Crònica de la croada contra Catalunya. Bernat Desclot
Читать онлайн книгу.
El rei els va fer callar a grans penes, i ells el van escoltar. I els digué així:
—Malvada gent, per què crideu i us somoveu contra mi sense raó? Que jo no sé de què parleu. Com podeu pensar que jo hagi mort mon germà, el vostre senyor? Que jo no faria tal cosa per res del món. Però jo us diré el que s’ha escaigut. Aquesta nit passada, ell em va atorgar que faria la meva voluntat, i que m’ajudaria contra tothom i amb totes les seves forces. I que això és veritat us ho demostraré amb les cartes públiques que se’n van fer.
Amb tant, el rei cridà el seu escrivà, En Pere de Santcliment, i va fer llegir les cartes que s’havien fet entre el rei d’Aragó i son germà sobre els pactes que havien emprès tots dos. I, quan l’escrivà va haver llegit les cartes, digué el rei a aquella gent:
—Barons, heu entès i creieu ara tot això que us he dit?
—Sí, senyor —van fer tots—, però què n’heu fet de nostre senyor el rei de Mallorca?
—Jo us ho diré. Aquesta nit s’ha escapat deixant-se anar amb una corda per una finestra de la cambra. I us dic en veritat que no sé què se n’ha fet. Però sí que sé del cert que en això s’ha fet gran mal a si mateix primerament, i a mi i a la seva muller i als seus fills i a tota la seva terra.
La gent, en sentir-ho, van començar a plorar i a exclamar a crits:
—Vós ens l’heu mort! Torneu-nos-el! Que això que dieu no són sinó belles paraules!
El rei, en veure que la gent se somovia tota i que el seu parlar no servia de res, va fer senyal als cavallers que sortissin amb les seves armes. I de seguida van sortir del castell ben bé cent cavallers armats i una bona colla de servents d’armes. I, a desgrat de tota aquella gent, els van fer marxar amb grans empentes. Els homes de la vila, en veure-ho, se’n van tornar a la vila, i van anar pels hostals i pels albergs i hi van trobar molts homes de la companyia del rei d’Aragó, sobretot homes de peu, que es guarnien per pujar al castell a ajudar el seu senyor el rei d’Aragó, i els prengueren i aturaren tots, que eren més de mil.
El rei, en saber-ho, va fer carregar de seguida les bèsties amb el parament i el tresor i la moneda que trobà al castell, i va fer cavalcar la reina de Mallorca, sa cunyada, amb els tres fills i també la filla, i els altres presoners, és a dir N’Amalric de Narbona, i el nebot de l’arquebisbe de Narbona i dos consellers del rei de Mallorca, i sortí del castell amb tota l’altra companyia, i els avià tots fins més enllà del vall. En acabat, ell tornà amb la seva companyia de cavallers i de servents a la vila per deslliurar aquells servents que els homes de la vila hi havien detingut. I, en arribar davant la porta, va veure el comte de Pallars que era retingut dins les portes amb la seva companyia. El rei punyí d’esperons i ningú no el gosà esperar, i d’una empenta va fer sortir a fora el comte de Pallars, i amb ell van sortir també una gran quantitat d’aquells servents que havien aturat els homes de la vila. Però encara hi quedaren, els uns presos, els altres retinguts, ben bé un centenar d’homes del rei d’Aragó. El rei, veient que no s’hi podia quedar més temps sense perill, perquè tots els homes de la vila venien a les portes, se’n tornà amb els seus cavallers i l’altra companyia que havia deixat a fora, i tots plegats se’n vingueren a poc a poc fins que van ser a l’Empordà, en un lloc que s’anomena Sa Jonquera i és d’En Dalmau de Rocabertí.
En arribar-hi, vingué En Ramon Folc davant el rei, així com el comte de Pallars, i el pregaren que els concedís un do que no el perjudicaria, i el rei els ho atorgà francament. I ells li van demanar que deixés anar la reina de Mallorca allà on volgués, car a ell no l’honorava tenir una dona com ella en presó, majorment estant prenyada com estava, i recelaven que l’embaràs no es perdés pel dolor, si es veia en presó. El rei els digué que bé li plaïa, per amor d’ella i d’ells, i que ja se’n podia anar, si anar-se’n volia. I al punt En Ramon Folc i el comte de Pallars se’n van tornar amb la reina, i la van seguir fins al coll de Banyuls, i allà la deixaren anar. I ella se n’anà al Rosselló amb una filla que l’havia acompanyada, i ells se’n van tornar amb el rei d’Aragó, a Sa Jonquera.
