Una introducció a l'economia pública. Juan Carlos Dalmau Lliso
Читать онлайн книгу.
La resposta, per tant, a les preguntes plantejades més amunt és evident: qualsevol fenomen de la realitat observable pot ser analitzat des del punt de vista econòmic. Qui no ha sentit a parlar de les implicacions econòmiques de qüestions tan diverses i que preocupen tant avui en dia com el canvi climàtic, la immigra-ció o el terrorisme? Només hem d’indagar a les biblioteques i hi trobarem una infinitat de bibliografia econòmica sobre això o sobre qualsevol altre tema, per estrany que ens semble.
Però, potser un dels desenvolupaments teòrics més fructífers ha estat el que ha intentat aplicar la perspectiva econòmica al sector públic. I això, malgrat que l’anàlisi econòmica gairebé sempre ha centrat l’atenció en el comportament dels individus en el mercat –com a consumidors, com a productors, etc.– i que no sempre el sector públic ha eixit ben parat de l’habitual confrontació entre el que és públic i el que és privat. Tampoc no s’han d’oblidar els avanços que hi ha hagut en els últims anys pel que fa al tercer sector, encara que aquest dispose d’un menor desenvolupament analític per tal com ocupa, pel que fa a l’evolució del camp problemàtic de l’economia, un lloc més tardà.
Aquest llibre se centra en el camp problemàtic d’allò que denominem sector públic i en l’epígraf següent n’abordarem la caracterització econòmica. Però, a què ens referim exactament amb sector públic? Potser resulte un poc precipitat intentar donar resposta a aquesta pregunta en aquestes alçades del llibre, i més quan sembla que no hi ha un criteri acceptat sobre el que constitueix sector privat o sector públic. Però, sí que hem d’evitar, almenys, algunes confusions freqüents: la identificació entre sector públic i pressupost de l’estat, i també la identificació entre sector privat i mercat. Ni el sector públic equival al pressupost públic, ni el sector privat equival al mercat. Pel que fa al sector públic, hi ha actuacions públiques no pressupostàries, com és ara la regulació i la producció públiques. Identificar sector públic i pressupost representa una simplificació errònia de l’ac-tuació pública. De la mateixa manera, tampoc no podem identificar sector privat i mercat, perquè en el sector privat hi ha molts comportaments que no utilitzen el mecanisme de contraprestació que fa servir el mercat –per exemple, les relacions familiars o les relacions internes de les empreses.
No hem d’identificar sector públic amb pressupost, ni sector privat amb mercat.
1.3 Característiques econòmiques del sector públic
Si es poden destacar dues notes distintives en el comportament econòmic del sector públic, aquestes són la universalitat i la coacció (Stiglitz 1989):
a) La universalitat: en el sentit que tots els ciutadans d’una comunitat són membres de l’estat. Per tant, les decisions preses en el si del sector públic afecten tots els ciutadans.
b) La coacció: en el sentit que l’estat disposa d’un poder coactiu sobre els ciutadans de què no disposen les altres organitzacions de la comunitat. Té, per exemple, poder coactiu per a exigir el pagament d’impostos als ciutadans, per a fer complir lleis, per a sancionar, per a expropiar, etc.
Ara bé, si volem ser una mica més precisos en la caracterització econòmica del sector públic, ens hem de plantejar qüestions com: quins són els subjectes implicats, quins són els comportaments ciutadans en l’àmbit del sector públic, com actua o quines tècniques d’intervenció utilitza el sector públic i quins són els seus objectius.
Subjectes implicats
En l’àmbit del sector públic, el primer subjecte implicat que ens ve al cap és l’administració pública. Dediquem un altre apartat a la composició o formes de classificar una institució d’aquestes dimensions –epígraf 1.4–, però òbviament també ens interessa estudiar el comportament dels administrats en la seua triple condició, és a dir, com a contribuents –que paguen els tributs públics–, com a usu-aris de serveis públics i com a beneficiaris dels programes de transferències.
