La follia d'Almayer. Джозеф Конрад
Читать онлайн книгу.
que la senyora Almayer era massa activa pel que fa a la felicitat i fins i tot a la seguretat de la llar. Havia reprès una certa relació amb en Lakamba, no personalment, és cert (perquè la dignitat d'aquell potentat el mantenia dins la seva palissada), sinó per mitjà del seu primer ministre, pràctic de port, assessor financer i factòtum general d'aquell potentat. Aquell cavaller —d'origen sulu— estava certament dotat de qualitats d'estadista, encara que estava totalment mancat d'encants personals. El cert és que era perfectament repulsiu: tenia només un ull i la cara tota gravada, amb el nas i els llavis horriblement desfigurats per la verola. Aquest individu poc atractiu sovint passejava pel jardí d'Almayer amb un vestit gens oficial, compost per una peça de calicó rosa entorn de la cintura. Allà, al darrere de la casa, assegut a la gatzoneta vora les brases escampades, ben a prop de la gran caldera de ferro on les dones coïen l'arròs diari de la família sota la supervisió de la senyora Almayer, aquell astut negociador mantenia llargues converses en llengua sulu amb la dona d'Almayer. El tema dels seus discursos es podia endevinar a partir de les escenes domèstiques que després tenien lloc a la llar d'Almayer.
Darrerament Almayer havia començat a fer excursions riu amunt. En una petita canoa amb dos remers i el fidel Alí com a timoner desapareixia uns quants dies seguits. Tots els seus moviments eren, sens dubte, observats de prop per en Lakamba i per Abdal·là, perquè l'home que havia tingut la confiança del Rajà Laut se suposava que estava en possessió de secrets valuosos. Els habitants de la costa de Borneo estan absolutament convençuts que a l'interior de l'illa hi ha diamants d'un valor fabulós i mines d'or d'una riquesa enorme. I totes aquelles imaginacions són exacerbades per la dificultat mateixa de penetrar terra endins, especialment a la costa nord-oriental, on els malais i les tribus riberenques dels daiak, o caçadors de caps, estan eternament enfrontats. És prou cert que arriba una mica d'or a la costa, per mitjà d'aquells daiaks quan, durant uns breus períodes de treva en la seva guerra intermitent, visiten els poblats malais de la costa. I així, sobre la lleugera base d'aquell fet, es construeixen i s'engrandeixen les exageracions més salvatges.
En la seva condició d'home blanc, Almayer —com en Lingard abans que ell— tenia unes relacions una mica millors amb les tribus de riu amunt. Tanmateix, ni tan sols les seves excursions no eren exemptes de perill, i el seu retorn era ansiosament esperat per l'impacient Lakamba. Però cada vegada el Rajà es decebia. Vanes eren les conversacions que tenia, vora la caldera de l'arròs, el seu factòtum Babalatchi amb la dona de l'home blanc. L'home blanc era impenetrable —impenetrable a la persuasió, als afalacs, al maltractament; a les paraules tendres i a les denigracions estridents; a les súpliques desesperades o a les amenaces de mort; perquè la senyora Almayer, en el seu desig extrem de persuadir el marit d'aliar-se amb en Lakamba, interpretava tota la gamma de la passió. Amb la túnica bruta ben ajustada sota les aixelles i per damunt del seu pit pla, amb els escassos cabells grisencs que li queien en desordre sobre els pòmuls sortints, i en actitud suplicant, li pintava amb una loquacitat estrident els avantatges d'una unió estreta amb aquell home tan bo i de tan bon tracte.
—Per què no vas amb el Rajà? —cridava—. Per què te'n tornes amb aquells daiaks del gran bosc? Els haurien de matar tots. Tu no els pots matar, no pots; però els homes del nostre Rajà són valents! Digues al Rajà on és el tresor del vell home blanc. El nostre Rajà és bo! És el nostre avi, Datu Besar! Ell matarà aquells maleïts daiaks, i tu tindràs la meitat del tresor. Oh, Kaspar, digues on és el tresor! Digues-m'ho! Explica'm què diu la sura del vell que llegeixes tan sovint de nit.
En aquestes ocasions, Almayer seia amb les espatlles encongides, doblegades per l'esclat de la tempesta domèstica, i es limitava a subratllar les pauses del torrent d'eloqüència de la seva dona amb un grunyit enfadat:
—No n'hi ha cap, de tresor! Ves-te'n, dona!
