Picar pedra. Joan Puigcercós
Читать онлайн книгу.
pobles ibèrics i la socialització de la riquesa.
El Front Nacional de Catalunya, que neix el 1940 i col·labora amb les forces aliades durant la Segona Guerra Mundial amb l’esperança que la derrota del feixisme hagués de significar la victòria de la causa catalana, i el PSAN, fundat el 1969, són dos casos de formacions polítiques que demostren el nexe entre l’independentisme històric, les classes populars i els postulats de les esquerres.
Relligar la dreta amb l’independentisme i negar el seu origen popular ha estat una voluntat d’alguns sectors de l’esquerra estatalista o directament espanyolista, que han pretès apuntalar els seus plantejaments a partir de la identificació despectiva de l’independentisme amb el conservadorisme de la menestralia o del pujolisme. Són els partidaris del mite del pop. És una teoria organicista encara molt vigent que sosté que el catalanisme és un pop del qual el president Pujol va esdevenir el cervell durant anys, i cada tentacle representa les diferents faccions, des de l’extinta Terra Lliure fins a Òmnium, passant per ERC, TV3 o sectors de la societat civil organitzada. D’aquesta manera es posen no només dins el mateix sac totes les expressions del catalanisme, i qui diu catalanisme diu independentisme, obviant el seu sentit pluralista i transversal, sinó que, a més a més, s’assenyala un cervell organitzador que mou els fils des de la dreta i les classes dominants.
El sindicalista Joan Coscubiela, un defensor paradigmàtic d’aquesta idea, justifica amb arguments que parteixen d’aquesta base els atacs contra l’independentisme i qualsevol reivindicació confederal, com el concert econòmic, que considera insolidari.
8. Convulsions i resistència d’ERC
Les disputes públiques i notòries a Esquerra Republicana han estat constants des del seu naixement, el 1931. El fet que s’hi apleguessin sensibilitats i tendències ideològiques diferents abonava el terreny a unes convulsions internes que s’anaven mantenint latents, entre altres causes perquè el partit no s’adequava ni al patró oligàrquic ni al patró «leninista», que fulminava el discrepant i feia passar per l’adreçador la militància.
ERC ha estat una formació d’esquerra democràtica, d’amalgama i molt heterogènia que ha tingut unes bases fortes i participatives, amb capacitat per posar en dificultats la direcció en diversos moments de la seva història. Els sectors crítics amb els òrgans directius no s’han privat mai d’aixecar la veu ni de criticar, i aquest funcionament ha configurat una imatge d’un partit en ebullició constant, que de vegades l’ha perjudicat a l’hora de presentar-se com una organització seriosa i fiable.
El fet que el partit hagi tingut una desena d’escissions al llarg de la seva trajectòria explica perfectament el seu tarannà, per bé que aquesta manera de ser no l’ha ensorrat mai. Han desaparegut de l’escena política Convergència Democràtica, Unió Democràtica, el PSUC i Iniciativa, però Esquerra Republicana segueix ben viva després de noranta anys d’existència.
Els perills de desaparició que la formació ha tingut al llarg dels anys han tingut l’origen en els esdeveniments externs, més que no pas en el turbulent funcionament intern. Han estat, per exemple, l’aixecament militar del 1939, la dificultat de crear una organització de masses per esquivar la repressió i adaptar-se a la clandestinitat durant el franquisme o el complex aterratge a la democràcia després d’un exili complicat dels seus dirigents, sobre els quals va recaure, a més, la tasca de sostenir i representar les institucions catalanes a l’exterior, com ara la Generalitat, com van haver de fer els presidents Josep Irla i Josep Tarradellas.
L’hegemonia que el partit havia aconseguit recollir als anys trenta es va anar perdent durant la dictadura i la clandestinitat fins al punt de convertir-se en una formació amb poc múscul polític en comparació amb altres partits com el PSUC, més ben organitzat a la clandestinitat, que comptava a més amb el suport del moviment comunista internacional i, en darrer terme, de l’URSS.
Aquesta correlació de forces va anar canviant, però, fins al punt que els republicans han arribat a ser en alguns àmbits la primera força del país, amb discursos que han convertit ERC en el «representant de la lluita per la justícia social», un paper que als anys setanta va hegemonitzar el PSUC. És en aquest context que s’explica probablement l’antipatia persistent i gairebé inguarible per Esquerra Republicana d’algunes personalitats excomunistes i alguns exmilitants del PSC. Hi ha hagut un menyspreu intel·lectual cap a ERC que encara subsisteix entre alguns excomunistes o socialistes, sobretot entre els més espanyolistes.
Un altre element que se suma a l’antipatia de l’entorn del PSC, el PSUC i la posterior ICV cap a tot el que Esquerra Republicana representa parteix del fet que els partits de l’esquerra catalana de tarannà federalista, talment com el pujolisme, van renunciar a qualsevol reivindicació republicana al final de la Transició. ERC, en canvi, no ho va fer.
Ja a les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, el 1977, Esquerra Republicana no va poder entrar en el Pacte Democràtic, la coalició de partits catalanistes que encapçalava Jordi Pujol, perquè no va renunciar a la República i al seu llegat històric. Josep Tarradellas encarnava des de Saint-Martin-le-Beau aquest llegat. En aquelles eleccions ERC no va ser legalitzada, a diferència dels comunistes, i per poder concórrer-hi va haver de fer una estranya coalició amb el Partit del Treball, una organització de caràcter maoista.
L’esquerra «il·lustrada» dels entorns del PSUC amb el temps, en part, va acabar al PSC. Se li feia difícil assumir que hi havia una altra esquerra que a diferència d’ells qüestionava l’statu quo que representava la monarquia. Amb tot, moltes persones provinents de les esquerres estatals ara també són independentistes i han acabat aproximant-se o integrant-se als republicans.
Evidentment, com tots els partits històrics, Esquerra Republicana ha passat per moments difícils i ha comès errors al llarg de la seva trajectòria. Amb tot, s’ha de valorar com un fet altament positiu que Catalunya disposi avui d’un instrument polític com ERC, un partit democràtic, progressista i defensor de la justícia social, que no ha sucumbit mai a la temptació de cap ideologia totalitària ni autoritària, que va combatre el feixisme amb les armes a la mà, que va sobreviure a la sagnant repressió de la dictadura franquista, que va resistir la influència de l’estalinisme durant els pitjors anys de l’anomenada Guerra Freda, i que, des de la Transició, no ha caigut en pràctiques corruptes de cap mena.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.