Sońka. Ignacy Karpowicz
Читать онлайн книгу.
figura encantadora es deia Igor Grycowski i era el director teatral més conegut i amb més talent (tal com volien alguns), o tal vegada el més pretensiós i més mancat del sentiment de l’escenari (com volien uns altres) de la generació més jove que gran, i també un literat de novel·les sense un argument determinat. L’Igor havia aconseguit que el seu cognom i la seva persona es fessin famosos uns anys enrere, quan a l’escenari del Teatre Dramàtic de Varsòvia havia dirigit una obra amb el títol Reflex condicionat. Després de l’estrena es va desencadenar a les pàgines dels diaris una tempesta seca: i com més sonaven els trons, els estrèpits, les tensions i els comentaris amarats d’odi, més famosa es feia Reflex condicionat i el mateix director Grycowski. I després ja tot va fer baixada, per molt que fos ben costerut, i avall!, una òpera, libretto, París i Nova York. Les obres següents, en nombre de tres, i també les novel·les, en nombre de zero, van consolidar la posició d’aquell artista, relativament més jove que els més grans, en el camp interpersonal i especialment en el camp econòmic.
El príncep, després d’haver abandonat l’interior amb aire condicionat del Mercedes, esperava molt segurament alguna cosa que fos com un inesperat mannà, per exemple cobertura, encara que fos tan sols una ratlla, una, Déu meu! Dona-me-la!, i no va ni tremolar quan la vaca i la Sońka s’hi van acostar a una distància insignificant però que demanava directament algun canvi d’impressions, encara que fos un bon dia, com puc arribar a o on és el lloc més proper amb cobertura. El príncep, havent aterrat del tot allí on havia calculat, però de cap manera amb qui havia calculat, pel que es veia clarament havia caigut en una admiració urbana per aquella vista. Li recordava dolorosament alguna cosa. El paisatge era un paisatge, tot tenia l’aspecte que tenia, els prats i els arbres, a pesar de tota aquella naturalesa, el riu i el cel, el camí i les cigonyes, tota aquella naturalesa contenia en si mateixa alguna amenaça. Va intentar arribar a saber si era una amenaça del passat, o potser del futur. Finalment, ho va deixar estar, no en va fer més cas, va fer un pip al comandament, en tancar el cotxe. Es va girar inesperadament i, amb una brusquedat que quasi va espantar la vaca, encara que no es comptava entre les temorenques, va mirar la cara de la Sońka.
Fins que es va quedar sense paraules, i els llavis, el de dalt i el de baix (més marcat), van formar una O, perquè la cara de la Sońka és una autèntica cara, aquestes cares ja no es fan, aquestes cares ja no es veuen. Perquè la cara de la Sońka havia sortit d’una icona: de color marró, dura, esquerdada, sense significat ni mentida, però també forta, amb les línies de les arrugues més clares, i d’arrugues, potser en tenia trilions, els cirurgians plàstics tindrien bona feina: polir, estirar, tallar, tindrien pell innecessària per a almenys tres cares noves. Perquè la cara de la Sońka és una cara, senzillament: es nota que ha passat moltes coses, es nota que ha somiat; sobretot aquesta cara serveix per a tot allò per què Khospadj l’ha creat: per escoltar, mirar, menjar, rentar, fer petons, olorar, tenir singlot, plorar, tenir mocs.
L’Igor Grycowski, amb els llavis en O, s’havia quedat de pedra, com si aquell príncep de faula hagués copsat en un tres i no res que davant d’ell hi havia un ésser al qual havia estat esperant tota la vida, i no volem dir aquí la vaca, encara que sigui molt maca i tingui aquesta caiguda de llargues pestanyes tan atractiva, ni tampoc volem dir aquí exactament la Sońka, o millor, no aquesta Sońka que era la de cada dia. Es tracta d’una Sońka nova, no descoberta i oblidada. Una Sońka excitant la presència de la qual havia sentit i havia vist l’Igor Grycowski, quan l’ull blau de la velleta va repassar tot l’Igor: primer amb una certa recança i amb desgana, però just després, es va aclarir com el cel i va empal·lidir, es va emblanquinar i va llampeguejar.
—Dia bo —va dir la babuixka—, xto stalaso?8 —va afegir, perquè fins i tot a ella més d’un cop li passava alguna cosa no planejada, més d’un cop l’havien llençat, colpejat, pegat, el món, ves, no canvia així com així, de cop i volta, i fins i tot si canvia així com així i de cop i volta, segur que no és per a millor.
