La guerra contra el rei de Castella (1356-1366). Pere el Cerimoniós
Читать онлайн книгу.
al monestir una biblioteca per conservar-hi tots els seus llibres. L’edifici havia de ser de pedra tallada, «que fos honor de Déu e nostra», i el monarca volia que «ab bones letres e grosses» s’hi llegís: «Aquesta és la llibreria del rei En Pere III». El sobirà tenia una aguda consciència de la imatge que volia deixar a les generacions futures.
La Crònica sorgeix d’aquesta concepció de la monarquia. D’entrada, cal dir que és fruit de la col·laboració de diversos oficials de la cancelleria reial, a alguns dels quals podem posar nom: Bernat Descoll, Arnau de Torrelles i, amb un paper menor, Ramon Descavall. Però tenim ben documentada la feina de supervisió que va dur a terme el Cerimoniós mateix, que s’interessava constantment pel progrés de l’obra i en controlava l’estructura i els detalls. El rei, a més d’imposar un ordre cronològic estricte, exigia màxima precisió en el relat. En molts moments retrobem en la Crònica l’estil característic dels seus discursos, i sovint s’hi relaten anècdotes que preserven o representen l’experiència del monarca, com quan explica que unes figues massa madures li van fer mal o que una nit de novembre, abans d’anar-se’n a dormir, llegia el Llibre dels fets del rei Jaume. Per això, tot i la feina burocràtica que hi ha al darrere, l’obra té una evident empremta personal.
D’aquí ve una certa dualitat estilística de la Crònica. D’una banda, és una exhibició de rigor cancelleresc: de vegades l’estil és auster i enumeratiu, com en la relació dels itineraris reials, registrats amb tota exactitud; de vegades explica fets històrics complexos amb llargues frases de sintaxi segura, o exposa arguments jurídics i teològics de gran subtilesa; les cartes, exemple extrem de llenguatge burocràtic, semblen escrites per un escrivà brillant que fa anys que no llegeix res que no siguin actes notarials. Perfectament controlades, les paraules donen fe de l’abast d’un poder secular, de la capacitat de senyorejar fredament un tros de món. Així, sovint, més que la veu d’un home, sentim la veu d’una institució, la monarquia amb la seva maquinària dominadora.
De l’altra banda, al llibre hi abunden les pinzellades personals i les descripcions vivaces; justament perquè l’essència de l’obra és cancelleresca, aquests moments ens admiren com clarianes de bellesa inesperada enmig d’un bosc espès. Llegim algunes escenes amb la sensació que els escrivans o el rei no van poder estar-se de consignar aquell gest, aquella atmosfera, aquells crits que tenien gravats a la memòria. En l’atac sobre Mallorca, la galera reial toca la costa, el sobirà puja amb els seus homes dalt d’una muntanya tan rocosa que els destrossa les sabates, i a dalt de tot, victoriós, beu vi d’una bota que hi han deixat els soldats desbaratats del rei de Mallorques, sense oblidar-se de fer-lo tastar abans. En escenes com aquesta hi intuïm el goig de perpetuar coses viscudes i de sentir-les encara vives. No és una virtut menor de la Crònica que encara avui ens pugui fer aquest efecte.
Aquesta amalgama d’oficialitat i vividesa, expressada a través d’un nós majestàtic que és alhora institucional i individual, construeix un personatge literari de gran interès. El rei que parla és un home feble de cos i vehement d’esperit. Neix setmesó, però amb tanta gana que de seguida esgota set dides. Orfe de mare als vuit anys, creix envoltat d’incerteses i amenaces: veu com els seus germanastres tenen el favor de la seva madrastra, Elionor de Castella, i sospita que aquesta dama el vol emmetzinar. Coronat als disset anys, tot el seu llarg regnat és ple de dissensions i dificultats econòmiques, de guerres internes i externes. Expert en l’art de la simulació, acompanyat de consellers enfrontats, mostra una tirada a imaginar complots i a atribuir-los als seus enemics per poder-los desbancar, i sembla que alguna vegada ell mateix s’arriba a creure els rumors que ha fet córrer. Com va observar Ferran Soldevila, lluny d’evitar els conflictes del seu temps, el rei els suscita i els enverina. Tenaç i irascible, algun cop ens revela els seus pensaments més negres: després d’una revolta, vol que la ciutat de València sigui cremada i destruïda i llaurada amb sal perquè mai més no hi visqui ningú, però de seguida refrena la ira; als revoltats, això sí, els fa beure el metall fos de les campanes amb què han convocat les seves assemblees. Alhora és un monarca aficionat a les formalitats jurídiques; cada cop que ha de cridar a les armes els catalans del Principat per defensar el rei i la terra esmenta l’usatge que li permet fer-ho, el Princeps namque. Tot i la seva passió per la dignitat de la reialesa, quan ha recuperat el Rosselló baixa a ballar amb els perpinyanesos i s’emborratxa de vi i d’alegria.
