí: aquell camí estret traginat, que anava baixant suaument fins a la vora del riu tot trepitjat per peülles; allí la vaca beuria unes dues galledes d’aigua, i la velleta es trauria de la butxaca un caramel dels més barats. Després, cap amunt, caldrà parar unes tres vegades, perquè la respiració arribi a la persona, perquè la respiració, afirmava la Sońka, no li segueix el pas, a la persona, i si aquesta va massa ràpid, és capaç de perdre la seva respiració, i si la persona perd la seva respiració, ni tan sols Sant Nicolau Taumaturg ni Sant Mina no podran recuperar aquesta respiració, i quan vegi una franja sorrenca de darrere dels arbustos, aleshores sense nervis només caldrà permetre que les cames ens portin fins a la cabana.
De vegades, algun cotxe amb matrícula de Białystok o de Varsòvia passa per aquella carretera, passa ràpid aixecant pols com si fos una cortina de fum.
I precisament ara, tal com si fos una faula en què el príncep passant a cavall reconeix en una camperola el seu destí, la seva felicitat, les criatures i la maledicció d’un mal casament, passa una limusina de cinc-cents cavalls. Passa, però al capdavall s’atura.
El cos imponent i panxut del Mercedes classe S, irisant un gris com si fos un escarabat agegantat, es queda immòbil. La vaca esternuda, rumina l’herba emmagatzemada en un dels seus nombrosos estómacs, en nombre de quatre, mou les peülles i s’interessa tan sols pels tàvecs que intenten posar-se-li al nas. La Sońka directament fa servir el braç de visera, la mà (ara plena de durícies, amb estelles que han crescut, amb callositats, amb una història de moltes creuetes) li permet veure-hi molt més: Ecs, pensa la Sońka, pristanuli i budutx stzatx.4
Alliberar la bufeta enmig de la naturalesa no és una cosa que es faci. La Sońka s’ha equivocat en la tria de les paraules, però no ha comès cap error en la valoració del que havia de venir, ja que, de fet, la Sońka no volia dir res concret; igual com després de l’hivern arriba la primavera, quan un cotxe amb matrícula de Varsòvia s’atura vol dir que passarà alguna cosa inadequada.
El Mercedes es va quedar aturat, la pols va anar caient, dels altaveus (els de la porta del davant, per la banda del conductor, van passar a ser audibles) esclatava la música i en va sortir el príncep de la ciutat. En lloc de dir: «T’estimo, t’he buscat, he posat anuncis», en lloc d’això de la manera més normal es va tancar la porta, i la música es va ensordir.
Va anar caient la pols, va callar el V8 del cotxe, per la vora del camí avançava la vaca, i rere la vaca, la Sońka (no se sabia qui conduïa a qui), i darrere d’ella potser ja no venia res: el que tenia, ja feia temps que ho havia lliurat als altres, i el que no tenia, doncs no podia ni donar-ho ni robar-ho. Per aquella mateixa banda, en aquella mateixa riba, hi havia el príncep de la ciutat amb una motxilla en lloc d’un ceptre, i un somriure en lloc d’un regne. Portava uns pantalons curts amb taques militars i amb butxaques inservibles, portava una samarreta de màniga curta de color taronja com els incisius d’una llúdriga, unes sandàlies d’un ant molt més tou que un abric de pell de caracul de la dona més autènticament elegant del poble, la Wiera del municipi de Gródek, que un cop per setmana anava a Białystok amb el seu propi cotxe que es deia Golf, made in Germany, com un malson que havia patit la Sońka, i per molt que el cotxe fos d’una qualitat tan alta com la guerra, calia realment tenir enveja de la Wiera, li faria un servei infal·lible i durant molt temps, i mai de la vida no li marxaria del cap ni dels pensaments.
Au, mi-te’l, va pensar intrigada i una mica nerviosa la Sońka, ai, que guapo aquest príncep, n’hi hauria prou de tenir-lo en una habitació i un cop per setmana treure-li la pols, i els dies de festa vestir-lo amb farbalans daurats, amb mànigues bufades, encendre una espelma, treure el darrer anell de la mare dels mitjons i mirar, mirar fins que es pugui remirar del tot, i després, dormir.
