1. Què és la literatura?

      Hola. Disculpi. Que em podria dir on soc? [saluda]

      Al nostre país, saludem d’aquesta manera.

      És un diagrama de moviment entre dues persones, l’anar i venir de l’agulla d’una ràdio.

      …

      Hola. Disculpi. Que em podria dir on soc?1

      Aquesta benvinguda és de l’artista experimental estatunidenca Laurie Anderson. És un poema, però també és una cançó i una espècie d’actuació —la poetessa mou el braç com l’anar i venir de l’agulla d’una ràdio—. És literatura?

      Fa de mal dir. Tenim una idea vaga i abstracta del que és la literatura, però tan aviat com provem de delimitar-la, de definir-la, sembla que s’esvaeixi.

      Per exemple, agafem la idea que la literatura és una simple invenció, o ficció. Però llavors què passa amb l’escriptura basada en fets històrics? Les novel·les històriques de Hilary Mantel parteixen de fets reals, i molts dramaturgs contemporanis extreuen les paraules exactes d’entrevistes o d’informes oficials per a les seves obres de teatre documentals. De fet, l’arrel de la paraula ficció no només significa ‘no vertader’; prové de la paraula llatina fingere, que significa ‘modelar, elaborar, formar’. Tot escriptor —un científic que enregistra un experiment, un polític que compon un discurs, un redactor que explica les instruccions per utilitzar un telèfon— modela i escull les seves paraules. I si la literatura ens parla dels aspectes més importants sobre nosaltres mateixos, de com som en realitat, o per exemple de com és estar enamorat, totes aquestes coses són falses pel fet d’aparèixer en un poema o una novel·la?

      O prenguem ara la idea que la literatura explica una història, que utilitza una narrativa. D’una banda, hi ha una infinitud de textos que considerem literaris que no utilitzen cap narrativa: els poemes lírics no expliquen històries, i la novel·la de David Markson This Is Not a Novel (2001) es compon d’una sèrie d’enunciats, per exemple. D’altra banda, hi ha textos que no considerem literaris que sí que fan ús d’una narrativa: el relat d’una investigació científica és una narrativa. Així doncs, el fet d’explicar una història no és exclusiu de les novel·les, de manera que no pot definir la literatura. Llavors, la literatura potser és el simple fet d’escriure. No necessàriament, si hi incloem, per exemple, un poeta que reprodueix el soroll d’un plor o que fa un gest, o si pensem en el paper del silenci en un escenari. També hi ha les novel·les gràfiques, que combinen text i imatges, i alguns videojocs sovint són tan semblants a les novel·les que se’ls anomena ludoficció. I, novament, l’escriptura va més enllà de la literatura. També hi ha la idea que literatura significa gran escriptura —Literatura, així, amb majúscula—. No obstant això, com comentarem més endavant, el que fa que una obra literària sigui genial, una lectura obligada per a tota persona educada, part del cànon literari, resulta ser bastant polèmic, i en cap cas obvi; i un mal poema no deixa de ser un poema.

      Recórrer a la història tampoc serveix de gaire cosa per obtenir una definició. En anglès, la paraula literatura es va introduir el segle xiv amb el sentit de ‘saber de llibres’ en general. Les obres d’Isaac Newton, de finals del segle xvii, es consideraven literatura, tot i que actualment les definim com a ciència. Això mateix també passa amb les obres de filosofia, història i més. No va ser fins a mitjans del segle xviii que l’escriptura es va començar a classificar en diferents tipus, i llavors la literatura va adquirir aquest nostre sentit vague que la vincula amb les novel·les, els poemes i les obres de teatre. Com sempre, les categories que fem servir per definir les coses, des de termes gramaticals fins a espècies animals, arriben molt més tard que les coses en qüestió. Una definició és un límit. Aquest és l’origen de la paraula, del llatí finis, amb el sentit de terme, de finit. Però en canvi la literatura sembla il·limitada, infinita, i, com que cada obra provoca una resposta —gust, entusiasme, fascinació, avorriment, ira—, d’alguna manera mai es pot donar per acabada. Per a la literatura, les categories que fem servir de manera habitual senzillament no sembla que funcionin. Sempre hi ha excepcions, casos difícils o exemples que no encaixen.

      I hi ha un problema addicional. Quan llegim, mai trobem literatura de forma abstracta; trobem un text particular, idealment un que ens atrapa, una novel·la de J. K. Rowling o Lev Tolstoi, o un poema de Rupi Kaur o Sylvia Plath. És més fàcil explicar per què una obra literària concreta és important per a algú —potser s’identifica amb el protagonista o amb la seva situació, o potser la mare l’hi llegia de petit— que per què la literatura en general hauria de ser-ho. És per això que algunes veus provocatives diuen que la literatura, en aquest sentit de la literatura en general, ni tan sols existeix. I, per tant, al començament d’un llibre força grandiloqüentment titulat La literatura. Per què és important, ens trobem una mica perduts —«Disculpi, que em podria dir on soc?»—. Com podem saber per què és important la literatura si no tenim més que una percepció vaga del que pot ser?

      Crec que buscar una definició de literatura és un enfocament erroni d’aquesta pregunta. És utilitzar els mètodes d’un científic que classifica la natura o d’un advocat que exigeix una definició categòrica de tot. Aquests enfocaments deixen de banda precisament el que és important. A Poètica, el filòsof de l’antiga Grècia Aristòtil afirma que l’origen de la poesia és la representació o imitació —la paraula grega és mimesis—, i que això resulta «natural per als éssers humans des de la infància»; ens encanta imitar, i de forma natural trobem «plaer en les representacions». Bona part de Poètica és com una guia per escriure poesia i teatre. Els grecs tenien idees molt diferents sobre la literatura que nosaltres, però podem admetre l’argument d’Aristòtil que la literatura no és una cosa inerta, sinó una acció o una activitat que fem. La literatura és més aviat un verb que un substantiu. Disfrutar d’un passeig és diferent de seguir un recorregut al mapa, i apreciar les flors d’una bardissa no és el mateix que saber-ne els noms científics. El plaer i l’apreciació poden ser difícils de definir, però són reals.

      Per això vull adherir-me a un enfocament diferent i més favorable que el del científic o l’advocat a l’hora de pensar sobre per què és important la literatura, una perspectiva que intenti expressar el passeig en lloc de ser-ne un mapa, que se centri en l’apreciació, però no en la dels espècimens dissecats rere un vidre. Aquest enfocament no és menys precís; més aviat, així com el llenguatge jurídic estructura les lleis o la notació matemàtica descriu el moviment dels àtoms, jo escullo l’estil més apropiat per al tema que he de tractar. Per tal d’explorar què és la literatura i per què és important, utilitzaré una tècnica literària coneguda per qualsevol que hagi llegit un conte o un poema: la metàfora. Proposaré una metàfora de la literatura i a continuació exploraré el que significa i les seves conseqüències, una mena d’anàlisi crítica literària. Les metàfores són les eines del pensament —ho comentarem detalladament al capítol 2—. Així,