Coneixement posthumà. Rosi Braidotti
Читать онлайн книгу.
12.000 milions de dies treballats a causa de l’ansietat. Per a De Sutter (2018), la subtrama psicofarmacèutica del capitalisme és essencial per al seu èxit: la millora de l’estat d’ànim i el control químic són tan evidents com per fer possible la broma que el capitalisme i la cocaïna treballen junts. L’estat d’esgotament és real, però no és un fenomen simple ni lineal.
Aquí hi intervé la complexitat, també. Potser amb ànim de provocar, m’agradaria agafar alguns components de la condició d’esgotat, que transcendeixen l’aspecte negatiu i són capaços de produir estats generatius. Aquests aspectes no tenen tant a veure amb el que els professionals anomenen «baixada de rendiment» com amb una sensació d’evacuació d’un mateix, una escletxa de baixa energia que s’obre més enllà del marc de la identitat indexada pel jo. Una obertura així pot ser molt alliberadora i permetre la possibilitat d’acomplir potencials encara no assolits.
Apropar-se a l’estat d’esgotament de manera afirmativa ens ofereix algunes opcions inesperades. L’esgotament, per tant, no es defineix com un estat d’ànim psicològic, sinó com un estat intransitiu que no està connectat a un objecte específic, i encara menys a una disposició mental. Com a tal, és capaç d’impregnar tot l’espectre de la nostra existència social. «Estem cansats d’alguna cosa», escriu Deleuze en el seu comentari sobre Beckett, «però esgotats per res» (1995b: 4). M’atreveixo a suggerir que aquí hi ha un potencial creatiu, que vol dir que l’esgotament no és un estat patològic que s’ha de curar, com si fos un trastorn, sinó un llindar de transformació de forces, és a dir, un estat virtual d’esdeveniment creatiu. Per descomptat, no vull treure importància al dolor, sinó animar-nos a veure la intensitat del malestar com a motor de canvi, que també expressa la capacitat d’obrir-se a forces no-/in-humanes i diferents-de-les-humanes. Aquesta capacitat de percebre, copsar i treballar amb el virtual és una de les característiques distintives que de bon principi ens fan humans. Això no vol dir que sempre hàgim estat posthumans, sinó que la manifestació contemporània específica d’aquesta contradicció en concret no ha de generar per força reaccions negatives. Si l’humà és un vector de transformació transversal, és a dir, que s’estén per diverses categories, llavors la convergència posthumana pot multiplicar les possibilitats i desplegar-se en unes quantes direccions diferents, segons el nostre propi grau d’acció i implicació (Braidotti, 1991, 2011a). Aquestes perspectives diferenciades i fonamentades són el motor dels patrons d’esdevenir diferencials.
Permeteu-me subratllar que l’aproximació fonamentada, perspectivista i responsable que desenvolupo en aquest llibre en resposta als aspectes negatius de la convergència posthumana no deixa de banda ni rebutja el dolor i les dificultats que suposa el nostre repte actual. Ofereix una manera diferent de processar aquest profund malestar: el meu relat materialista vital d’afirmació posthumana proporciona un remei per a les fractures polítiques i els reptes ètics dels temps posthumans, alhora que evita un retorn a les idees falsament universalistes de «l’humà». La convergència posthumana és una eina analítica per entendre la naturalesa fonamentada, de múltiples perspectives i responsable dels processos afectius, socials i epistèmics en què estem immersos actualment, i també el paper dels agents no-humans en la seva coproducció. No s’ha de cometre l’error d’entendre que és «inhumana» (en els dos sentits del terme), o que no es preocupa pel benestar de tots. Al contrari, el posthumà és un marc en què es pot treballar per contribuir a l’elaboració de forces i valors alternatius que es poden generar a partir del nucli esgotat dels vells esquemes i maneres de pensar.
El que s’ha esgotat en el nostre món és un conjunt de fórmules familiars, una compilació de motius i costums mentals que «nosaltres» havíem dibuixat al voltant de la idea de l’humà com a concepte i repertori de representacions. D’una manera que es podria assemblar als personatges d’una obra de Beckett, «nosaltres», els posthumans, ens hem quedat sense combinacions possibles per poder fer el mateix de sempre, per última vegada. Confrontats amb un espai buit existencial, com els moments de silenci en una obra emesa per ràdio, podem recordar, però no necessàriament trobar a faltar, el gran clamor de l’Ésser, la confiança escandalosa en un mateix amb què els portaveus del Logos ens omplien les orelles de grans proclames i teories mestres. Com ha canviat tot això!
