Tot ha de canviar!. Группа авторов
Читать онлайн книгу.
és que, malgrat el distanciament social, tenim més cooperació social que mai. Ben segur, ja no és possible portar la nostra política als carrers, però és una oportunitat fantàstica perquè la gent s’uneixi a internet. Us agraeixo molt que ens oferiu una visió que no se centri en la perspectiva occidental; i, tornant al tema de l’internacionalisme cubà, m’encurioseix saber com respondríeu a un crític que argumentés que Cuba només envia metges a l’estranger per guanyar divises amb les quals comerciar.
Vijay: Deixeu-m’ho dir d’aquesta manera: em prendria seriosament la crítica si veiés metges de països com Alemanya, els Estats Units, el Canadà i el Regne Unit anant a llocs com, per exemple, Itàlia. Si veiéssim metges d’aquests països privilegiats viatjant, llavors podríem plantejar-nos preguntes com ara si Cuba només s’implica per l’intercanvi de moneda. És sorprenent fins i tot pensar-ho. Durant la crisi de l’Ebola, vam veure que metges cubans anaven a treballar a l’Àfrica occidental, Sierra Leone i altres llocs. Un dels metges va contraure l’Ebola, va tornar a Cuba, es va curar, va escriure sobre l’experiència i va tornar a l’Àfrica a treballar sobre el terreny. Considero molt deshonest acusar aquests metges de ser mers instruments de canvi. Als dretans que defensen aquests punts de vista, els diria: «I per què no aneu vosaltres a primera línia i intenteu ajudar la gent?». Com és que només veiem metges socialistes ajudant? Em penso que va ser a principis de febrer que el Partit Comunista xinès va dir que tots els membres del partit havien de treballar a primera línia durant la crisi de la Covid-19. Un elevadíssim nombre de metges membres del Partit Comunista van anar a treballar a Wuhan. Quan va córrer un vídeo de treballadors sanitaris que es treien la mascareta, s’hi podia veure que tots duien insígnies del Partit Comunista. Els van dir: «El motiu pel qual us vau unir al Partit Comunista és per servir el poble». No volien metges no comunistes a primera línia llevat que volguessin ser-hi. Per als del partit era obligatori, i em trec el barret davant d’aquest tipus de motivació. El que diria als dretans és: «M’agradaria veure els vostres metges viatjant a l’altra punta del món per ficar-se en barris marginals a vacunar gent». No els veig fent-ho i, per tant, no m’ho prendria seriosament.
Srećko: Penso que Cuba, a més de demostrar què és l’autèntica solidaritat, ha pres una decisió molt intel·ligent a l’hora d’enviar metges a fora perquè, un cop la Covid-19 assoli Cuba, tindran molta experiència sobre com tractar la malaltia. És una cosa que els estats i els metges d’Europa podrien haver fet. La responsabilitat rau en els estats, no en els metges en si. De fet, podem veure les terribles condicions a les quals metges de tot Europa han de fer front. A Espanya, molts dels metges s’han infectat, i a França la policia ha estat sufocant les protestes del personal sanitari. Durant anys, els governs europeus han suprimit les condicions laborals, han privatitzat els hospitals i han implantat mesures d’austeritat, i ara és el personal sanitari qui en pateix les conseqüències. Per mi, els herois són els metges, els escombriaires, els dependents de les botigues i tots els que estan a primera línia.
Vijay: En l’últim butlletí de l’Institut Tricontinental hi havia un text que deia: «Preferiria un planeta d’infermers que un planeta de banquers». Es tracta d’una batalla d’idees, i m’agradaria convidar la gent a llegir-ne les propostes al web de l’Institut Tricontinental. No es tracta simplement d’establir una plataforma i mirar-la. Volem construir una campanya, mantenir la pressió i aprofundir els nostres coneixements. Volem tornar a plantejar la pregunta: «Quin és el programa d’acció d’un país?». Em va alegrar molt veure que ahir, enmig de la crueltat que estan patint —i en especial últimament, després que el Fons Monetari Internacional els denegués la petició de fons—, el govern veneçolà anunciés que es pagaran tots els sous fins al desembre del 2020. Van dir que es mantindria tota l’assistència sanitària i que es perdonarien els lloguers i les factures de serveis. Parlem d’una economia que es troba immersa en una greu crisi i, tot i així, el govern decideix posar les persones pel davant del benestar de l’economia. Això és part de la batalla d’idees i tenim molt per aprendre’n, d’aquests exemples.
Conversa del 24 de març del 2020.