Paral·lelament, enmig de tota aquesta massa d’escenes enèrgiques, adversitats, maquinacions i victòries precàries, el rei es concep a si mateix com un instrument de la justícia divina. El providencialisme és un tret general de la visió medieval de la història, però la Crònica del rei Pere destaca per la seva insistència en aquesta idea i per l’elaboració teològica que en fa. El llibre comença amb una citació del salm 113 de la Vulgata («Senyor, no ens donis glòria a nosaltres, sinó al teu nom») i es presenta com una exposició de les «moltes gràcies que el nostre Creador ens ha fet per la seva infinita misericòrdia i bondat». El pròleg, de fet, és una disquisició al voltant de tres proposicions teològiques, enunciades solemnement, que venen a dir que Déu és creador i conservador del món, que a Déu cal atribuir-li tots els béns humans, i que el rei ha de lloar sempre Déu perquè ho rep tot de la bondat divina. Pere es descriu com un nou David, sempre assetjat com ell per amenaces internes i externes. En la Crònica pot escriure que tal cosa o tal altra va succeir «per la gràcia de Déu i per les nostres negociacions»: entén la seva voluntat individual com un esforç per ajustar-se a la voluntat més alta. Déu, jutge i senyor de les batalles, supervisa el món com el rei Pere supervisa els seus regnes.
Tots aquests trets es plasmen perfectament en l’episodi recollit en el volum que teniu a les mans: el de l’anomenada guerra dels Dos Peres, és a dir l’enfrontament entre Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel de Castella que es va produir entre el 1356 i 1366, una lluita costosa i estèril per a la Corona d’Aragó i de conseqüències especialment desastroses a les zones limítrofes. El conflicte tenia diversos motius de fons: hi havia disputes frontereres a Múrcia entre les corones d’Aragó i de Castella; hi havia també el suport que rebien de Castella els germanastres de Pere; hi havia, més profundament, la qüestió de l’hegemonia peninsular. La Crònica, tanmateix, imputa l’esclat de la guerra a un fet anecdòtic: la tripulació d’una nau armada a Barcelona comet al port de Sevilla un delicte de robatori i segrest que indigna el rei de Castella, o que el rei de Castella fa servir d’excusa per atiar un enfrontament que li interessa. El llarg conflicte s’explica amb un grau notable de detall, però amb un punt de vista personal que segueix l’itinerari del Cerimoniós i deixa a l’ombra els fets en què no va participar. Naturalment, tot es relata amb la pretensió de presentar sota una llum favorable l’acció de Pere; per exemple, s’esmenten tres treves que segons la Crònica van sorgir de la por que tenia el rei castellà, però que potser es van deure més aviat a necessitats tàctiques de la Corona d’Aragó: conscient de la feblesa de les seves forces, el Cerimoniós (o el seu conseller Bernat de Cabrera) volia evitar batalles que poguessin resultar fatalment decisives.
A la fi, Pere el Cruel va ser expulsat de Castella de resultes de l’entrada en acció de les Grans Companyies de mercenaris pagades pel Cerimoniós, per França i pel papat. Tot i que més endavant el Cruel va tornar amb ajuda anglesa, va acabar morint a mans d’Enric de Trastàmara. Aquest darrer, una vegada coronat rei de Castella, no va complir la promesa de lliurar al Cerimoniós diversos llocs que feien frontera amb els regnes d’Aragó i de València. La Crònica s’esforça a dibuixar amb tons feliços el final de la guerra i la derrota de Pere el Cruel. El monarca català subratlla, després de veure’s obligat a casar la seva filla Elionor amb el fill d’Enric de Trastàmara, que el jurat primogènit de Castella «és net nostre». Amb aquest èxit familiar intenta dissimular que el nou rei Enric s’ha convertit en un contrincant tan perillós com l’anterior.
Més enllà de la lectura crítica que se’n pugui fer com a font històrica, el capítol dedicat a la guerra dels Dos Peres ofereix un relat apassionant. Des de la visió providencialista esmentada més amunt, el text caracteritza Pere el Cruel com una autèntica encarnació del mal: descendent d’un rei blasfem, assassí de mitja família, el monarca castellà està condemnat a ser l’últim rei del seu llinatge perquè una vella maledicció divina li pesa al damunt. És un