Coneixement posthumà. Rosi Braidotti
Читать онлайн книгу.
(Fukuyama, 1989). Més recentment, el nou sobiranisme (Benhabib, 2009) va ocupar el seu lloc, a mesura que el nacionalisme autoritari va començar a prevaler en les democràcies occidentals. La teoria crítica, un baluard històric de l’antiautoritarisme, té una fe intrínseca en la raó crítica com a eina per comprendre i transformar la realitat. Aquesta fe, però, actualment s’està posant en dubte, quan els detractors del pensament teòric sovint el descarten qualificant-lo de forma de fantasia o font de satisfacció personal narcisista, i n’ataquen tant la metodologia com els objectius.
En el que queda de l’esquerra política, la situació encara és més complexa. Aquí hi intervé una marcada dimensió intergeneracional: és com si, després de la gran explosió de creativitat teòrica els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, estiguéssim perduts en un paisatge afligit de repeticions sense diferència. En certa manera, és un senyal de progrés: el que els anys vuitanta era una blasfèmia avui s’ha convertit en banalitat. Les obres de Foucault i Derrida, «abans llançadors de bombes discursives i assots dels tradicionalistes, ara són autoritats habituals que cal citar quan pertoca» (Williams, 2014: 25). Però també funcionen com a bocs expiatoris intel·lectuals que serveixen regularment per explicar tots els mals que ens han caigut al damunt.2 Aquests atacs contra la teoria francesa fets als Estats Units tendeixen a escampar-se a totes les humanitats amb inclinacions teòriques, en un context en què estan perdent ràpidament el respecte de la població general.
La malenconia és l’estat d’ànim dominant. Mentre el centre ensopega i cau dubtant de si mateix (Latour, 2004), una dimensió espectral i forense s’ha filtrat en els nostres patrons de pensament. Això està fomentat, a la banda dreta de l’espectre polític, per idees sobre el triomf històric del capitalisme i la inevitabilitat de les croades de civilitzacions desencadenades pels atemptats de l’11-S (Huntington, 1996). Entre l’esquerra política, el rebuig a la teoria ha tingut com a conseqüència una onada de ressentiment i pensament negatiu envers les anteriors generacions d’intel·lectuals. En aquest context de fatiga de teories, els intel·lectuals neocomunistes (Badiou i Žižek 2009) han defensat amb arguments el retorn a l’acció política concreta, fins i tot a l’antagonisme violent si és necessari, en lloc de perdre’s en més especulacions teòriques. Mentre que uns quants estudiosos destacats i coherents van fer el salt i van entrar en la vida política (Douzinas, 2017), altres pensadors d’esquerres es van conformar a declarar la seva impotència i tornar a conviccions leninistes de joventut (Badiou, 2013), o bé a afirmar la seva atracció total pels homes forts com a remei contra el liberalisme inepte i de gènere (Žižek, 2016).
Una altra manera d’exposar els mateixos arguments és observant l’ascens i el declivi de la classe intel·lectual com l’autoproclamada força crítica de la societat. Històricament, la figura de l’intel·lectual és anterior a la Segona Guerra Mundial però adquireix un caire més marcat després de la violència i els horrors del feixisme, l’holocaust, Hiroshima i Nagasaki, i la repartició del món durant la Guerra Freda (Braidotti, 2016a). La generació filosòfica dels existencialistes, amb Sartre i Beauvoir com a principals figures, va convertir la responsabilitat pel que fa a l’estat de la societat i el món en el tema central de la filosofia durant tot el període de postguerra.
Els intel·lectuals es van tornar encara més actius després de la insurrecció global coneguda com a «Maig del 68». La generació del baby boom que seria la dels meus professors de postgrau (entre els quals destaquen Foucault i Deleuze) va reflexionar molt seriosament sobre la seva responsabilitat social. Van traçar una distinció útil entre les funcions universals, orgàniques i específiques dels intel·lectuals (Foucault i Deleuze, 1972). Aquests diferents models provenien, respectivament, de la tradició universal hegeliana i marxista, del model orgànic d’Antonio Gramsci i dels pensadors compromesos de la generació de Sartre i Beauvoir, i acabarien amb la seva pròpia comprensió «específica» de la labor dels intel·lectuals. Tot i que la distinció entre aquestes categories no és rígida sinó porosa i cadascuna es pot desplegar per separat, o potser justament a causa d’aquesta flexibilitat, el seu esquema triple encara resulta força útil com a eina d’anàlisi. Examinem-lo de més a prop.
