Tot ha de canviar!. Группа авторов
Читать онлайн книгу.
estès arreu d’Europa i a països com França, Sèrbia, Itàlia i Espanya s’ha imposat el toc de queda nocturn. En altres estats l’exèrcit és al carrer. I també us volia preguntar a vós, com a lingüista, pel llenguatge que s’està fent servir. Certes figures polítiques com ara Trump i Macron no paren de fer servir un llenguatge bèl·lic. I als mitjans de comunicació també diuen que els metges són «al front» i es parla del virus com si fos l’enemic. Aquest discurs em recorda un llibre que va escriure Victor Klemperer durant l’escalada del nazisme, Lingua tertii imperii, que parla del llenguatge utilitzat pel Tercer Reich i de la seva eficàcia per a la construcció de la ideologia nazi. Des del vostre punt de vista, què ens diu el discurs de «guerra» actual? I per què se’ns presenta el virus com l’enemic? És simplement per legitimar el nou estat d’excepció o hi ha un aspecte més profund en tot això?
Noam: En aquest cas no crec que el llenguatge sigui exagerat; té un significat. Ens diu que, si volem fer front a la crisi, hem d’aplicar una cosa semblant a la mobilització en temps de guerra. Si ens fixem en un país ric, com ara els Estats Units, veurem que té els recursos suficients per superar els problemes econòmics immediats. La mobilització de la Segona Guerra Mundial va dur el país a un deute molt més elevat del que es planteja avui dia, i la mobilització va ser molt reeixida: gairebé va quadruplicar la fabricació als Estats Units i va posar fi a la Gran Depressió. Va deixar el país amb un deute elevadíssim però amb capacitat per créixer. En l’actualitat no ens enfrontem a una guerra mundial i probablement no cal mobilitzar recursos a aquesta escala. No obstant això, necessitem la mentalitat d’una mobilització social per intentar superar la crisi a curt termini, una crisi que és greu. En aquest sentit, també podem fer esment de l’epidèmia de grip porcina del 2009, que va començar als Estats Units i durant el primer any de la qual van morir al voltant de dues-centes mil persones. I, per descomptat, la situació és molt pitjor als països pobres. Què passa quan s’aïlla una persona índia que viu amb una mà al davant i l’altra al darrere? Que es mor de gana. En un món civilitzat els països rics haurien d’ajudar els necessitats, en lloc d’asfixiar-los com estan fent ara, especialment a l’Índia. Hem de tenir en compte que, en el cas que persisteixin les tendències climàtiques actuals, d’aquí a no gaires dècades ja no es podrà viure al sud de l’Àsia. A Rajasthan, aquest estiu van arribar als cinquanta graus, i la temperatura continua pujant. S’està acabant l’aigua, i anirà a pitjor. Hi ha dues potències nuclears i es barallaran per restringir els subministraments reduïts d’aigua. La crisi de la Covid-19 és molt greu i no podem subestimar-la, però hem de recordar que és una petita fracció de crisis més greus que han d’arribar i que ens alteraran la vida fins al punt que, en un futur no gaire llunyà, l’espècie no podrà sobreviure. Hi ha molts problemes als quals hem de fer cara; alguns d’immediats, com ara la Covid-19, i d’altres de molt pitjors i que són imminents: una crisi de la civilització. Una cosa bona que possiblement ens deixarà la crisi de la Covid-19 és que ens porti a pensar quin tipus de món volem. Volem un món que ens condueixi a tot això? Hauríem de pensar en els orígens de la pandèmia i en per què va sorgir. Es tracta d’un fracàs colossal del mercat que es remunta a la mateixa essència dels mercats, agreujat per la salvatge intensificació neoliberal dels profunds problemes socioeconòmics. Ja sabíem, des de molt abans del brot actual, que era molt probable que sorgissin pandèmies i, encara pitjor, que era molt probable que aquestes pandèmies fossin de coronavirus, lleugeres modificacions de l’epidèmia del SARS de fa quinze anys. Aleshores el virus es va superar: es va identificar, es va seqüenciar i es van crear vacunes. En tot aquest temps, laboratoris d’arreu del planeta han treballat per desenvolupar proteccions per a una pandèmia de coronavirus potencial. Per què no se n’han sortit? Els senyals del mercat eren erronis. Hem lliurat el nostre destí a tirans del sector privat, a grans empreses multinacionals que no donen explicacions al públic: les grans companyies farmacèutiques. Per a ells, fabricar noves cremes corporals és més rendible que no pas trobar una vacuna per protegir la gent de la destrucció total. El govern hi hauria pogut intervenir. Per exemple, recordo molt bé que la pòlio era una amenaça terrible i es va posar fi a la malaltia gràcies al descobriment de la vacuna Salk per part d’una institució