Comportaments ciutadans en l’àmbit del sector públic
La nostra primera tasca pel que fa a la caracterització econòmica del sector públic consisteix a esbrinar quin tipus d’activitats duen a terme els ciutadans de cada comunitat en les distintes institucions que componen el sector públic i, més encara, observar les diferències respecte als altres sectors –bàsicament el sector privat i el tercer sector.
La literatura econòmica i política ha dedicat i dedica gran part dels seus esforços a la ja tradicional contraposició entre el comportament del sector privat i el del sector públic. Però, aquesta inevitable i, de vegades, abusiva comparació sol patir d’un problema propi de les mentalitats més conservadores: partint dels comportaments típics del sector privat s’espera, moltes vegades, que en l’àmbit del sector públic s’actue de la mateixa manera i en igualtat de condicions. En realitat, aquesta equiparació trau a la llum una qüestió molt important analítica-ment, que consisteix en la falta de rigor científic a l’hora d’aplicar unes mateixes categories a dos subjectes distints –com es veurà seguidament–: el sector privat i el sector públic.
Sembla evident que els comportaments en l’àmbit del sector privat són de tipus lucratiu i voluntari, almenys en allò que fa al mercat com a institució bàsica i principal dins aquest sector. A més, el mecanisme bàsic de funcionament d’aquest sector es basa principalment en l’intercanvi per mitjà de preus monetaris. És a dir, l’objectiu bàsic dels agents és la maximització del benefici privat –expressat bàsicament en termes monetaris– i això s’ha d’aconseguir a través de comportaments voluntaris per part dels agents mitjançant el mecanisme de contraprestació. És el consumidor qui en maximitza la utilitat basant-se en les seues preferències i les seues restriccions econòmiques i decideix en el mercat si adquireix o no un determinat producte. El productor, el principal objectiu del qual és la maximització dels seus beneficis privats, utilitzarà, entre altres, mitjans com ara la persuasió a través d’una bona política de màrqueting comercial per a atraure l’interès del comprador, però no pot obligar-lo a comprar el seu producte. L’intercanvi es produeix de manera efectiva quan el comprador està disposat a pagar el preu que determina el mercat amb el joc de l’oferta i la demanda. És això el que succeeix en el sector públic? Evidentment, no. Els comportaments en aquest cas són de tipus no lucratiu i coactiu. L’objectiu ara no és la maximització del benefici privat en termes monetaris, sinó quelcom de ben distint que es podria resumir en el bé comú, interpretat des de l’economia com la maximització del benestar social de la col·lectivitat. Es tracta d’un interès col·lectiu –i no privat– i amb aquesta finalitat el sector públic s’encarrega de la provisió de béns i serveis públics –en alguns supòsits és fins i tot qui els produeix–, obté el finançament públic necessari per tal de complir els seus objectius i regula comportaments. Tot això, ho fa el sector públic, a diferència del que ocorre en el sector privat, a través de la coacció, encara que es tracta d’una coacció legitimada per un sistema polític democràtic. L’exemple que més clarament reflecteix aquesta idea és el pagament d’impostos exigit coactivament als ciutadans. El sector públic necessita obtenir liquiditat per a poder complir els seus objectius i, basant-se en una sèrie de criteris –per exemple, indicadors de renda, patrimoni o consum– exigeix als ciutadans que paguen impostos. Aquests impostos han estat prèviament apro-vats a través dels mecanismes de representació política pels quals es regeix la comunitat. En definitiva, s’ha decidit col·lectivament que els ciutadans han de pagar impostos i que aquells qui, estant obligat a fer-ho i no ho fa, s’ha d’atenir a les conseqüències legals. Una vegada obtinguda aquesta liquiditat, el sector públic la tornarà a transferir a la resta de sectors –bàsicament el sector privat– a través de diverses actuacions públiques, com és el cas de la provisió pública de béns i serveis. És a dir, així com els fluxos econòmics en el mercat estan basats, com s’ha dit, en l’intercanvi per mitjà de preus monetaris, en el sector públic el mecanisme bàsic es el de les transferències bidireccionals i coactives entre el sector públic i la resta de sectors.
D’altra banda,