La drecera. Miquel Martín Serra
Читать онлайн книгу.
no puc pas dir que tot allò no m’agradés, tothom s’ho prenia com una festa i en Llenas corria per allà amb el seu germà petit, que era papissot i sempre l’escarníem i n’hi fèiem de tots colors. I també venien uns parents del mas Bou que tenien una filla molt guapa, encara que fos una mica estirada i setciències, i en Llenas i jo ens fèiem els valents perquè ens fes cas i a vegades li miràvem els pits de reüll, que semblaven dues peres primerenques, i ella reia i se li feien dos clotets a les galtes. Només em feia fàstic la sang coagulada, que es tornava negra i espessa com la xocolata i després la coïen, i per acabar-ho d’adobar se la menjaven al cim d’una torrada. I també m’impressionava molt quan capolaven els ossos de l’espinada, un a un, a cops de maça: deixaven anar una mena de grinyol, com si el porc encara es queixés, o quan li arrencaven els budells d’una estrebada. En canvi m’agradava veure com l’obrien de dalt a baix, ben esventrat, semblava que la pell llisqués sola i tot fumejava i feia una ferum molt forta, però al mateix temps era com si t’ensenyessin la vida per dins.
Llavors la mare, amb les altres dones que havien vingut de la vila, ajudaven a fer les botifarres i els embotits i ho anaven posant tot damunt d’uns draps blancs, molt nets, i la sang encara semblava més vermella. A nosaltres sempre ens en regalaven una part per haver-los ajudat, igual que ens donaven vi per haver collit el raïm i, de tant en tant, no ens volien cobrar els ous o la llet. El pare xalava molt amb el llom i la cansalada viada i em penso que n’hauria menjat a totes hores si la mare no li hagués parat els peus. A mi el que més m’agradava era la botifarra blanca i sobretot la botifarra dolça, que es feia amb la millor carn i amb el budell bonic, que en deien les dones. Semblava que no pogués ser que tot allò tan bo sortís d’aquell animal que ho esquitxava tot de sang, amb la pell socarrimada i pudent que fregaven amb una pedra fins que brillava com la plata dels senyors. Devia ser una mica com allò que a vegades deia en Pitu, que un no sabia mai d’on podien sortir les coses més boniques, i és que dels fems en sortien flors ufanoses i espigues de blat i els arbres que llevaven la fruita més dolça.
En acabat, fèiem un àpat tots junts, a la sala gran del mas, els nens en una taula i els grans en una altra. I treien plates i més plates de menjar amb embotits i pa amb tomata, i carn i amanides i fesols i pollastre rostit. Als nens, ens deixaven fer un traguinyol del porró fins a comptar tres i, a les postres, ens donaven una paperina amb carquinyolis. Al final tothom cridava molt i hi havia molt de xivarri i molt de fum, i els grans ens feien marxar perquè explicaven acudits verds o parlaven de política. Em feia l’efecte que els pares estaven molt contents, igual que quan veïmàvem, i no pensaven en el xalet ni en els senyors. Nosaltres sortíem corrents cap a la bassa dels ànecs, que fugien tan bon punt ens veien arribar, i a vegades s’hi afegien altres nens i nenes del veïnat. En aquella bassa s’hi amagaven granotes, tritons i serps d’aigua, i també unes ratasses que em feien basarda i que en Llenas apedregava amb molta punteria mentre cridava, mala bèstia, més que mala bèstia. Una vegada en va matar una d’un cop de roc i la vam agafar per la cua i vam estar perseguint les nenes, que xisclaven com boges encara que en el fons els devia agradar, perquè també reien i ens burxaven. En una esplanada, hi havia aquell roure gegant que ens servia per enfilar-nos-hi o fer-hi cabanyes i en Pitu sempre deia que ja hi era abans que el mas i que hi continuaria sent quan del mas no en quedés ni una pedra. Un any hi vam fer pujar el germà petit d’en Llenas i després el vam deixar allà dalt, tot sol, sense que sabés com baixar-ne. Ell crida que cridaràs, amb aquell parlar papissot i mort de por, i nosaltres amagats darrere uns brucs, pixant-nos de riure. Llavors em va saber greu i vaig pensar que era un disbarat i que es podia haver trencat la crisma, tot i que a vegades feia aquestes coses perquè les feien els altres, una mica com tothom.
