Poesia. Jordi de Sant Jordi
Читать онлайн книгу.
me’n blastom, que me’n credats,
ans vos trufats
del temps passats:
de jorn en jorn feu-me tal fur.
III
Senyora, molt més del que penso
us amo, i millor del que sé dir;
si no ho fes, prego a Déu que morir
em vegeu pitjor que un tafur.
Doncs, per què sofrir
em feu tants mals, si veieu
el bon amor que poso en vós,
que, mal que em pesi,
així em té pres,
que per cap altra no m’interesso?
Dompna, trop mays que no me’n cur
vos […] e mils que no say dir;
si no u fay, prey Dieu [que] morir
me vegats pigor que taffur.
Donchs, per què dur
me fayts tants mals, pus vesets bé
mon fin voler qu·en vós s’és mes,
que, mal que·m pes,
axí·m té pres,
que d’altre no·m cur ne·m sové?
IV
Ah, cos tan bell i despietat!
Com és que no us adoneu
que llanguint moro per amar-vos
i no creieu la meva fe?
No sé res més
que us pugui dir del que ja he dit
del meu desig, que ja sabeu;
però cap valor
vós no hi doneu,
que els meus afanys gens no us desplauen.
A, cors ten belh, car de mercé!
Com no volets considerar
que muyr languén per vós amar,
e no suy cresutz de ma fe?
Ja no say re
que us puxa dir plus de què us ay
ne mon voler, qui ja·l sabetz;
mas vós havets
en car tals fets
que mon afany ges no us desplay.
V
Però d’ara endavant no us diré més
que em respongueu bé o malament,
sempre que ho feu aviat,
sinó que us amaré, ho vulgueu o no.
Perquè a l’amor li va plaure
i del tot va voler que fos vostre
el primer dia que us vaig veure,
i me’n ve patiment
tan sovint,
que estic afligit i capficat.
Mas d’er anan pus no us diray
que·m fessats mal ne bon respost,
pus que tal lo’m fessats tentost;
ans, vulhats ho no, us amaray.
Qu·amor li play
e volch del tot que vostre fos
lo jorn que us vi primeramén:
d’on pas turmén
e tan sovén,
que vau merrits e cossirós.
VI
Tornada Reina d’honor, cap enamorat
no ha passat mai una pena
com aquesta que em fereix
el cor i el seny
quan no feu cas del meu dolor.
Tornada Reyna d’onor, lunhs amorós
no passech may tal penssamén
com cest qui·m fen
lo cor e·l cen
can de mon dan no us sentits vós.
I
Veig d’Amor aplegat tot el poder
i sobre meu ja posat el seu setge;
no me’n salva ni força ni enginy ni saber;
tant hi estic atrapat, que no sóc lliure
de perdre-hi el cos, l’ànima i tots els béns;
perquè no puc sofrir la vida aspra
ni passar les nits en blanc, tant de trasbals
pateixo que a la fi hauré de rendir-me.
Ajustat vey d’Amor tot lo poder
e sobre me ja posat son fort siti,
sí que no·m val força, ·njeny ne sauber;
tant suy destrets, que no·m tinch gens per quiti
de perdre·l cors, l’arma e tots los bés,
car ja no puch sofrir la vida streta
ne·l tresnuytar, tan fort càrrech ay pres:
per què la fi me covendrà que·m reta.
II
Ni viles ni castells podrien resistir
atac tan gran sense bones defenses
i gent valenta que els protegís;
amb aquest socors, prevaldrà la raó.
Però jo, que sóc tan feble a defensar,
sense mur ni fossat ni merlet ni torre,
que no em puc fiar de la meva gent,
mireu si estic a punt de morir aviat.
Burchs ne castells no crey tant se tingués
a poder gran sens fornida retreta
e bona gent que l’hage ben deffés,
y ab tal socors si·s té, fa raysó dreta.
Mas eu, qui suy tan flachs per defensar,
sens mur, sens vall, sens merlet ne verdescha,
que de mes gens no pusch gaire fiar,
veyats si stich en so que tost perescha.
III
Els meus sospirs són armes que disparo,
que no tinc res millor de què servir-me,
i els gemecs són bombardes per tirar
contra la que intenta destruir-me:
vet aquí les municions amb què compto,
amb què em defensa el cor al seu fortí;
però us confesso que no crec que mai
per la seva força d’aquest perill escapi.
Mey sospir són le trabuch qu·eu despar,
qu·altre millor no tench de què·m