L'art de posar límits. Sonia Kliass
Читать онлайн книгу.
algunes dificultats afegides. Segurament és més complex educar, per exemple, quan el nivell de consumisme és tan elevat i quan tenim l’accés a les noves tecnologies tan a l’abast.
Actualment ens trobem amb moltes idees noves, modes, propostes i teories diferents, però molt poques estan ben fonamentades en una experiència sòlida. Que siguin molt populars no vol dir necessàriament que siguin vàlides per a tothom. Amb tota la informació que tenim disponible, com podem saber què és fiable i què no? A mi, personalment, em serveixen els referents que estan construïts sobre una base ferma. Jo també, com a mare i com a professional, he fet el meu camí personal, buscant, experimentant, construint. En aquest camí he trobat moltes ajudes, però sobretot hi ha dues referències principals que m’han servit especialment, perquè hi he trobat aquesta solidesa que necessitava: la proposta de la visió pikleriana i la pedagogia Waldorf.
En aquest camí personal, vull dedicar un especial agraïment a Ute Strub, a qui vaig conèixer l’any 1995 i que ha estat, des de llavors, un model, una mestra i una amiga. L’Ute em va introduir en una visió tan nova de l’infant i dels processos que fa que tot es va capgirar i ja res no va ser com abans.
De la mà de l’Ute vaig conèixer el treball d’Emmi Pikler (entre moltes altres coses) i més endavant em vaig formar a l’Institut Pikler de Budapest. Pocs anys després de conèixer l’Ute em vaig introduir en el món de la pedagogia Waldorf, primer participant en grups d’estudi que es feien a Girona i més endavant apuntant-me a la primera formació de mestres que es va fer a Catalunya, l’any 1999.
En aquest llibre parlo de com podem ajudar els infants a integrar límits i normes socials. És un tema complex i aquest és un llibre que busca aportar una reflexió, però també donar eines pràctiques per al dia a dia amb els infants. M’adreço tant a professionals com a famílies, de la mateixa manera que quan faig cursos i xerrades m’agrada tenir els dos col·lectius presents. Estic convençuda que uns i altres es poden nodrir dels exemples i les reflexions, tant si fan referència a situacions d’espais educatius com si descriuen situacions més pròpies de l’àmbit familiar. L’àmbit educatiu inclou un ampli ventall de professionals, com poden ser cuidadors, cangurs, educadors, mestres, etc. I sempre és bo recordar que l’àmbit familiar no es redueix només als progenitors, així que pot ser interessant compartir aquests continguts també amb els avis, els tiets, els padrins, etc.
Quan vaig conèixer com treballaven els límits i la gestió de conflictes a l’Institut Pikler de Budapest vaig entendre que el fet de posar límits pot arribar a ser un veritable art. D’aquí el nom L’art de posar límits. Les reflexions que els professionals de l’Institut Pikler comparteixen sobre aquest tema són d’una gran profunditat i deixen en evidència l’ampli coneixement que tenen sobre els infants. Les educadores i les formadores de l’Institut Pikler són unes veritables artistes i estic molt agraïda d’haver begut d’aquesta font. No és la meva única referència, però, en relació amb el tema d’aquest llibre, és la principal. Encara que el treball que es fa a l’Institut està principalment enfocat a l’etapa de 0 a 3-4 anys, la seva visió i posada en pràctica és en realitat una veritable «escola» que ens serveix per a allò que ens trobarem més enllà dels 3-4 anys. Vull aclarir que mai parlaré en nom de l’Institut Pikler, i que quan dic des de la perspectiva pikleriana em refereixo a la manera com jo, personalment, he entès i integrat aquests coneixements. Espero sincerament que el contingut d’aquest llibre estigui a l’altura del que he après amb els professionals de l’Institut.
