Una introducció a l'economia pública. Juan Carlos Dalmau Lliso
Читать онлайн книгу.
és necessari ampliar l’anàlisi als fluxos de recursos i als fluxos de preferències, els quals incorporen categories de costos i productes, en el primer cas, i valors, beneficis i costos d’oportunitat, en el segon. Per tant, la tradicional hisenda pública es limitava gairebé exclusivament a l’anàlisi dels fluxos monetaris, mentre que la perspectiva utilitzada en economia pública és molt més àmplia. No és, per tant, fruit de la casualitat, ni de la recerca de l’elegància semàntica el fet d’haver titulat el nostre llibre Una introducció a l’economia pública. És aquest un manual que, tot i ser introductori, no deixa de ser ambiciós en el sentit que intenta incorporar l’evolució de la disciplina, tant pel que fa a la perspectiva d’anàlisi utilitzada, com al camp problemàtic objecte d’interès en les últimes dècades.
Resum
El que caracteritza una ciència no és el camp problemàtic, sinó la perspectiva analítica.
No hem d’identificar sector públic amb pressupost, ni sector privat amb mercat.
Els comportaments en l’àmbit del sector públic són de tipus no lucratiu i coactiu i el mecanisme bàsic són les transferències bidireccionals i coactives.
Les actuacions del sector públic són la provisió, el finançament, la producció i la redistribució públiques.
Els objectius del sector públic són l’assignació eficient dels recursos, la redistribució de la renda i la riquesa, l’estabilització i el desenvolupament econòmic.
Els canvis en la denominació de la disciplina econòmica que s’ocupa del sector públic obeeixen a una evolució, tant del camp problemàtic objecte d’interès, com de la perspectiva d’anàlisi utilitzada.
Qüestions a debatre
1. Resulta habitual parlar de comportaments econòmics, de situacions econò-miques, de desenvolupament econòmic, de problemes econòmics. És que hi ha comportaments, situacions, desenvolupaments i problemes que són econòmics i d’altres que no ho són?
2. Creieu que els costos són més fàcils de mesurar que no els beneficis en una anàlisi cost-benefici?
3. Apareixen en la comptabilitat d’una empresa els costos i els beneficis? I en el pressupost públic? Què expressen i què no expressen la comptabilitat d’una empresa i el pressupost públic?
4. Tenen el mateix pes les preferències individuals ciutadanes en les actuacions de provisió i regulació públiques? Digueu en quines actuacions públiques es dóna un major grau de coacció per part del sector públic i pronuncieu-vos sobre la necessitat o no de l’esmentada coacció.
BIBLIOGRAFIA
GIMÉNEZ MONTERO, A. (2003): Federalismo fiscal. Teoría y práctica, València, Tirant lo Blanch.
MUSGRAVE, R. A. i P. B. MUSGRAVE (1983): Hacienda Pública Teórica y Apli-cada, Madrid, Instituto de Estudios Fiscales. Versió original (1973): Public Finance in Theory and Practice, Nova York, McGraw-Hill.
MYRDAL, G. (1967): El elemento político en el desarrollo de la teoría econó-mica, Madrid, Gredos. Versió original (1953): The Political Element in the Development of Economic Theory, Londres, Routledge & Kegan.
OLMEDA DÍAZ, M. (1990): «Sector público y presupuesto del Estado: la dife-renciación entre actuaciones públicas», Palau 14-Revista Valenciana de Hacienda Pública 12, 17-41.
ROBBINS, L. (1944): Ensayo sobre la naturaleza y significación de la Ciencia Económica, Mèxic, Fondo de Cultura Económica. Versió original (1932): An essay on the nature and significance of economic sciences, Londres, MacMillan.
STIGLITZ, J. E. (1993): El papel económico del Estado, Madrid, Instituto de Estudios Fiscales. Versió original (1989): The Economic Role of the State, Oxford, Basil Blackwell.
WILLIAMS, A. (1984): «La Hacienda Pública: disciplina o función», Hacienda Pública Española 91, 330-333.
1. Alguns autors fan servir uns altres termes per referir-se a aquesta mateixa qüestió. Aquest és el cas, per exemple, de Williams (1984), per a qui resulta més apropiat parlar de disciplina.
2. Olmeda (1990).
3. Olmeda (1986).
4. Olmeda (1990).
5. Williams (1984) utilitza el terme topic quan es refereix aquesta qüestió.
6. Olmeda (1990).
7. Es podría pensar que aquest és el cas típic dels béns privats, pero ací ens interessa destacar només els supòsits en què hi ha intervenció pública. És a dir, supòsits en què, encara que la producció és privada i la provisió es fa a través dels preus, hi ha una intervenció del sector públic.
8. Per exemple, un dels més coneguts és el que estableix el Sistema Europeu de Comptes (SEC), que divideix el sector públic en dues branques: el sector públic administratiu i el sector públic empresarial. A Espanya, la Llei General Pressupostària (art. 3, Llei 47/2003) afegeix a aquestes dues branques una tercera anomenada «sector públic fundacional», integrada per les fundacions del sector públic estatal. També s’ha d’assenyalar el Sistema de Comptes Nacionals (SNA) de l’Oficina Estadística de les Nacions Unides o el del Fons Monetari Internacional, entre altres.
9. En alguns països, aquest nivell se subdivideix en territoris d’àmbit més reduit (per exemple, parròquies, localitats, districtes, etc.).
10. Olmeda (1990).
2. Eficiència econòmica i fallades del mercat
Objectius del capítol
Precisar el concepte d’eficiència en l’assignació de recursos.
Estudiar les possibilitats i limitacions del mercat per a l’assignació efi-cient.
Estudiar el concepte de fallada o deficiència del mercat. Justificar l’acció pública en l’assignació de recursos.
Acabem de veure en el capítol 1 que el camp problemàtic de l’economia distingeix tradicionalment dos grans sectors, el sector públic i el sector privat, als quals darrerament se n’ha afegit un tercer, l’anomenat tercer sector o de les entitats no lucratives. L’anàlisi sobre la mida i el paper adequats de cada sector en l’eco-nomia passa per esbrinar abans les possibilitats i les limitacions de cadascun.
L’enfocament tradicional en economia –teoria econòmica del benestar– justifica el paper del sector públic en la mesura que es plantegen problemes en el mercat que, a més, sol identificar amb el sector privat. Nosaltres tractarem en aquest capítol de contradir aquesta creença, però, per a això, començarem per estudiar les possibilitats dels mercats per a realitzar aquesta assignació òptima de recursos –epígraf 2.1–, i també les seues limitacions i fallades en el seu fun-cionament –epígrafs 2.2 i 2.3.
2.1 Eficiència econòmica: concepte d’òptim paretià
Parlar de les possibilitats d’un sector econòmic d’assignar recursos ens porta al concepte d’eficiència econòmica. Així, la primera cosa que hem de fer és aclarir què volen dir els economistes quan fan servir aquest concepte.
Per eficiència econòmica ens referim al principi que pretén aconseguir la millor assignació de recursos entre les alternatives possibles. Si la branca principal de l’economia fa de l’assignació el problema central de la perspectiva econòmica, es comprèn que l’eficiència en serà la principal ocupació. Ara bé, què vol dir, més exactament, la «millor assignació» possible. Per a poder qualificar una assignació, la que siga, com a millor, hem de demostrar que som capaços d’ordenar distintes assignacions alternatives segons algun criteri.