L'art de posar límits. Sonia Kliass
Читать онлайн книгу.
la idea que, durant el primer any de vida, com més portis l’infant a coll, millor. És més interessant buscar un equilibri entre la construcció del vincle de seguretat i el respecte a l’autonomia de l’infant, tenint sempre en compte el seu moment evolutiu, tal com proposa la visió pikleriana.
Vaig tenir una experiència en una llar d’infants que pot ajudar a entendre el que estic dient sobre la necessitat d’estar en braços. Jo observava un grup d’infants d’un any on n’hi havia un que feia pocs dies que havia arribat al grup i que encara no s’hi sentia a gust, de manera que demanava constantment estar en braços i plorava. La situació es feia molt estressant per a la mestra, que ho vivia amb una angoixa exacerbada pel fet que feia poc ella mateixa havia sigut mare. Estava més sensible i li feia molta pena no poder atendre l’infant d’una manera satisfactòria. En aquells moments la mestra creia que només si l’agafava en braços el podria atendre bé i, com que no ho podia fer perquè havia d’atendre també altres infants, ho vivia bastant malament.
Jo, mirant-ho des de fora, veia que la situació en realitat no era tan dramàtica. Quan l’infant estava en braços estava tranquil, o sigui que l’adult ja era una referència per a ell. No hi havia una situació difícil al grup que pogués provocar una experiència de caos i generar inseguretat. Vaig intentar transmetre a la mestra aquesta mirada més objectiva i li vaig dir: «Mira, tot està bé. Ell està en un ambient segur i tu no l’estàs abandonant. Ell pot ser a prop teu encara que no estigui en braços i tu li pots transmetre aquesta confiança. Digues-li: “Jo soc aquí, tu pots jugar a prop meu mentre canvio el bolquer a la Maria”. Posa-li alguna joguina que li agradi en un espai a prop teu on ell es pugui sentir segur, de manera que pugui veure’t i jugar mentre atens els altres infants. Mentrestant, el pots anar reconfortant amb paraules, recordant-li que tu ets aquí, que el veus, que ell pot jugar, etc.». Una altra proposta que li vaig fer va ser que, en comptes de dir a l’infant «t’he de deixar a terra», que carrega una sensació d’abandonament, li digués «ara et posaré a terra». També li vaig suggerir que el concepte de «fer-ho per un mateix» que proposem en l’activitat autònoma és millor que la idea de «fer-ho tot sol», perquè en realitat no l’estem deixant sol.
Va ser impressionant perquè, de cop, l’infant es va posar a jugar. Ja no hi havia drama. Va entrar una altra mestra a l’espai i es va sorprendre molt de veure’l jugant. Quan va arribar la mare, per descomptat, també es va sorprendre molt alegrament de veure’l tan tranquil. Quan l’adult li va donar aquesta confiança l’infant es va poder sentir segur. A més, quan l’entorn el va poder reconèixer com un infant capaç de sentir-se segur, li va transmetre encara més confiança, un moviment molt desitjable de retroalimentar-se en positiu que no passava necessàriament per estar en braços.
Això mateix també pot passar en l’ambient familiar. A casa, quan l’infant reclama atenció de l’adult, és molt important que rebi una resposta. Però a vegades ens reclamen en situacions que no són greus ni urgents, i no sempre és necessari agafar-los en braços. En aquests casos, l’adult també pot intentar trobar aquesta tranquil·litat interior si, mirant amb una mica d’objectivitat una situació que pot semblar difícil per a l’infant, comprèn que no li està passant res greu. D’aquesta manera pot transmetre a l’infant un missatge que li aporti seguretat i confiança: «Jo soc aquí a prop, t’escolto. Necessito acabar de plegar la roba i en un moment estaré per tu. Mentrestant, pots jugar amb les teves joguines».
3. EL MODEL I LA IMITACIÓ
Si eduquem, tant en l’àmbit familiar com en l’àmbit professional, hauríem de buscar ser un bon model. Especialment durant els primers set anys de vida, el model que donem té una importància vital, perquè els infants estan en una etapa de plena imitació. Tot allò que els envolta els impacta; tenen unes «antenes» extrasensibles per captar-ho tot, incorporar-ho, integrar-ho i expressar-ho a la seva manera. No tenen encara filtres per saber què és bo que imitin i què no ho és.