He volgut incloure molts exemples pràctics de situacions reals, però tots els noms estan canviats per preservar la privacitat dels adults i els infants implicats. Aprofito per agrair la confiança de les famílies i dels professionals que van compartir amb mi les seves experiències i les seves dificultats en les consultes i els assessoraments. Desitjo que el material que trobareu en aquest llibre sigui d’ajuda per a totes les persones que, com jo, volen educar els infants amb respecte, afavorint el seu potencial perquè puguin créixer com a persones sanes, amb recursos i una bona autoestima. ~
CAPÍTOL 1
UNA NECESSITAT VITAL
1. UNA NECESSITAT ENTRE ALTRES
Fa molts anys, en un curs, Ute Strub ens va proposar la següent imatge: si, estant en una sala, amb els ulls tancats, necessitéssim moure’ns per l’espai, què faríem? Segurament posaríem les mans davant nostre intentant trobar algun element, una paret, per exemple, que ens servís de referència. Un límit físic que ens ajudés a orientar-nos. Si, estant en aquesta situació, no trobéssim res, ens sentiríem molt desorientats i insegurs.
Janet Lansbury, al seu llibre Los niños malos no existen, fent una referència a l’educadora Janet Gonzalez-Mena, dona una altra imatge que també il·lustra molt bé com ens sentim sense límits clars: com caminem per un pont sense baranes? Hem d’anar a poc a poc i vacil·lant. En canvi, que confiats i segurs que ens sentim quan hi ha baranes!
Aquestes imatges, que fan referència a límits físics, ens poden servir com a metàfora per entendre la importància dels límits per als infants. Si els infants no troben límits que els ajudin a orientar-se en el món de les relacions socials, es troben igualment perduts, desorientats i insegurs. Necessiten tenir al seu costat adults que siguin capaços d’ajudar-los en aquest procés, és una necessitat vital dels infants. És per això que Magda Gerber diu que «lack of discipline is not kindness, it is neglect»: la falta de disciplina no és amabilitat, és negligència (Dear Parent: Caring for Infants with Respect, p. 108).
Posar límits, però, no és l’únic que ha de fer l’adult. Els infants tenen moltes altres necessitats: necessiten sentir-se estimats, segurs, protegits, necessiten que algú s’interessi per ells. Necessiten jugar, moure’s, experimentar, desenvolupar certes capacitats. Molt sovint em trobo amb adults, familiars o professionals, que em demanen ajuda perquè creuen que els infants tenen problemes relacionats amb els límits. Però quan observo les situacions veig que, en moltes ocasions, aquests infants no tenen realment un problema de límits. El que em trobo sovint és alguna mancança en l’atenció de les seves altres necessitats vitals: per exemple, que els infants no poden jugar o moure’s prou, o que l’adult no té prou presència o resposta envers ells. Les dificultats que experimenten els adults són el resultat, al final, d’aquestes mancances, perquè els infants, amb els seus comportaments, estan expressant un malestar.
2. ELS FALTEN LÍMITS?
Avui en dia sentim molt a dir que els infants no tenen límits. Potser no és del tot correcta, aquesta afirmació. Només d’entrar en una botiga d’articles per a famílies es fa evident que una gran part dels productes busquen la immobilitat dels infants: cotxets, cadiretes, hamaques, trones, motxilles, etc. Així doncs, què passa amb la llibertat de moviment i joc? La tendència general és justament privar-los de llibertat. O sigui que, en realitat, en relació amb el joc i el moviment no els falten límits, al revés, en tenen massa! Massa límits allà on no toca, estan massa limitats en el joc i el moviment, justament allà on necessiten molta llibertat. I, per un altre costat, potser alguns infants tenen pocs límits allà on realment en necessiten, que és en l’àmbit de les relacions socials. I aquesta consciència ens pot ser molt útil: no és que tinguin pocs límits, només és qüestió que hi ha un desequilibri i una confusió sobre allà on hi ha d’haver límits.
Hi ha capacitats que els infants desenvolupen sense la intervenció directa de l’adult. Ho veiem, per exemple, quan els nadons comencen a voler agafar objectes: no els ho hem d’ensenyar, ni els hem d’estimular, ho fan per ells mateixos i saben com i quan fer-ho. Si l’infant està a gust, es troba bé de salut i té les condicions necessàries (per exemple, si té objectes a l’abast), ho farà. Més aviat hem de començar a apartar els objectes perquè, en un infant que està sa, l’impuls