—Bon dia —va respondre l’Igor, volent mantenir el nivell i amb la corresponent distinció de la llengua urbana polonesa—. El cotxe se m’ha espatllat d’improvís, i no puc trucar a ningú. —I després va afegir, sense saber per què una mica confós:— És alemany. És d’allí —i va assenyalar amb la mà entre el cotxe i el cel.
La perplexitat, l’honestedat i la bellesa del jove —afegim-hi, a més, que objectivament no era exagerada ni que tampoc destacava gaire— van captivar la Sońka d’una manera tan particular que el va convidar espontàniament a llet fresca i va assenyalar amb el bastó: primer les mamelles de la vaca, després el sostre de la cabana i, en els seus pensaments, algun lloc entre les unes i l’altre: el pot esmaltat amb parts negres de l’esmalt que havia saltat. El príncep va fer que sí amb el cap:
—Amb molt de gust, gràcies.
Va deixar passar la Mutzka i la Sońka, que coixejava, i va calcigar la burilla amb la sandàlia. Va arrossegar els peus en direcció al cobert, enfonsat en una admiració creixent.
La porta a penes s’aguantava en aquelles frontisses rovellades, mig torta i plena de molsa: com si fos la cabana de la germana de Baba Iagà, la germana turpista,9 que apartava el que era bell i nou fora de l’abast de la seva mirada. L’Igor va anar passant amb l’esguard pel pobre pati, per les blaves kastrule10 a les estaques, les olles amb els seus forats ennegrits pel sutge i els fons prims pel foc, per aquella munió de gallines que no paraven de cloquejar, pel gat quasi sense pèl que dormia al llindar, pels bastons, les escombres, les forques i els rasclets. En travessar la porta i entrar en el domini de la Sońka, l’Igor es va armar d’una vareta màgica (com a prova, primer en els seus pensaments) per canviar el destí de la mestressa.
I va moure la vareta: el sol es va apagar, a l’auditori van anar esmorteint-se les veus, ara començarà l’estrena, el focus central fa emergir de la foscor una figura encorbada. «Fa molts, molts anys», diu la Sońka, i els congregats allí es lliuren a la seva veu, li miren la cara, la història de la Sońka els llença fora dels parèntesis del temps, i després una ovació dempeus (l’Igor, poruc, és al costat de l’actriu velleta, inclina el cap vers la punta de les sabates amb una humilitat una mica massa fotogènica); els aplaudiments duren com a mínim un quart d’hora, les dames es desmaien, els cavallers no tenen vergonya de les llàgrimes als ulls i a les galtes tan ben cuidades. Tot un èxit.
La vaca es mou, ara una peülla, ara l’altra, en direcció a l’estable, l’Igor seu en un banquet, la Sońka ha de preparar les coses, munyir la vaca, colar la llet, posar-la al bidó, deixar el bidó davant de la casa, al banc, des d’on se l’enduran a la lletera, per això mira amb agraïment aquell noi mansoi com els ulls d’un conill: no tan sols és maco, sinó que també és pensatiu, és el que pensa. La Sońka se n’alegra molt, no sap d’on li ve de cop aquesta alegria, però cal dir que feia molt temps que la Sońka no sentia una alegria com aquella, des de feia molt temps.
Però quan la Sońka, encara abans del seu debut a l’escenari, fa l’únic paper que domina: no para per l’estable, interpreta les blanques fugues de la llet a les parets de la galleda, sospira i va imprecant tendrament l’animal (Mutxka, nastupisa, bladzina),11 aleshores l’Igor es concentra en si mateix, i més concretament: en els seus buits que la vareta màgica encara no ha aconseguit transformar en una família feliç, en els valors de marca, en l’alta qualitat dels estàndards morals i en la seguretat que després de la mort hi ha alguna vida.
Primer, perquè l’Igor Grycowski pateix, profundament com una cova i àmpliament com un oceà, al cap i a la fi té un ego enorme. Si volgués suïcidar-se, podria entrar en aquell ego i saltar des d’allí mateix. En segon lloc, perquè no hi veu cap sentit. Pateix d’impotència creativa, o potser també d’aquella altra: la immanència. No veu cap sentit en el món, no veu cap objectiu en la vida, a pesar d’aplicar-hi mitjans pal·liatius: drogues, pornografia, literatura filosòfica.
De cop i volta una niciesa, un record, unes molles, brossa: somriu, treu una altra cigarreta del paquet de tabac.
La Sońka, un cop ha acabat de fer-ho tot, és a la porta, s’ha tret