governamental impulsada per l’administració de Roosevelt. No hi va haver patents per a la vacuna: es va posar a disposició de tothom. Aquest cop, la plaga neoliberal ha impedit als governs intervenir-hi. Vivim segons una ideologia —que els economistes s’han esforçat a legitimar— que ve del sector privat. Això ho va tipificar Ronald Reagan, amb el seu somriure daurat, quan, llegint el guió que li havien lliurat els seus amos del sector empresarial, va dir: «El govern és el problema; desfem-nos del govern». Evidentment, el que això vol dir és: «Posem les nostres decisions en mans de tirans del sector privat que no donen cap explicació al públic». A l’altra banda de l’Atlàntic, Thatcher ens deia que la societat com a tal no existeix, que només hi ha individus llançats al mercat per sobreviure-hi d’alguna manera i que, a sobre, no hi ha cap alternativa possible. Fa molts anys que el món pateix sota aquesta ideologia i, ara que estem en un punt en què es podrien dur a terme diverses accions, com una possible intervenció directa del govern, a imatge de la intervenció de la vacuna Salk, la plaga neoliberal els ho impedeix. El que vull dir és que la pandèmia actual de coronavirus es podria haver evitat. Ja hi havia informació disponible al respecte l’octubre del 2019, quan als Estats Units es va dur a terme una simulació d’alt nivell d’una pandèmia amb l’objectiu d’avaluar-ne l’impacte. Aquesta simulació va demostrar que la propera pandèmia greu causaria una quantitat increïble de morts i desencadenaria conseqüències molt importants a escala econòmica i social. No es va adoptar cap mesura al respecte. El 31 de desembre la Xina va informar l’Organització Mundial de la Salut d’un cas de símptomes similars a la pneumònia i d’etiologia desconeguda. Una setmana després, científics xinesos van identificar el cas com a coronavirus, el van seqüenciar i van proporcionar aquesta informació a tot el món. En aquella etapa, els viròlegs i qualsevol persona que es va prendre la molèstia de llegir els informes de l’OMS sabia que hi havia un coronavirus i sabia com combatre’l. Van fer alguna cosa al respecte? Alguns sí. A la Xina, a Corea del Sud, a Taiwan i a Singapur van començar a actuar i, pel que sembla, han aconseguit contenir almenys el primer brot de la malaltia. Fins a un cert punt, a Europa va passar el mateix. Alemanya, que acaba de salvar el sistema hospitalari del neoliberalisme, tenia una capacitat extra de diagnosi i va ser capaç d’actuar d’una manera molt egoista en garantir una contenció raonable del brot dins les seves fronteres. Altres països simplement van obviar la informació i, entre aquests, un dels que ho va fer pitjor va ser el Regne Unit. Però el pitjor de tots és els Estats Units, on resulta que qui porta el timó és un llunàtic irresponsable que un dia diu que no hi ha crisi, que només és una grip, l’endemà afirma que hi ha una crisi terrible i que ell ja s’ho ensumava, i el dia següent, que hem de tornar a treballar perquè ell ha de guanyar les eleccions. El fet que el món estigui a les seves mans és un escàndol. Però, tornant al tema, la qüestió és que la pandèmia va començar amb un fracàs estrepitós del mercat que assenyala els problemes fonamentals de l’ordre socioeconòmic, agreujats per la plaga neoliberal, i continua per culpa de la decadència dels tipus d’estructures institucionals que hi podrien fer front. Són temes que ens hauríem de prendre molt seriosament, ja que plantegen la pregunta sobre el tipus de món en què volem viure. Si d’alguna manera acabem superant aquesta pandèmia, hi haurà diverses opcions que poden anar des de la instauració d’estats molt autoritaris fins a una reconstrucció radical de la societat sobre la base de les necessitats humanes, no del benefici privat. Hem de tenir en compte que els estats autoritaris i viciosos són força compatibles amb el neoliberalisme. De fet, els gurus del neoliberalisme, des de Ludwig von Mises fins a Friedrich Hayek, entre d’altres, estaven en sintonia amb la violència massiva per part de l’estat, sempre que donés suport al que ells anomenaven economia sòlida. No hauríem d’oblidar que el neoliberalisme té els seus orígens en un seminari de Von Mises a Viena als anys vint, en què amb prou feines va poder contenir la seva satisfacció quan els protofeixistes de l’estat austríac van aixafar els sindicats i la democràcia social austríaca i es van unir al primer govern protofeixista. En realitat, elogiava el feixisme perquè protegia l’economia sòlida. Quan Pinochet va instaurar una dictadura sanguinària i brutal a Xile, Von Mises, Hayek i Friedman van trobar que era una excel·lent idea que ajudaria a materialitzar