En general, crec que no donem prou importància a les forces imitatives dels infants. Sobre aquesta qüestió vaig tenir una experiència interessant en un assessorament a una escola bressol. L’equip volia aprofundir en el tema de la gestió de conflictes, i una de les situacions que els preocupaven eren els conflictes pels objectes. Una de les mestres tenia dificultats sobretot amb una nena de dos anys que contínuament treia els objectes de les mans dels altres infants, cosa que creava una dinàmica difícil en el grup. Em va proposar fer una sessió d’observació i vaig entrar a la seva estança. Era un moment una mica delicat perquè els infants havien tornat del pati i calia esperar una estona per dinar, estaven cansats i tenien gana. La mestra estava ocupada preparant el carro del dinar i els havia donat contes perquè mentrestant els anessin mirant. Era una bona idea, ja que així estaven ocupats i no havien d’esperar sense fer res. Quan ja estava tot a punt perquè seguessin a taula, la mestra, sense dir res, va començar a treure els contes de les mans dels infants: ella mateixa feia allò que no volia que fes la nena! Estava donant el model de comportament que no volia veure en els infants. Però el que és més interessant és que la mestra, una professional amb sensibilitat i ganes de fer-ho bé, no era gens conscient dels seus propis gestos.
Molt sovint no ens adonem de com ens comportem, què fem, com parlem i què diem davant dels infants perquè solen ser impulsos inconscients. El model que rebem de petits dels pares i mestres, allò que veiem en l’ambient on vivim, la cultura, el que aprenem a les formacions professionals o a la universitat, tot ens condiciona. Com diu una educadora de l’Institut Pikler a la pel·lícula Lóczy, un hogar para crecer, de Bernard Martino, no és tan senzill educar amb respecte quan un mateix no n’ha rebut. Aprendre’n demana un treball personal constant.
Els infants imiten accions, gestos, actituds, expressions i fins i tot estats interns. Els adults hem de ser conscients d’aquesta responsabilitat: si volem que integrin certs comportaments i actituds, hem de mirar de començar donant exemple nosaltres mateixos. Per exemple, si vull que els infants tinguin una actitud respectuosa envers els altres el primer que m’he de preguntar és si tinc jo una actitud respectuosa envers ells i si em veuen tenint una actitud respectuosa envers els altres.
A l’Institut Pikler van poder enregistrar imatges sorprenents que mostren que, des de molt petits, els infants integren algunes actituds, com, per exemple, oferir un objecte a un altre infant a canvi d’alguna cosa. És un model que veuen i reben diàriament dels adults que els envolten: necessito això que tens a la mà i et puc deixar això altre a canvi.
Per descomptat, en altres ambients on el tracte no és respectuós podem observar com imiten comportaments que no són desitjables, com per exemple esbroncar altres infants o cridar-los perquè callin.
Hi ha una cita de Rudolf Steiner que diu que el primer que influeix en l’educació és la personalitat de l’educador, després la manera com actua i només en tercer lloc allò que diu. Això és quelcom fàcilment comprovable. Ja podem fer llargs discursos, que, al final, el que ells integraran és la manera com ens mostrem i allò que fem. Per tant, si volem que integrin un comportament o un valor hem de començar donant exemple i mirant de ser un bon model a imitar.
Si tenim present aquest fet, fins i tot amb petits detalls podem fer que tot sigui molt més fluid. Recordo el cas d’una escola bressol en què tenien dificultats perquè els infants es posessin barrets per sortir al pati a l’estiu. Era un tema important perquè els arbres encara eren petits i el sol era molt intens. Els vaig suggerir que, primer de tot, les mestres també se’n posessin. Ho van començar a fer i, un cop elles duien els barrets, els infants es posaven els seus amb molta naturalitat. Va ser realment sorprenent per a les mestres comprovar que aquest hàbit va canviar l’actitud dels infants i alhora va facilitar un moment que havia esdevingut difícil.
Hem de tenir sempre present que durant els primers set anys de vida els infants estan en plena acció i imitació. És una condició molt singular; en aquests moments, la seva manera d’estar en el món consisteix principalment a fer (actuar, moure’s, jugar, experimentar, manipular, investigar, etc.) i imitar. Tenen un gran interès pel que els envolta i també per la manera com actuem els adults, què fem i com ho fem. Estan