La literatura. Per què és important. Robert Eaglestone
Читать онлайн книгу.
una conversa viva. I ara, a través d’aquesta metàfora, podem començar a veure per què la literatura és important.
Aquesta metàfora implica moltes visions de la literatura. Pensem en l’Hector, el controvertit professor de llengua i literatura de The History Boys, la coneguda obra d’Alan Bennett (2004). Ell diu que…
Els millors moments de lectura són aquells en què et trobes alguna cosa —un pensament, un sentiment, una manera de veure les coses— que consideres especial i particularment pròpia. I ara la tens aquí, plasmada per una altra persona, algú que mai has conegut, algú que fins i tot pot ser mort des de fa temps. I és com si una mà sortís i t’agafés la teva.2
Tornarem a aquest punt més endavant, però per ara ja mostra un aspecte clau obvi de la idea que la literatura és una conversa viva, que la literatura és una comunicació. Sovint pensem en la comunicació simplement com la transferència de dades d’un punt a un altre, però en realitat implica molta més cosa. La comunicació necessita almenys dues persones —«una mà sortís i t’agafés la teva»—, un llenguatge i un mitjà —llibres, senyals, llums, vibracions sonores en l’aire o fins i tot mirades—. Ni tan sols podem entendre un hola sense esbrinar res sobre aquestes necessitats. Igual que cada petita porció de dades ens diu molt sobre les persones, la societat i el món d’on prové, el fragment de literatura més petit es basa en un món sencer, i d’alguna forma també el manifesta.
De la mateixa manera que una conversa entre amics pot ser gairebé sobre qualsevol tema, la literatura pot tractar sobre qualsevol cosa. Com he dit, aquesta és una de les raons per les quals no hi podem trobar cap definició. Pot parlar d’altres persones i dir-nos més sobre un individu del que podríem esbrinar mai, i també pot explicar societats i cultures senceres. Pot colpir, o provocar, o sorprendre, o divertir, o reformar, o corrompre. La literatura pot tractar els temes més importants: el principi i el naixement, la mentida i la veritat, el bé i el mal, el final i la mort. Però també s’acosta als assumptes irrellevants o fins i tot a d’altres que no existeixen, personatges mítics, unicorns i sirenes.
De fet, la literatura fa que les coses siguin importants. Aquest és un dels seus misteris. El príncep Hamlet es mira amb sorpresa l’actor que està plorant la mort de la mítica reina Hècuba i la ruïna de la ciutat de Troia: «Què és Hècuba per a ell, o ell per a Hècuba, que el faci plorar per ella?».3 De la mateixa manera, un debat sobre l’elf domèstic Dobby humiteja els ulls d’una generació de lectors. El fet de pensar en la literatura com una conversa ens ajuda a explorar això. En una conversa traiem temes o posem de manifest assumptes que ens interessen o que signifiquen alguna cosa per a nosaltres, i fent això ens mostrem a nosaltres mateixos. De vegades, en una conversa amb altres persones —o fins i tot amb nosaltres mateixos, en silenci—, descobrim el que no sabíem abans, o replantegem el que ja sabíem d’alguna manera, per parlar-ne. La literatura fa el mateix: com una conversa, revela; posa les coses sobre la taula, transforma esdeveniments, experiències i pensaments en llenguatge per donar-los un significat.