Exasperada per la visió de l'esquena pacientment doblegada, ella acabava donant la volta per tal d'encarar-se-li a l'altre costat de la taula, i agafant-se la túnica amb una mà, brandava l'altre braç magre i la mà com una urpa per reforçar, amb una passió d'ira i menyspreu, el ràpid torrent de comentaris mordaços i de renecs amargs que s'amuntegaven sobre el cap d'aquell home indigne d'associar-se amb els valents cabdills malais. La batussa generalment s'acabava quan Almayer s'alçava lentament, la llarga pipa a la mà, el rostre que expressava tot el dolor intern, i s'allunyava en silenci. Baixava els esglaons i s'enfonsava en l'herbassar, de camí cap a la solitud de la casa nova, arrossegant els peus en un estat de col·lapse físic, causat pel disgust i la por davant d'aquella fúria. Ella el seguia fins a dalt de les escales, i disparava tot de sagetes d'insults indiscriminats cap aquella figura en retirada. I cadascuna d'aquelles escenes s'acabava amb un xiscle agut que li arribava ben lluny.
—Saps, Kaspar, soc la teva dona! La teva esposa cristiana davant de la teva llei Belanda! —Perquè sabia que això era la cosa més amarga de totes; la més gran recança en la vida d'aquell home.
Totes aquestes escenes, la Nina les presenciava impassible. Podria haver estat sorda, muda, sense cap sentiment, pel que feia a l'expressió d'una opinió. Això no obstant, sovint, quan el seu pare se n'havia anat a buscar refugi en les grans cambres polsoses de la «Follia d'Almayer», i la seva mare, esgotada pels esforços retòrics, s'asseia fatigosament sobre els talons amb l'esquena contra la pota de la taula, la Nina se li acostava encuriosida, vigilant de no embrutar-se les faldilles amb el suc de bètel que esquitxava el terra, i se la mirava com hom podria mirar el cràter inactiu d'un volcà després d'una erupció destructiva. Els pensaments de la senyora Almayer, després d'aquestes escenes, s'encarrilaven habitualment cap als records d'infantesa, i els verbalitzava en una mena de recitatiu monòton —lleugerament inconnex, però que generalment descrivia les glòries del Sultà de Sulu, la seva gran esplendor, el seu poder, el seu gran coratge; i la por que paralitzava els cors dels homes blancs en veure els seus veloços velers pirates. I aquestes afirmacions mussitades sobre el poder del seu avi es barrejaven amb fragments de records més tardans, on la gran lluita amb el bergantí del «Diable Blanc» i la vida conventual a Semarang ocupaven el lloc principal. En aquell punt normalment perdia el fil de la narració i, traient una petita creu de llautó que duia sempre penjada al coll, la contemplava amb un respecte supersticiós. Aquell sentiment supersticiós, connectat amb unes vagues propietats de talismà del petit tros de metall, i l'encara més boirosa però terrible noció d'alguns jinns9 dolents i d'esgarrifosos turments —inventats per la bona Mare Superior, pensava ella, per castigar-la especialment a ella, en cas que perdés l'esmentat amulet—, eren l'únic bagatge teològic de la senyora Almayer per al tempestuós camí de la vida. La senyora Almayer tenia almenys alguna cosa tangible a què agafar-se, però la Nina, criada sota l'ala protestant de la respectable senyora Vinck, no tenia ni tan sols una petita peça de llautó que li recordés l'ensenyança passada. I escoltant el relat d'aquelles glòries salvatges, d'aquells combats bàrbars i d'aquelles festes salvatges, així com la història d'actes de valor, encara que una mica sanguinaris, en els quals els homes de la raça de la seva mare brillaven molt per damunt dels Orang Belanda, la Nina se sentia irresistiblement fascinada, i veia amb una vaga sorpresa com l'estret mantell de civilitzada moralitat amb què una gent ben intencionada havia embolcallat la seva jove ànima, li queia i la deixava tremolosa i indefensa com si fos a la vora d'un abisme profund i desconegut. El més estrany de tot, però, era que aquest abisme no l'espantava quan estava sota la influència d'aquell ésser semblant a una bruixa a qui anomenava mare. Semblava que, en un entorn civilitzat, hagués oblidat la seva vida anterior al moment en què en Lingard l'havia segrestada, per dir-ho així, de la passarel·la. D'aleshores ençà havia rebut una doctrina cristiana, una educació social i un bon besllum de la vida civilitzada. Malauradament, les seves mestres no havien entès la seva natura, i la seva educació va acabar amb una escena d'humiliació, amb un esclat de menyspreu per part de gent blanca per la seva sang mesclada. N'havia tastat tota l'amargor, i recordava clarament que la indignació de la virtuosa senyora Vinck no estava dirigida tant contra el jove del banc com contra la innocent causa de l'enamorament d'aquell jove. I tampoc no hi havia cap dubte en la seva ment que la causa principal de la indignació de la senyora Vinck era la idea que una cosa com aquella ocorregués en un niu blanc, al qual les seves colometes immaculades, les dues senyoretes Vinck, tot just havien retornat, arribades d'Europa, per trobar refugi sota l'ala maternal, i on esperaven l'arribada dels homes irreprotxables que els estaven destinats. Ni tan