Scrap mortal. Ludmilla Lacueva Canut
Читать онлайн книгу.
per crear àlbums, targetes i altres presentacions amb retalls i fotografies que conformen records familiars i altres.
2 Tècnics Especialistes en Desactivació d’Artefactes eXplosius.
3
La Geneviève de Fouchard era l’elegància personificada i vestia amb molt de gust. Els seus cabells negres pentinats a l’estil bob posaven en valor els seus ulls blaus. Portava molt bé el prototip de parisenca chic i els modals de noia criada en el sí d’una família aristocràtica vinguda a menys. Sovint li passava que la gent confonia ser educada amb ser pallussa i que li podien prendre el pèl. A França agradava el seu estil i mentre l’Stacy perdia el temps barallant-se amb les altres scrapers ella anava fent feina. Sempre havia estat pragmàtica i volia aprofitar el congrés per fer contactes amb proveïdors nord-americans amb ganes d’expandir-se al mercat francès. Això li suposaria una morterada de diners; li costava reconèixer-ho però anava força necessitada. Era l’ocasió de la seva vida.
Aquell matí havia estat de les primeres en arribar per tenir l’oportunitat de fer-se conèixer pels proveïdors i altres persones relacionades amb aquest món. El Comú d’Escaldes-Engordany havia cedit la sala polivalent del complex esportiu del Prat del Roure per a la celebració del congrés. Sobre el migdia rebrien la visita de les autoritats.
La Dolly Serrano, amb un gran somriure, va atansar-se per saludar-la.
—És un immens plaer comptar amb tu en aquesta trobada de scrapbooking. La veritat és que admiro molt la teva feina i el teu estil chic francès que auguro aviat tindrà molt èxit al meu país.
—El plaer és compartit. També he sentit molt a parlar de tu i del teu bon gust i originalitat per muntar tallers i trobades d’scrap. Ahir vaig voler saludar-te però anaves molt atabalada.
—És cert, em sap greu no haver pogut compartir una estona amb tu. Només em va faltar el numeret de l’Stacy —va xiuxiuejar llençant una mirada còmplice— Si pogués l’escanyaria i la faria desaparèixer d’aquest món en un tres i no res.
La Geneviève va riure a cor què vols i li va donar la raó.
—Ves amb compte que els teus desitjos no es facin realitat!
—Tant de bo!
Totes dues van continuar amb la broma fins que l’Stacy va arribar amb la seva assistent. A mesura que avançava pel passadís, nombroses seguidores li feien fotos i l’aturaven. Ella s’hi prestava de bona gana i feia broma tot pensant que eren clientes potencials i la pela era la pela. En tot moment feia publicitat del seu gènere i demanava que publiquessin les fotos amb el hashtag #StacyMorganDream. L’Stacy tenia clar que ella mateixa era un producte i anava vestida de manera exuberant amb un vestit escotat de color fúcsia i la magnífica cabellera rossa que remenava tota l’estona. Les grans marques de manualitats li feien la gara-gara i si alguna d’elles volia treballar amb una altre scraper aleshores les amenaçava de trencar el contracte.
En Jaume Solé va aparèixer delitós de donar-li la benvinguda. L’Stacy va esguardar-lo des de l’alçada d’unes espardenyes de plataforma que encara estilitzaven més les seves cames quilomètriques. Trobava ridícul aquell home calb amb ulleres de pasta negra que bavejava sempre que la veia. Des de petita l’havien ensenyat a no demostrar el que sentia i li responia amb un somriure que mostrava les seves dents perfectes. La imatge era el més important i ella hi posava tots els mitjans que calguessin. Volia ser la princesa d’Amèrica i per això calia guanyar diners i més diners. L’omplia de satisfacció que tothom s’arrossegués als seus peus.
En Jaume augurava que aquella primera jornada seria tot un èxit de participació. Havien rebut quatre-centes inscripcions entre nacionals i foranes, la majoria catalanes. Diversos periodistes s’havien acreditat seguint, sobretot, l’Stacy, la majoria de la premsa rosa. En Jaume es fregava les mans amb la publicitat gratuïta i va afalagar-la amb paraules buides que la Dolly i la Geneviève escoltaven amb fàstic.