Però aquest procés de revelatge no és amorf. Quan tenim una conversa, realment fem el que diem, ho elaborem. I no només en el contingut de les paraules que triem, sinó també, per exemple, en el to que prenem: la forma. Podem dir hola amb ràbia, amablement, amb amor, amb sarcasme… i de tantes altres maneres. En una conversa, com diem les coses és tan important com què diem. I això és encara més rotundament cert en el cas de la literatura: la forma és tan important, o fins i tot més, que el contingut. La forma té significat, i aprendre sobre literatura és aprendre sobre la forma. Hi ha exemples ben senzills: una epopeia, ja sigui El paradís perdut o Joc de trons, mostra la seva importància a través de la seva llarga —molt llarga— extensió; per contra, un sonet mostra la seva sofisticació, el seu control i el seu estil en la seva brevetat. El cèlebre crític britànic Terry Eagleton subratlla aquestes dues observacions —sobre com la literatura crea significat i sobre la naturalesa de la forma— quan escriu brillantment que la poesia «no només tracta el significat de l’experiència, sinó també l’experiència del significat».4
Parlar amb algú és un acte creatiu: al cap i a la fi, una conversa és com una improvisació entre persones. Així, l’ús de la metàfora de la literatura com una conversa viva implica que la creativitat existeix no només en l’obra literària o al cap de l’escriptor de renom, sinó també en nosaltres, el lector. La creativitat de la literatura es comparteix precisament perquè la literatura és una activitat. És aquí on la bonica imatge d’Hector exposada anteriorment queda coixa: quan llegim, se’ns ofereix una mà, sí, però nosaltres hem d’estendre la nostra per agafar-la. Al seu torn, això vol dir que la literatura no consisteix únicament en els llibres del prestatge; també es tracta del lector que pensa, que respon, que escriu, que parla amb els llibres. I aquest diàleg pot implicar múltiples veus que discuteixen, que debaten, que pensen… una conversa compartida, no només «un diagrama de moviment entre dues persones», sinó entre moltes. Encara més, aquesta creativitat no està confinada a classes o biblioteques: utilitzem i responem a les tècniques literàries —figures retòriques, metàfores, suspens, històries— contínuament en la nostra vida quotidiana. Potser les primeres coses que creem de petits són discursos i històries —com suggereix Aristòtil, la imitació és natural per a nosaltres—, i, per tant, en tant que som experts a conversar, també som experts a crear, respondre, escoltar i jutjar la literatura. I d’això es dedueix que la literatura no és cap ens màgic o allunyat de la vida quotidiana: no reposa, o no hauria de fer-ho, damunt d’un pedestal.
Igual que una conversa, la nostra resposta creativa a la literatura es basa en la ment, el cor i els sentiments, i en el passat i les esperances en el futur. Ara bé, per descomptat, tots canviem amb el pas del temps, i a mesura que ho fem la literatura que ens apel·la a nosaltres també canvia. El prefaci de la meravellosa novel·la El quadern daurat (1962), de la premi Nobel Doris Lessing, és de les millors coses que s’han escrit sobre la literatura i la lectura. Lessing hi diu: «Recorda que el llibre que t’avorreix quan tens vint o trenta anys t’obrirà algunes portes quan en tinguis quaranta o cinquanta, i viceversa. No llegeixis un llibre quan no és el seu moment per a tu».5 Com una conversa viva, la nostra relació amb un llibre canvia; la lectura és un procés. Responem a un llibre, i el llibre també ens respon a nosaltres. El procés de llegir i aprendre sobre la literatura és una espècie de sintonització, igual que un instrument interpreta una peça de música i la peça de música interpreta l’instrument. Això comporta, és clar, que saber de literatura és ben diferent de saber anècdotes sobre les cites d’un autor, el que succeeix al capítol 3 o el que diu el resum de la Vikipèdia. Conèixer una obra literària significa experimentar-la com un procés, i no pas —per molt que de vegades sembli que sigui així— com una col·lecció de respostes per a un examen: la literatura és un passeig, no un recorregut en un mapa. Conèixer la composició química de l’aigua no és el mateix que saber el que se sent en quedar-se amarat en una tempesta d’estiu sobtada.
En una conversa normal, sovint diem: «Sisplau, podem parlar de…?», «He perdut de vista per què estem discutint sobre…», «El que volia dir és que…».
Una part crucial d’una conversa, especialment si és llarga, és la seva capacitat de reflexionar i fer comentaris sobre si mateixa. I la literatura també reflexiona sobre si mateixa. Un dels exemples més famosos al respecte és el de la novel·la de George Eliot —pseudònim de Mary Ann Evans— Middlemarch (1871-1872) —Virginia Woolf, amb raó, la va descriure com «un llibre magnífic que, amb totes les seves imperfeccions, és una de les poques novel·les angleses escrites per a adults»—.6 El narrador ens diu que un mirall està «minsament i abundantment ratllat en totes les direccions», però que, si s’hi posa una espelma a la vora, «semblarà que les ratllades s’ordenin en una fina sèrie de cercles concèntrics al voltant d’aquest petit sol».7 L’espelma «produeix l’afavoridora il·lusió de la disposició concèntrica» i és, escriu, una «paràbola» de com ens relacionem amb els esdeveniments i les altres persones del món: els veiem il·luminats i disposats en relació amb nosaltres mateixos, únicament a través de les nostres pròpies preocupacions