Esperança i humor en temps de coronavirus
Larry Charles i Srećko Horvat
Srećko: L’altre dia amb Larry Charles fèiem broma i dèiem que aquesta sèrie de converses hauria de dur el nom de «La llum enmig del túnel», perquè, tal com va dir el dramaturg alemany Bertolt Brecht: «En els temps foscos també es cantarà? Sí, també es cantarà. Sobre els temps foscos».13 Potser sí que estem en temps foscos, però no hi ha ningú millor que tu, Larry, per explicar-nos per què els acudits i l’humor són tan importants en un moment com l’actual.
Larry: El primer que vaig pensar quan vas dir això va ser: «Quan n’hi ha hagut, en realitat, de bons temps?». Observo la història de la civilització i em costa pensar en algun moment que hagi estat bo. Fins i tot quan pensem en eres que sovint s’han caracteritzat per ser positives, com ara el Renaixement o l’Amèrica posterior a la Segona Guerra Mundial, ens adonem que sempre hi va haver gent oprimida, els que estaven malalts, eren pobres o estaven desatesos, i sempre hi va haver desigualtat de poder. Els humans sovint se submergeixen en temps foscos en els quals podrien haver fet alguna cosa i no ho van fer, i aquí estem, un altre cop en una època fosca. L’humor és un antídot humà natural contra la desolació, una manera de sobreviure que, des del meu punt de vista, és tan important com l’aigua i el menjar. Si perds el sentit de l’humor, perds la humanitat i la capacitat de sentir compassió pels altres.
Srećko: Deixa’m explicar-te un acudit de Zagreb, Croàcia. Aquest diumenge a Zagreb ja estaven confinats, com en la majoria de ciutats del món, i va passar una cosa tràgica. El pitjor terratrèmol en cent quaranta anys va assolar la ciutat. Just en el moment en què les autoritats demanen a la gent que es quedi a casa, un terratrèmol d’intensitat 5,3 els desperta a les sis del matí i s’ordena a la població: «Ràpid, tothom al carrer! Però mantingueu les distàncies socials!». Aquesta és la complexa situació en què ens trobem. Un bon amic de Bòsnia em va dir: «Imagina’t que estàs mirant una pel·lícula sobre una pandèmia mundial i de sobte hi ha un terratrèmol: tindria el pitjor índex d’audiència de la història!». Però la gent de Zagreb, tal com suggeries, sí que dona la mateixa importància als acudits que al menjar i a l’aigua. De manera que el meu amic va pensar: «D’acord, hi ha hagut una pandèmia, després un terratrèmol… Què serà el següent?». I tot seguit algú va organitzar un «esperant Godzilla» virtual per a l’endemà a Zagreb!
Larry: És ben bé com una pel·lícula de monstres. Normalment, en els primers dos actes de la pel·lícula, el monstre fa molt de mal i després, quan n’han passat més o menys dos terços, els científics esbrinen la seva debilitat, per exemple, que a Godzilla no li agrada l’electricitat, i la resta de la pel·lícula consisteix a descobrir com atacar la feblesa del monstre per destruir-lo. De vegades tenim la falsa sensació de seguretat que les coses aniran bé, que tenim cert control sobre l’entorn i el destí, però aleshores arriben desastres com ara tsunamis sobre els quals no tenim cap control, i ens deixen en evidència, fan que els humans ens adonem que no hi ha cap garantia, que pot ser que hi hagi una pandèmia i un terratrèmol alhora i no voldrà dir que no pugui passar res més. I aquí és on intervé l’humor, per esmorteir la sensació de desolació i desesperança. Quan comences a veure una imatge més completa de la realitat i és aclaparadora, una percepció humorística et pot ajudar a superar-ho.
Srećko: És ben cert. Als noranta, molts amics meus i jo mateix ens vam aficionar a la sèrie Seinfeld després de la caiguda de Iugoslàvia. Quan m’ho miro en retrospectiva, trobo que és interessant que Seinfeld —i també Curb Your Enthusiasm— toquessin alguns dels fenòmens més interessants de la crisi de la Covid-19: rentar-se les mans i el paper de vàter. Encara recordo l’episodi en què en Jerry Seinfeld és al lavabo d’un restaurant i hi entra un home, pixa i no es renta les mans. En Jerry torna a taula i resulta que el cambrer que arriba per oferir-los pizza és el mateix home del lavabo. Llavors en Jerry pensa que no es pot menjar la pizza perquè recorda que el cambrer no s’ha rentat les mans.
Larry: Sí, podries fer un «supermuntatge