El denominador comú tant de l’intel·lectual orgànic com de l’específic és el rebuig de l’universalisme i el compromís ètic i polític de proporcionar cartografies del poder adequades i raonades. El poder s’aborda en les seves formacions històriques immanents i situades, igual que la producció de coneixement i el discurs. Per a la meva generació (Braidotti, 2014), aquella posició anava de la mà amb la crítica de l’humanisme europeu i les seves pretensions universals, vehements i sovint bel·ligerants, fent-se ressò de la percepció de Lyotard sobre el declivi dels grans relats (1979). La pràctica dels intel·lectuals específics o situats recolza en la crítica de les relacions encarnades i integrades per mitjà de cartografies del poder que també inclouen la política de la localització feminista i la crítica del racisme i el colonialisme. Les pràctiques intel·lectuals van generar mètodes pedagògics innovadors, destinats a incrementar l’alfabetització de la població i la crítica democràtica (Said, 2004). Això va portar a la producció de diverses àrees de recerca interdisciplinàries que es van anomenar a si mateixes «estudis». En tornaré a parlar al capítol 4, perquè resultaran crucials per a la formació de les posthumanitats crítiques.
L’especificitat de la labor crítica de l’intel·lectual hauria de passar per unes quantes transformacions en les dècades següents. El terme mateix d’«intel·lectual» va passar de moda durant el final dels anys 1980 i el va substituir un nou tipus de «proveïdors de continguts», també coneguts com el règim d’experts i consultors (Anderson, 1997). Aquesta baixada de categoria va coincidir amb la privatització creixent de la recerca després de la fi oficial de la Guerra Freda el 1989 i l’impacte d’una nova cultura tecnocientífica basada en les tecnologies de la informació i la biogenètica. Com ho va expressar Williams: «La teoria es va treure de sobre l’aura sentimental de les humanitats i la va renovar amb una aura de tecnoexpertesa» (2014: 403).
Els anys 1990 en filosofia també són coneguts com el període de les «guerres de teories», que va veure l’inici de la reacció de la dreta política i els seus mitjans de comunicació (Arthur i Shapiro, 1995). Aquests van apuntar contra acadèmics que practicaven la teoria crítica i sobretot contra els pensadors acadèmics pròxims a la filosofia postestructuralista francesa, fins que van arribar a un zenit estrident amb el canvi de mil·lenni (Lambert, 2001). Aquestes campanyes virulentes contra la teoria francesa, especialment contra Derrida, que es van presentar en un nou embolcall de «postmodernitat» i com a sinònims de la teoria mateixa, van coincidir amb l’ascens lent però sistèmic de la ultradreta als Estats Units. Trump i el seu seguici són conseqüència d’aquesta evolució, que ells han portat a nous extrems de violència verbal i indecència. Però l’antiintel·lectualisme i el menyspreu per la universitat són elements clau en els moviments populistes d’arreu del món.
Les successives campanyes contra la teoria, que avui estem veient de nou, formades per atacs violents i desqualificacions humiliants, han coincidit amb les transformacions de l’economia. Aquests canvis han portat alteracions de gran abast en l’estructura institucional de la universitat mateixa. La creació d’«universitats de recerca» dirigides segons normes de l’economia neoliberal que lluitaven per la classificació en un rànquing mundial va canviar les condicions de la vida acadèmica. Va incloure la creació de classes socials entre el personal universitari, com les estrelles acadèmiques, d’una banda, i un nou «precariat» universitari, de l’altra.3 En aquest aspecte, el debat sobre l’estatus de la teoria en les humanitats i els atacs rebuts per part d’una dreta revifada se superposa a les preocupacions més generals sobre el lloc de la universitat com a institució en temps posthumans.
Al final dels noranta, era evident per a tothom que l’únic «proveïdor de continguts» realment important era internet, cosa que va fer inclinar la balança cap a l’orientació crítica de les humanitats. Els antics intel·lectuals van quedar relegats a una posició orientada al mercat com a «intermediaris d’idees» i, en el millor dels escenaris, com a «líders de pensament».