El rei d’Aragó va fer menar els tres fills del rei de Mallorca a un castell seu que hi ha riba mar, que es diu Torroella de Montgrí, i allí els va fer guardar bé. I envià, d’altra part, N’Amalric de Narbona a la ciutat de Girona, i aquí el posaren en presó i en ferros, ell i el nebot de l’arquebisbe de Narbona, amb no sé quants cavallers seus, a l’anomenada Torre Gironella. I aquí van ser ben guardats tant com hi van estar. I el rei seguí el Gironès i l’Empordà, i reconegué tots els seus castells i viles.
Com el rei En Jaume de Mallorca envià els seus missatgers al rei de França contra son germà, el rei d’Aragó
Quan el rei de Mallorca En Jaume va ser al castell de Sa Roca i va haver recobrat la muller i la filla, estigué molt trist i despagat de si mateix, car es tingué per molt deshonorat i avergonyit per son germà, el rei d’Aragó. I de seguida envià missatgers cuitosament al rei de França, que es trobava entre Carcassona i Narbona, i al cardenal, que havia vingut amb el rei de França per predicar la croada contra la terra del rei d’Aragó, amb grans forces de cavall i de peu. El cardenal es deia En Joan Caulet i era francès. I el rei de Mallorca els feia saber que el rei d’Aragó, son germà, li havia pres i barrejat la terra, i sobretot el millor lloc que hi havia, és a dir la vila de Perpinyà, i que havia entrat al seu castell per força i se n’havia endut presos els seus fills i la seva muller, i se n’havia emportat tot el seu tresor i tot quant ell tenia en aquell castell. Per la qual cosa, com que allò era un gran deshonor per a aquest rei En Jaume, tal com no creia que mai el pogués venjar, pregava al rei de França i al cardenal que, ja que tenien intenció de venir contra la terra del rei d’Aragó, s’afanyessin tant com poguessin, que ell els donaria pas i entrada a Catalunya, a desgrat del rei d’Aragó, i que els lliuraria tots els castells i fortaleses del Rosselló i els ajudaria amb totes les seves forces per mar i per terra. I que s’acuitessin i que no fallessin per res, que sabessin del cert que el rei d’Aragó havia fugit, i que tenia gran temor d’ells i que no havia gosat aturar-se més amunt del regne de València.
Quan els missatgers del rei de Mallorca van ser davant el rei de França i davant el cardenal, i van haver dit el missatge i presentat les cartes, i els altres els van haver sentit, s’aixecà el cardenal i digué al rei de França en la seva llengua:
—Alceu-vos, sire, que Pere d’Aragó ha fugit, segons que s’entén en aquestes cartes, i anem, que sense cop ni batalla conquerirem tota la seva terra.
I respongué el rei de França:
—Sire cardenal, heu dit bé, però jo no crec pas que En Pere d’Aragó hagi fugit, que és un dels millors cavallers del món. Més aviat crec que, si s’hagués quedat sense ningú de la seva companyia, ell tot sol ens esperaria i es defensaria fins a la mort, tant com pogués, que no hi ha cap ardiment al món que ell no intentés. Recordeu quan va venir a Bordeus, on tots vam ser escarnits i ridiculitzats per la seva vinguda, i ara igualment, si heu entès el que ha fet al rei de Mallorca, son germà, tot ho intentaria.
Respongué el cardenal que això no era ardiment, perquè ho feia a manera de lladre, que ningú no imaginava que gosés intentar la cosa que després feia a la insabuda de tothom. I, havent dit això el cardenal, s’alçà En Felip, fill gran del rei de França i nebot del rei d’Aragó, fill de sa germana, i digué així:
—Dites vous, sire, que això que ha fet el rei d’Aragó no és ardiment?
—Oí —va dir el cardenal—. I vós esteu excomunicat, per haver gosat anomenar Pere d’Aragó rei. I feu-vos absoldre, que jo us absoldré, amb la condició que us guardeu de tornar-hi mai més.
Amb això s’alçà el duc de Brabant, sogre del rei de França perquè la seva filla era la darrera muller del rei, i digué al cardenal:
—Sire, En Felip no es pot estar d’anomenar rei En Pere d’Aragó, perquè és el seu oncle i li té bona voluntat, però també hauria d’estimar igualment son germà Carlot,