Picar pedra. Joan Puigcercós
Читать онлайн книгу.
perquè es van erigir davant l’opinió pública catalana com la pitjor representació de la posició agressiva dels aparells de l’Estat contra la voluntat democràtica de la gran majoria de ciutadans de Catalunya.
En aquella ocasió l’enemic exterior va permetre una àmplia expressió unitària de la protesta, que va abastar tot el ventall de forces catalanes de tradició democràtica, i tot plegat va acabar desfent les poques confiances entre el catalanisme i Madrid.
La decisió dels magistrats va obrir una nova era política a Catalunya, que va començar a girar entorn del debat sobre la independència. Va ser una reclamació creixent que va tenir la primera demostració de força aquella tarda de dissabte pels carrers de la capital catalana, que es van omplir d’estelades.
L’independentisme es perfilava com una idea «massiva» que no s’havia vist mai a Catalunya, on l’aspiració de crear un estat propi, separat d’Espanya, no havia existit mai com un fenomen de masses en la història contemporània.
Dit d’una altra manera, dins el catalanisme, l’opció que propugna explícitament la ruptura amb l’Estat no havia tingut mai un suport social tan gran com el que es va començar a albirar aquell 2010. Era un corrent recent, una novetat política que potser ha quedat eclipsada durant els anys del Procés per un relat que sovint s’ha construït, en bona part, sobre la idea d’una herència històrica de defensa de les llibertats nacionals que, erròniament, ha tendit a ser identificada amb l’existència d’un anhel massiu intemporal de separar-se completament d’Espanya.
Pensar que l’independentisme de base àmplia ha «rebrotat» és un error, un mite que ha estat poc desmentit. La realitat és que la proposta d’un trencament amb Espanya fins ara no havia estat majoritària en la història del país, ni tampoc durant la Segona República. Al primer terç del segle xx, l’anhel democràtic i en part republicà era àmpliament compartit a Catalunya, enfront d’una monarquia corrupta que calia foragitar.
No es volia abandonar Espanya, però, sinó forçar-hi un canvi per configurar-la en un estat de caràcter liberal que fos capaç d’acomodar un encaix de la realitat nacional catalana en forma de federació o confederació, en línia amb els postulats que anys enrere ja havia posat sobre la taula el republicà federal Francesc Pi i Margall, o bé, des d’una visió més provincialista, el general Joan Prim, un dels polítics catalans que probablement va saber associar millor Catalunya al projecte espanyol. En tots dos casos, els resultats que van aconseguir van resultar efímers.
Mai es va buscar el divorci, sinó que hi havia la voluntat d’influir en el model territorial, amb l’objectiu que fos acceptada l’existència d’un estat català —o més ben dit, un subestat, amb un grau elevat d’autogovern— que pogués marcar el camí d’una Espanya diferent. Els intents de proclamar un estat català entès d’aquesta manera ja apareixen a principis del segle xix.
Aquest propòsit polític federalitzant era, tot i això, la llavor de l’independentisme explícit que anys després aniria creixent, però que aleshores només apareixia en alguns petits grups, en part provinents de l’obrerisme i el federalisme radical, impulsats per personatges com Baldomer Lostau, Josep-Narcís Roca i Ferreras o Domènec Martí i Julià.
Ja en el segle xx, poc abans de la dictadura de Primo de Rivera, aquestes tendències confluirien sota el lideratge de Francesc Macià en la creació d’Estat Català (1922). Més tard, van cristal·litzar en agrupacions molt minoritàries, explícitament separatistes, com Nosaltres Sols, de Daniel Cardona (1931), que propugnava una «ruptura de les cadenes de la dominació espanyola».
Així, doncs, l’opció que defensava una república catalana independent deslligada de l’estat espanyol va ser durant molt de temps només un corrent que va conviure amb altres tendències com el foralisme, el provincialisme, el federalisme o el confederalisme. Un corrent minoritari que no ha esdevingut massiu fins avui.