4
La majoria de tardes, la senyora marxava amb unes amigues, molt mudada i tota enjoiada; no sé pas on anaven però moltes vegades no venia a sopar i tornava molt tard. Quan veia marxar el senyor amb la gorra i els pantalons amples, jo sabia que se n’anava a jugar a golf, amb el cotxe negre, que era el de marca estrangera i el que més corria. El pare li deia a la mare que jugar jugar, el senyor jugava més aviat poc i que es passava tota l’estona al bar del club de golf, bevent, i per això a vegades arribava una mica calent d’orelles i es discutien amb la senyora. Els pares també es discutien, encara que d’una altra manera; vull dir que es discutien per culpa de la feina o pel cotxe, que s’havia tornat a espatllar i no en podíem comprar un de nou, però sempre notava que els sabia greu i quasi mai els sentia cridar, potser no volien que jo em preocupés més del compte. Em fa l’efecte que els pares es discutien perquè no tenien prous cèntims, i els senyors es discutien perquè en tenien masses.
Quan els senyors eren fora, en Lolo i els bessons agafaven les motos i quedaven amb els seus amics per voltar o anar d’excursió. Jo coneixia llocs millors, d’aquells que encara hi eren quan tancaves els ulls. Els coneixia perquè tant sí com no el pare volia que el seguís a buscar bolets per poder-me ensenyar les clapes. Em feia matinar i em duia a pinedes i suredes que semblaven tretes d’un conte i que feien flaire de terra i de temps; i a vegades fèiem drecera per rieres i corriols i m’ensenyava caus de guilles i toixons i, encara que estigués rendit, continuàvem caminant fins que trobàvem fonts i barraques on ens aturàvem a esmorzar. Llavors el pare m’explicava llegendes i històries de quan ell era petit i jo ja no sentia cap cansament a les cames i no m’hauria mogut d’allà en tot el dia. Però jo mai havia muntat en una d’aquelles motos brillants que et feien girar quan passaven pel carrer. Bé, sí que hi havia muntat, d’amagat i sense engegar-les, quan ells no hi eren. M’agradava notar aquell seient tan flonjo i fer anar el manillar d’una banda a l’altra, com si conduís de debò, i també imitar la fressa del motor, que retrunyia al garatge ben buit, encara que el cor m’anava a cent per por que em descobrissin. Un dematí, mentre me’ls mirava des de l’entrada, fent veure que agafava fulles de morera per als cucs, en Lolo se’m va acostar i em va dir, es que está prohibido ir dos en la moto. I jo vaig abaixar els ulls i vaig fer que sí amb el cap, tot i que estava tip de veure com ells hi portaven els seus amics.
Els dies de pluja voleiaven pel xalet, tot i que no sé pas què feien, només els sentia de lluny, com el mar. Tan bon punt afluixava una mica, el pare i jo sortíem a buscar cargols entre els fonolls de marge i ens passava el temps molt de pressa, potser perquè tot feia una flaire molt dolça i molt neta, com si haguessin entaforat totes les herbes i totes les flors dins d’un pot o com si la terra, que quedava ben estovada, traspués perfums. A vegades, sobretot a la primavera, hi anàvem de nit, amb katiuskes i un llum de carbur. Com que no hi veia gaire, començava a ensumar com si fos el gos de cacera de l’avi i passava la mà per les plantes humides i sentia totes les fresses: el xiulet de les xibeques, el tric-trac dels nostres passos, les branques i fulles que movia el vent…, fins i tot em semblava que podia sentir els cargols enfilant-se mates amunt, com si tingués un superpoder. Al cap d’una estona els ulls se m’acostumaven a la foscor i veia el que no veia de dia; i no sé com explicar-ho, em semblava que tot era més de debò, com si les coses s’haguessin tret la disfressa. Per això m’hauria agradat quedar-m’hi fins a la matinada, com els dies que veníem de pescar el calamar, morts de fred i de son, i la mare ens esperava amb una tassa de xocolata desfeta amb melindros i el foc encès.
Quan bufava fort la tramuntana i se la sentia xiular per sota les portes, els bessons i la nurse es quedaven a casa i semblaven aquelles mosques grosses que no paren de ventar-se cops als vidres, de tant que es movien i botzinaven. Jo, en canvi, em passava hores mirant els ocells que es deixaven arrossegar pel vent, amb les ales ben esteses, i els pins que feien crec-crec i que es vinclaven com si fossin espigues. El cel quedava esbandit, com si l’haguessin rentat i fregat i repintat, i a sobre el mar s’hi feien uns remolins lluents que la mare anomenava blancalls. De seguida que s’encalmava un xic el vent, sortia escopetejat cap al mas Bou perquè en Pitu coneixia un recer on els conills anaven a parar el sol. Ens amagàvem darrere d’uns suros, com dos espies, i vèiem com els conills anaven sortint dels caus, a poc a poc, un darrere l’altre, tot al llarg del marge, fins que n’hi havia una bona colla, potser trenta o quaranta o més, de petits i de grossos, ben quiets i tranquils allà al mig del camp, movent les orelles i els morros i aclucant una mica els ulls, i deixant-se escalfar per aquell solet que se’n reia de la tramuntana. Al final