No van trigar gaire a aparèixer l’Aina i la Bianca que també tenien les seves seguidores, felices de poder parlar amb elles. L’Stacy les mirava de cua d’ull quan va arribar la Maria Sastre.
—Bon dia, espero que hagis passat bona nit. No saps com t’agraeixo que hagis vingut al primer congrés que s’organitza a Andorra d’scrapbooking. És un honor tenir-te amb nosaltres.
L’Stacy somreia a la Maria mentre aquesta l’elogiava però la seva mirada estava constantment pendent de les altres noies.
—No m’imaginava que hi hagués tant ambient! Ens hem vist desbordats per tantes inscripcions i estem molt contents també de comptar amb l’assistència de la Bianca, l’Aina i la Geneviève.
L’Stacy la va esguardar fredament i va fer un gest de menyspreu. Darrere seu, la seva assistent, l’Abby, es mossegava els llavis. L’Stacy va respondre secament:
—Si no fos per mi, aquestes estúpides no tindrien cap oportunitat de comptar amb seguidores a la xarxa. M’ho han copiat tot, no tenen cap idea original i a sobre van al darrera dels meus proveïdors per treure’m les marques. Són unes desgraciades.
La Maria la mirava perplexa i no sabia on posar-se. Sortosament, en Jaume va interrompre aquest moment incòmode.
—Estimadíssima, ja és hora d’encetar les xerrades. Serà un plaer acompanyar-te a l’escenari. L’Stacy va tornar a posar-se la màscara de noia simpàtica i alegre.
L’iniciaven l’Stacy Morgan, la Geneviève de Fouchard, l’Aina Blanc i la Bianca Scatola. Sobre la tarima havien col·locat unes butaques de colors molt adients amb el món de les manualitats. La Maria feia de moderadora i va començar presentant-les a totes. A les pantalles es mostraven fotografies i vídeos on parlaven dels seus tallers i dels seus llibres, autèntics best-sellers. Ja dalt de l’escenari, l’Stacy va transformar-se, exercint de reina mare, nom que li havien donat despectivament les seves competidores. No perdia ocasió d’interrompre les altres scrapers que feien esforços per tenir el seu moment d’intervenció i no deixar-se trepitjar. La xerrada estava sent un èxit i les seguidores estaven exultants fent fotos i exclamant-se amb les ocurrències de cadascuna. El públic no semblava adonar-se’n però la Maria estava al·lucinada de la competitivitat ferotge que destil·laven les convidades. En Jaume li explicaria més tard que era força normal perquè hi havia molts diners en joc i la lluita era exacerbada.
En un moment donat l’Stacy va començar a mosquejar-se en veure l’èxit de públic de la Bianca Scatola. No podia ser que una dona de Brooklyn li estigués trepitjant el camí. Era urgent trencar-li el ritme de la xerrada i va provar d’humiliar-la tant com podia. Això sí, molt finament i sempre amb el somriure als llavis. La Bianca havia crescut en un barri difícil i aquella estirada no li faria perdre els nervis. Més aviat va trobar que era bona senyal i que estava seguint el camí que calia per fer-se un forat en aquell món i donar una millor vida a la seva família.
La idea també era que el públic participés i tot fos més interactiu. Per mitjà de cartolines, les assistents escrivien preguntes per les diferents scrapers; tant aviat anava de com fer una postal a coses més íntimes de la seva vida voltant pel món.
La Maria va fer tot el que va poder perquè hi hagués bona harmonia i, sobretot, preguntes per a les quatre convidades. No era qüestió de focalitzar-ho tot en l’Stacy. Va respirar alleugerida quan va anunciar que la xerrada s’havia acabat i emplaçava tothom a consultar els horaris dels tallers.
L’Stacy va ser la primera en aixecar-se amb un gest brusc cap a la seva assistent, l’Abby Jones, que pujava corrent a la tarima per treure-li el micròfon. Un cop fet, la Bianca va apropar-se lentament a l’Stacy i li va xiuxiuejar quelcom a l’oïda. Les scrapers van veure com es tornava lívida i mirava amb ulls desorbitats a la Bianca, que semblava gaudir del moment. Va fer mitja volta empenyent l’Abby, que intentava resistir-s’hi.
Totes es delien per saber què li havia dit però no s’atrevien a demanar-li. L’Aina va fer el primer pas.
—Què