Tots els drets reservats. Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes per la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o préstec públics.

      Als meus pares i al meu germà,

      que m’han ensenyat tantes dreceres.

      No hi ha lleure infinit sinó a la platja:

      mar al davant, us lleva tot esment,

      i és el seguir una vela bo i jaient

      la cosa més remota d’un viatge.

      L’onada acanalada, tendrament

      es desfà al vostre peu, com en servatge;

      us volta la llum viva del celatge

      i passen núvols i batecs de vent.

      I, alliberats del dubte i l’aventura,

      tota poquesa i tot enyor cessat,

      rebeu un pur secret de la natura

      en els ulls i en el cor, de bat a bat,

      l’indefinit somriure del que dura:

      els canvis tot voltant la identitat.

      Josep Carner, «Ajagut a la platja»

       1

      Era divendres i jo havia quedat amb en Llenas per anar a la vila a comprar balins, però just quan m’enfilava a la bici, la mare em va cridar i em va enviar a l’hort a buscar cebes i patates. No m’agradava gens, anar a l’hort, perquè el pare em feia arrencar les cebes a mi i llençar les patates podrides, que feien una pudor de mil dimonis, i a sobre, si trigava gaire, em deia, espavila’t, que se’t farà fosc. Quan ja tornava cap a casa i em pensava que podria marxar a can Llenas, la mare em va fer anar al mas Bou a buscar llet i mató, i en Pitu, només de veure’m amb aquella cara de pomes agres i la cantina a la mà, em va dir el de sempre, què, ja són aquí, els de can Fanga? I vinga riure, ell, amb aquelles dents ben tortes. Però en Pitu em queia bé, m’hi divertia, sempre m’ajudava, i un dia que per despenjar la pilota vaig trencar un vidre d’un cop de roc, s’ho va manegar perquè no em descobrissin. En tornant del mas Bou, la mare encara em va dir que anés a la botiga a comprar mantega i confitura de gerds, al rebost no en quedava cap pot i com que era la preferida de la senyora, sempre es posava de mala lluna si no n’hi havia. Jo vaig fer morros i vaig rondinar perquè ja veia que al final en Llenas estrenaria la balinera tot sol o se n’aniria a provar-la amb l’Escudero o algú altre. Total, que la mare es va enfadar de debò i, mig cridant, em va dir, doncs ves-hi amb bicicleta, a comprar, que no et fa llei d’ànsia quan has d’anar a la vila a buscar tebeos.

      Al final, la mare em va castigar sense anar a can Llenas i encara vaig tenir sort que no li va dir res al pare. Em va fer quedar a la cuina amb ella fins que els senyors van arribar al xalet. Era una cuina