No tan sols la teoria ha passat de moda (vegeu l’apartat següent) sinó que ni tan sols som capaços de continuar compartint el mateix espai social, i encara menys l’acústic. Avui dia tothom camina embolicat amb la seva pròpia bombolla acústica, amb l’ajuda d’auriculars i llistes de Spotify personalitzades. Segregats però units dins del mateix soroll blanc, ens hem convertit en jos quantificats, és a dir, alhora individualitzats i dividits (dividus, com diria Deleuze, o fitbits, com dirien uns altres). Atrapats en algun punt entre l’estasi i les expectatives, ens podríem rendir a la desesperació, o aprofitar l’oportunitat i reinventar-nos a nosaltres mateixos. L’esgotament es pot tornar afirmatiu, si les condicions de la regeneració són compartides per una quantitat suficient de persones, tant del tipus humà com del no-humà, que l’acullen com una obertura a noves possibilitats virtuals i no com una caiguda en el buit. En aquest cas sí que necessitem una gent, una comunitat, i una unió: el «nosaltres», aquesta multiplicitat complexa, no pot sobreviure ni actuar sol.
En aquest llibre proposo una aproximació posthumana creativa i exploro el cas de la producció de coneixement posthumà i el creixent camp de les posthumanitats per documentar-la. Argumentaré que l’estat d’esgotament ja s’ha activat i s’ha convertit en la precondició generativa per aprendre a pensar d’una altra manera sobre nosaltres mateixos. Aquest coneixement ens pot ajudar a construir una combinació transversal de components humans, no-humans i inhumans. El coneixement posthumà es nodreix de la transversalitat i l’heterogeneïtat: la multiplicitat i la complexitat seran les nostres directrius i la sostenibilitat, l’objectiu.
La manera de començar és compondre un «nosaltres» que sigui fonamentat, responsable i actiu. És la pràctica col·lectiva de la política afirmativa, que ens pot ajudar a sortir de l’alternança entre eufòria i desesperació, entre l’entusiasme que fa rodar el cap i la negativitat tòxica. En aquesta època posthumana, entre relacions socials mediades per la tecnologia, les conseqüències negatives de la globalització econòmica i un medi ambient que es deteriora ràpidament, en resposta a la retòrica paranoica i racista dels nostres líders polítics i la seva «postveritat», ¿com podem treballar plegats per construir pràctiques ètiques i polítiques afirmatives? ¿Com podem treballar per uns horitzons d’esperança socialment sostenibles, mitjançant la resistència creativa? ¿De quines maneres els experts en humanitats reconfiguren actualment els seus camps de coneixement, en resposta als reptes posthumans? ¿Quines eines podem utilitzar per resistir el nihilisme, fugir de l’individualisme consumista i vacunar-nos contra la xenofòbia? La resposta està en l’actuació, en la pràctica de formar un «nosaltres, una gent» per mitjà d’aliances, de connexions transversals i de participar en converses difícils sobre allò que ens inquieta. En aquest aspecte, els nous temps posthumans, amb el seu gran component inhumà, en el fons són massa humans.
FATIGA DE TEORIES
Permeteu que m’allargui en una de les característiques de l’esgotament contemporani que em toca de prop per la meva experiència: la fatiga manifesta de la teoria i els teòrics. Tot i que mai no apareix una definició de teoria clara i consistent en els polèmics debats que l’envolten, tendeix a estar relacionada amb els discursos crítics produïts per les humanitats i les ciències socials, sobretot si s’inclina cap a l’esquerra i tendeix a fer servir polisíllabs llargs. El «malestar postteòric» (Cohen, Colebrook i Miller, 2012) es tradueix fàcilment en antiintel·lectualisme en el conjunt de la societat i porta a un estat d’ànim força apaivagat que està directament vinculat amb el nostre context sociopolític.
Aquest estat d’ànim s’està estenent tant per la dreta com per l’esquerra del camp polític i es pot descriure a grans trets com un estat avançat de desencís respecte a les promeses incomplertes de la modernització occidental, i més concretament les seves utopies polítiques i impulsos emancipadors. Després del final oficial de la Guerra Freda, els moviments polítics de la segona meitat