Crònica de la croada contra Catalunya. Bernat Desclot
Читать онлайн книгу.
per edificar una composició d’un efecte ben premeditat. En la consecució del seu pla, Desclot narra amb vivacitat, inventa o oculta amb astúcia (menteix en favor de la “veritat”, com tot escriptor mereixedor d’aquest nom) i, en els grans parlaments dels seus personatges, demostra una eficàcia retòrica digna dels millors clàssics del seu gènere (de Tucídides, per exemple, que de ben segur el nostre autor no coneixia).
La informació nova que aportava, però sobretot l’elaboració literària amb què la vehiculava, van fer de la crònica de Desclot un llibre d’èxit, com ho demostra la remarcable quantitat de còpies manuscrites que se n’han conservat. Una circumstància que naturalment ha dificultat l’empresa d’establir-ne un text canònic. La primera edició que ho va intentar va ser la ja esmentada de Coll i Alentorn, l’any 1949. La més recent, la de Cingolani (Barcelona, Barcino, 2010), encara s’hi basa, tot i l’aportació de múltiples esmenes.
La present adaptació, equivalent al darrer terç de tota la crònica, recull el relat de l’èxit inicial i el fracàs final de la invasió francesa del Principat, que cobreix els vuit mesos compresos entre la festa de Pasqua i la mort del rei Pere, la vespra de Sant Martí d’aquell any 1285. Això és, des del capítol 131 fins al 168, inclusivament, amb l’excepció del 133, que he omès tot sencer, a desgrat del seu interès intrínsec, per no trencar el fil de la narració principal. Amb aquesta excepció, he seguit sempre el text original de manera escrupolosa, mirant de deixar-lo parlar al seu aire en un català que no s’allunyi de la llengua medieval que mereix el títol de clàssica sinó per tal d’esdevenir suficientment intel·ligible per al lector actual. Així, doncs, n’he respectat l’estil sintàctic fins on m’ha estat possible, i només hi he passat la llima per suavitzar-ne la insistent tendència paratàctica i per evitar un excés de repeticions provocades per una pruïja gairebé notarial d’exactitud. He modernitzat tota la morfologia, i he procurat guardar un cert equilibri entre el passat perfet i el perifràstic. Pel que fa al lèxic, l’he modernitzat mínimament, procurant retenir tantes paraules i expressions d’època com m’ha semblat prudent i esquivar l’ús de les que poguessin sonar més anacròniques: per exemple, he conservat «servent» (o «servent d’armes») per no haver d’introduir «soldat ras»; però he utilitzat «gentilhomes» en comptes de l’original «rics hòmens», que pot resultar desorientador per a un lector modern; he mantingut «cairell» per a les fletxes dels ballesters amb el simple afegit «de ballesta»; he conservat «atzembles», aclarint que es tracta de bèsties de càrrega, però alhora he gosat introduir esporàdicament «exèrcit» per l’habitual «poder» de la llengua medieval. He conservat encara l’ús medieval de verbs com «ferir» (per «atacar» o «escometre»), «barrejar» (per «saquejar»), «guiar» o «donar guiatge» (per «donar salconduit»), o «assegurar» (per «garantir seguretat»), amb els quals espero que el lector es familiaritzarà sense entrebanc. Etcètera. Pel que fa als noms, he modernitzat els antropònims, com «Jaume» per «Jacme» o «Alfons» per «Anfós», i els topònims, com «Girona» per «Gerona», «Besalú» per «Besuldó» o «Vilobí» per «Vilalbí», però he conservat l’article salat d’alguns que modernament l’han perdut, com «Sa Jonquera» o «Sa Roca» (tot i que el mateix Desclot vacil·la entre «Es Voló» i «El Voló»). Espero que, malgrat tota aquesta cirurgia lingüística, hagi sabut conservar l’essència del sabor de l’estil d’un dels nostres primers clàssics, i que les cicatrius resultants es puguin considerar irrellevants.
Miquel Desclot
Com el rei de França reuní tot el seu pertret, per terra i per mar, per venir contra el rei d’Aragó i la seva terra
Quan el rei de França va saber que el rei d’Aragó havia pres el castell d’Albarrasí i després li havia corregut i saquejat tot Navarra, que li era fidel, es va enfurir molt. I llavors, com que ja feia dos anys que preparava homes i viandes per venir amb tot el seu poder contra la terra del rei d’Aragó, apressà més el fet. Va fer construir cent cossos de galeres a la ribera d’un riu de Provença que es diu Roine, i alhora va fer fer una gran armada en altres llocs, vora mar, és a dir a Narbona, a Marsella, i per tota la costa dels seus dominis i del rei Carles, fins a la ribera de Gènova. I va fer posar taula a molts llocs de la costa per assoldadar mariners i tota mena d’homes d’armes, de qualsevol llengua que fossin, que volguessin anar a la seva armada. I així aconseguí, en breu temps, pel gran sou que donava, dotar d’homes tota l’armada, entre provençals, narbonesos, marsellesos, pisans i molta altra gent.