Aquell jove de ciutat tenia un nom, la Sońka s’ho imaginava, tenia una bona posició, però això, la Sońka ja no s’ho podia imaginar, també es veia clarament que estava de mal humor i això feia que les arrugues se li marquessin innecessàriament, i ni tan sols Lancôme amb Dr Irena Eris no en desfan l’encanteri. Va furgar força temps per les butxaques, va mirar la motxilla, com si en algun lloc hagués perdut una nota amb consells i amb respostes per a totes les preguntes del món: què fer i com viure, què evitar i amb qui, on evitar alguna cosa i per quant, però sobretot, on collons és aquell fotut número de la seva refotuda assegurança. Però no en va treure cap noteta, tan sols unes cigarretes en un paquet daurat, qui fuma i volta molt pel món, sap que eren del duty-free, en va encendre una, va fer-ne una pipada i va estossegar.
—Zdikhlina5 —va xiuxiuejar la Sońka a l’orella de la vaca, que pensava en la naturalesa dels tàvecs aturada en la seva automoció vora un arbust.
El príncep va treure’s el mòbil de darrer model, tan maco i tan brillant que seria perfecte per a les portes tsaristes de l’iconòstasi, per a quan hi hagués la més gran necessitat: una inundació, una guerra, la dreta al poder —trucar al Cap i queixar-se, obrir el cor i el crèdit il·limitat de minuts: Spasi, Khospadji, spasi.6 Però aquell mòbil, encara que era molt maco, i que es veia tan llampant al sol d’agost, no connectava el seu propietari amb el propietari d’una meravella similar a l’altra banda, en algun lloc del món real: amb els cines, amb les galeries comercials i la pizza per telèfon 0800, connexió gratuïta, l’entrega també gratuïta si la comanda és més de trenta zlotys.
La Sońka sabia que el de la ciutat s’havia encallat en un lloc perdut, i encara més perdut perquè cap companyia no cobria aquell trosset de terra, cap sociòleg no té en compte en les seves estadístiques els habitants d’aquí, i fins i tot el Popa no té gaires ganes de passar per aquí amb el seu Daewoo Espero, i si ho fa, només és per consagrar ràpidament, per beneir de manera mecànica, per posar-se el sobre amb diners a la butxaca, i prou; l’han vist com entre tres i cinc cops l’any, en funció del nombre de defuncions, perquè de fet el nombre de festes queda inalterable.
Aquí, al final del no-res, a Królowe Stojło, no gaire lluny de la metròpoli de Słuczanka, hi havia tan sols quatre cabanes. A la més petita hi vivia la Sońka; en dues de les altres, hi treballaven els ratolins, ja que els propietaris eren en tombes, ara de vegades venien els hereus de la ciutat el cap de setmana, però més aviat poc sovint i segur que no cada cap de setmana; és una llàstima que no gaire sovint, sempre és una variació, algun soroll en aquell silenci, alguna marca de vida en aquella soledat; però la quarta casa ja era una altra cosa: nova, aixecada en temps del segon mandat de Kwaśniewski, feta de totxanes, embellida amb finestres de plàstic, amb trossos d’ampolles trencades que brillaven, i amb els quals havien fet a l’arrebossat uns bells mosaics de flors, d’ones i d’animals folklòrics; uns nans grassos estaven l’un al costat de l’altre al jardí com si fos un camp de concentració, entre els cavallons de cols i de cebes, seguint la norma que el que és bonic ha de tenir disciplina, i a més, al balcó una balustrada de guix, i també unes columnetes, i un porxo, i una cornisa, el barroc més pur d’aquells russots, i de Słuczanka.
El príncep es va guardar el telèfon i es va quedar immòbil, d’esquena a la carretera, i amb els ulls mirant els prats i les línies d’un bosc proper. Estava dret, fent pipades a la cigarreta, amb la cara morena vers el sol, somrient una mica. Musi iaki durek, bes struka,7 va pensar la Sońka a causa del somriure d’aquell guapot de ciutat,