INTRODUCCIÓ

      Jordi de Sant Jordi és un dels poetes més interessants dels primers vint-i-cinc anys del segle XV. Tot i que Ausiàs March ja fa el pas de construir la seva formidable obra poètica des del català, Jordi de Sant Jordi va escriure la seva encara en occità. Juntament amb altres autors, com Andreu Febrer, protagonitza el darrer reviscolament medieval de la literatura trobadoresca, encara que ho faci amb un esperit d’innovació tant en les formes com en la mirada literària. Jordi de Sant Jordi no es limita a reproduir o a imitar els models clàssics del gènere. Ara bé, la poesia de Jordi de Sant Jordi és plena de referències a la tradició trobadoresca que reprèn. La tensió amorosa concebuda des dels ideals de l’amor cortès, que tendeix a la idealització de la dona amada, és present arreu dels versos de Jordi de Sant Jordi, però també hi trobem altres fonts d’inspiració relacionades amb aspectes de la seva experiència personal, com, al poema XIV, el seu empresonament arran de l’atac de Muzio Attendolo Sforza a la Nàpols d’Alfons el Magnànim, o els exercicis d’experimentació formal de la coneguda Cançó d’opòsits, el poema XV.

       Als seus poemes, hi veiem un home del seu temps, que encarna els ideals i les pulsions d’una Edat Mitjana que anava deixant pas al Renaixement. No podem entendre plenament la personalitat literària de Jordi de Sant Jordi sense tenir en compte els trobadors, però també coneix de prop l’obra de Petrarca i l’anomenat dolce stil nuovo, i és notòria alhora, a més, al poema XVIII, l’aproximació a Ovidi.

       A diferència del que succeïa amb altres poetes contemporanis seus que formaven part de famílies prestigioses, com Andreu Febrer o Ausiàs March, la trajectòria vital de Jordi de Sant Jordi resulta singular: nascut a València a la fi del segle XIV, era fill d’un esclau morisc i, com ens explica en un dels seus poemes, «petit i lleig de fesomia». I tanmateix la seva intel·ligència, el seu coratge i el seu talent van fer que destaqués dins la cort barcelonina de la reina Margarida de Prades, vídua de Martí l’Humà, i com a home de confiança i cambrer del rei Alfons el Magnànim.

       Tenim notícies de la vinculació de Jordi de Sant Jordi amb el Magnànim ja de l’any 1416, immediatament després que el rei succeís el seu predecessor, Ferran d’Antequera. Es tracta de la intercessió que els reis, Alfons el Magnànim i Maria de Castella, fan perquè Isabel, germana del nostre poeta, fos acceptada al monestir cistercenc de la Saïdia de València. I es conserva un seguit d’altres documents posteriors relatius a Jordi de Sant Jordi, sempre fruit de la seva relació de proximitat amb el Magnànim. Trobarem també Jordi de Sant Jordi l’any 1420, juntament amb poetes com Ausiàs March i Andreu Febrer, a l’expedició del Magnànim a Còrsega i Sardenya. Precisament va ser aleshores que el rei li va concedir l’alcaidia del castell de la Vall d’Uixó.

       Posteriorment, el ja esmentat poema XIV, Presoner, musicat i cantat magistralment per Raimon, ens el situa a la cort del Magnànim a Nàpols, on va ser fet presoner pel condottiere Sforza en una incursió a la ciutat el 30 de maig de 1423. Alliberat al cap de poc temps, sabem que Jordi de Sant Jordi va morir, encara jove, el 18 de juny de 1424.

       Un dels testimonis més eloqüents de la dimensió literària de Jordi de Sant Jordi, ens el forneix Íñigo López de Mendoza, marquès de Santillana, al seu poema Coronación de Mossén Jordi, un tribut a l’amistat juvenil que els va unir. El Marquès de Santillana es refereix també a Jordi de Sant Jordi en una de les seves obres cabdals, el Proemio e carta a Pere el Conestable de Portugal, on l’elogia com a «caballero prudente» que «compuso asaz hermosas cosas» i on ens explica que interpretava els seus poemes, perquè «fue músico excelente».

       El nostre coneixement dels clàssics medievals és el fruit del treball pacient i fecund dels qui han estudiat