Ell, d’altra part, s’aparellà per venir per terra amb el més gran exèrcit que de cent anys ençà la corona de França hagi reunit. Entre els que enrolà per força, els que hi anaren de grat i els que assoldadà, va reunir disset mil homes a cavall, tots de paratge, i assoldadà divuit mil ballesters de peu, i ben bé altres cent mil homes de peu o més. Era tan gran el parament que cal haver-ho vist per creure-ho. I havia fet portar, al llarg dels dos darrers anys, tanta vianda per mar i per terra com havia pogut reunir des d’Alemanya fins a Narbona, Carcassona i Tolosa, i als llocs veïns del rei d’Aragó, és a dir, prop de Catalunya. Llavors partí de França amb tota aquella multitud de gent i se’n vingué a Tolosa.
De manera que, en arribar la Pasqua, era a Tolosa amb tota la seva gent, i la host era tan gran que, si un dia volien partir plegats d’un lloc per anar a un altre, no podien avançar una llegua per res del món, que no podien cabre en cap ciutat, per gran que fos, car només les bèsties, entre els cavalls i les atzembles de càrrega que duien, ocupaven mitja llegua tot al volt del camp on estaven atendats. Hi havia francesos i picards, tolosans i llombards, bretons i flamencs, borgonyons i alemanys, provençals i anglesos, i gascons i de quasi totes les llengües de cristians, homes i barons. A Tolosa, per manament del rei de França, van ser inscrits tots els que hi havien d’anar. I van sojornar allí alguns dies fins passades les festes de Pasqua.
Ara deixarem estar això i tornarem al rei d’Aragó, que s’havia quedat a Saragossa embargat per raó de les demandes que li feien els gentilhomes de les viles d’Aragó.
Com el rei En Pere d’Aragó tingué parlament a Saragossa amb els homes d’Aragó
Quan el rei havia estat tant de temps a la ciutat de Saragossa que ja s’acostava la festa de Rams, i veia que no es podia avenir en cap cas amb els aragonesos, cridà un dia tots els gentilhomes d’Aragó i els ciutadans de Saragossa al seu palau, i els digué així:
—Barons, he estat molt de temps en aquesta terra per tal de poder-me avenir amb vosaltres sobre les demandes que em feu. Però això no pot ser, a parer meu, i no pas per culpa meva, sinó vostra, que cada dia em feu demandes noves. Així, em fa l’efecte que, encara que hi estigués cent anys, tindria sempre coses a resoldre. Però ara jo no em puc aturar per res, perquè sé del cert que el rei de França, amb totes les seves forces, i amb l’ajuda del papa, es prepara per venir en breu contra mi i la meva terra, és a dir, Catalunya. I jo ja he trigat massa a aparellar-me per poder esperar i defensar-me de dues guerres tan grans. No em puc endarrerir més, que el rei de França ja és amb totes les seves hosts a Tolosa per venir sobre Catalunya. I, si jo perdés la terra de Catalunya, ja no en cobraria altra de tan bona. Per això jo he de partir d’aquí, i no puc pensar què podria donar-vos, sense perjudici meu, perquè us sentíssiu contents de mi. Amb tant, us encomano a Déu, i, si voleu defensar-vos, i la meva terra, que vostra és, contra els meus enemics, que vostres són, feu-ho gallardament, i si no, jo no hi puc fer més. Però tinc fe que vosaltres fareu el vostre deure envers mi, ara i sempre.
I, havent dit això, el rei s’alçà i anà a menjar. I en pocs dies se’n vingué de jornada en jornada cap a Lleida, on arribà el diumenge de Rams, mentre es deien les misses. Aquí va ser rebut amb molt gran honor pels homes de la ciutat, i llavors va entrar al seu palau. Hi sojornà dos o tres dies, i en acabat partí cap a Barcelona.
Com el rei En Pere d’Aragó anà contra el seu germà, el rei de Mallorca
Quan el rei Pere va haver passat les festes de Pasqua a Barcelona i posat ordre a la ciutat, partí