2. Catalunya no volia trencar amb Espanya
A diferència del rebuig generalitzat i sistemàtic del model centralista i oligàrquic de l’Estat, el concepte d’emancipació total respecte d’Espanya ha aparegut poc en la història de Catalunya i ha tingut poca presència en les fites marcades en la memòria col·lectiva. Aquesta qüestió de vegades ha estat objecte d’encesos debats.
En la majoria de guerres i conflictes que recull la historiografia del nostre país s’hi reflecteixen anhels de canvis, de millores socials i de defenses dels drets davant les restriccions derivades de la imposició dels models polítics de matriu castellana, però en comptades ocasions les revoltes plantejaven un trencament radical per separar Catalunya d’Espanya. Durant uns quants segles es van viure conflictes de legitimitats i revoltes contra l’opressió i els abusos de poder, però no enfrontaments formulats a partir de la idea del que avui s’anomena alliberament nacional.
Probablement l’únic episodi clarament independentista va ser la guerra dels Segadors, amb la revolta del conegut Corpus de Sang contra el projecte assimilador espanyol i la posterior proclamació de la República Catalana per Pau Claris el 17 de gener de 1641.
Sigui com sigui, el fil roig que uneix totes les revoltes és la defensa de les llibertats i els drets col·lectius i personals, ja des de l’edat mitjana. En concret, la revolta dels remences de la segona meitat del segle xv, per exemple, va ser una reacció de la pagesia de la Catalunya Vella contra les servituds i els gravàmens imposats pels senyors, contra allò que es va conèixer com els mals usos del feudalisme.
Aquell aixecament va tenir com a objectiu la millora de les condicions al camp, i una part dels camperols revoltats eren partidaris de negociar l’abolició dels mals usos amb l’ajuda del monarca Trastàmara. Tot i això, aquella revolta va ser clau perquè va alliberar parcialment els pagesos de les càrregues feudals i els va fer encara més protectors dels seus drets, al mateix temps que la Generalitat tendia a consolidar la seva sobirania i la seva estructura institucional davant els monarques, cosa que s’esdevindria més clarament als segles xvi i xvii.
Es començava a dibuixar, així, el concepte de nació republicana, dins la qual el marc institucional català era vist com un baluard de defensa de la terra, el treball i els drets. De fet, en el model reivindicat per la Generalitat es pot veure l’aspiració a una protorepública que perdurarà en el marc de la monarquia austriacista, amb conflictes constants.
Ja en el segle xviii, el signe de la participació catalana a la guerra de Successió, majoritàriament alineada amb l’austriacisme, s’ha d’entendre com la voluntat de no retrocedir en l’estatus protorepublicà d’estat propi associat, però no pas sotmès, a la monarquia hispànica. El suport molt majoritari al candidat austriacista que es va produir a Catalunya va ser una decisió encaminada a mostrar el rebuig a les polítiques centralitzadores i unitàries que encarnava l’aspirant Borbó, i no pas el fruit de la decisió de situar-se al marge de la Corona hispànica.
Només quan els aliats internacionals de la causa austriacista van pactar la fi de la guerra i van deixar de fer costat a Catalunya, els catalans es van veure obligats a actuar, per necessitat, com un estat independent. Amb tot, la desesperada resistència final de Barcelona es va fer per mantenir «llibertats, privilegis i prerrogatives».
Després del 1714, els catalans volien preservar els drets i les llibertats reconeguts en les constitucions catalanes i donar suport a les polítiques econòmiques favorables a l’economia comercial. Volien evitar que la nova dinastia borbònica els fes retrocedir en tots dos aspectes, l’econòmic i el de les llibertats. I per això, després que Catalunya fos ignorada per les potències bel·ligerants que van signar el Tractat d’Utrecht, l’ascendent burgesia catalana, al llarg de gairebé tres segles, des del 1714 fins a la fi del pujolisme, intentarà canviar sense gaire èxit l’estructuració territorial i les polítiques econòmiques de l’estat espanyol, però no provarà de separar-se’n.
3. La República catalana independent, una aspiració popular per primer cop
Catalunya ha assumit durant molts anys el paper de reformadora de l’estat espanyol, i ha reclamat alhora un cert reconeixement i respecte dels