El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita
Читать онлайн книгу.
demanant-li que edifiqués en el termini de dos anys un solarium obtimum per defendre’s contra l’amenaça dels raptors (ad defendendum contra captivarios).[46]H. Hinz, W. Brückner, A. Reinle i V. Schmidtchen, «Brunnen», dins Auty et al. (eds.), Lexikon des Mittelalters, 2, cols. 764-780; D. Alexandre-Bidon, «Archéo-iconographie du puits au Moyen Âge (XIIe-XVIe siècle)», Mélanges de l’École Française de Rome, 104.2 (1992), pp. 519-543.
2.2 Les pertinences: el nombre
Les pertinences (pertinencia) i tinences (tenedones) representaven específicament la diversitat de parcel·les que es vinculaven a un mas i que els ocupants d’aquest conreaven amb l’ajuda de l’einam anteriorment descrit. Aquestes pertinences i tinences eren dedicades al conreu d’una notable varietat d’espècies vegetals que, al seu torn, proporcionaven una diversitat de recursos (no sols alimentaris) als homes de mas i al seu ramat. Molt poc sabem del nombre de pertinences que podien formar part d’un mas. Rars són, en efecte, les cartes i els capbreus que fan un recompte de les diverses parcel·les afectades a un mas individual. En general, sembla raonable estimar entre deu i vint el nombre de parcel·les que podien estar vinculades a un mas. Amb tot, no disposem, abans de 1348, de fonts que ens permetin calcular les dimensions de les parcel·les vinculades a un mas. Cal retenir en qualsevol cas que degueren existir diferències de dimensió apreciables entre els masos. Un indici d’aquestes diferències de dimensió és l’ús a les fonts de diminutius com mansiunculum i mansinellum que, a vegades, no designen més que una edificació amb una parcel·la annexa (mansiumculum cum sua tenedone); en el mateix sentit apunta l’ús d’una expressió com mediocri manso.
A l’hora de considerar les dimensions del mas cal tenir en compte, a més, que aquest no era una entitat immutable. Així, un mas podia, en determinades situacions, afegir noves parcel·les a les que ja tenia afectades i arribar a incrementar notablement els predis a la seva disposició. La pràctica de l’agregació de parcel·les a un mas ve il·lustrada per les pròpies fonts. Així, l’any 1180 Bernat Roig i el seu germà, Pere de Ripollet, junt amb Guillem de Sants, sacerdot de l’altar de Santa Maria Magdalena de la Seu de Barcelona, i Pere, clergue de l’església de Sant Esteve de Ripollet, atorgaren a Bernat de Puig i a la seva esposa Maria un mas a la parròquia de Sant Just Desvern, al Barcelonès, amb la promesa, d’agregar al seu mas totes aquelles terres tingudes per altres llauradors en el cas que aquestes revertissin al domini de l’altar i l’església esmentats.[47]Notícies com aquesta ens manifesten, doncs, l’existència d’un estoc de parcel·les que, una vegada quedaven vacants, el senyor les preferia veure agregades a un mas del seu domini. En aquest sentit, l’agregació de predis al mas era una pràctica que interessava tant al senyor com al titular del mas. Però, els predis agregats no necessariament eren propietat del senyor del mas: el titular d’aquest els podia haver rebut tant d’un altre senyor com d’un altre agricultor. En tot cas, aquesta pràctica de l’agregació de predis al mas, a més, no sembla reflectir una solució temporal. Almenys les fonts no acostumen a dir que unes parcel·les s’agregaven sols temporalment a un mas. Tot el contrari: en diverses ocasions es preveu explícitament la transmissió d’aquestes a un hereu del receptor. Així, el capellà de Sant Andreu de Borrassà, a l’Alt Empordà, va atorgar l’any 1125 un camp a canvi de tasca, braçatge i calcatura i va prometre als receptors que aquests i els seus descendents del mas Trull el tindrien in pagesia.[48]D’aquesta manera, el mas es presentava com un nucli estable al que, amb el pas dels anys, podien agregar-se un nombre variable de parcel·les. Aquesta estructura dual, per altra banda, queda bé reflectida en un inventari de l’any 1305 relatiu al mas Otger, de Cerdanyola, que era domini del monestir de Valldonzella. En aquest es fa constar, en primer lloc, el mas amb les seves cases i pertinences pròpiament dites. A continuació segueix el recompte dels diversos predis que s’havien anat afegint al mas i que s’emplaçaven tots a la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola: un honor, domini de la pabordia major del monestir de Sant Cugat del Vallès; dues peces petites de terra, domini de Pere de Vallmoranta; una peça de terra, domini de l’església parroquial; un honor, que es tenia de mans de l’hereu del mas Letenal de Sant Quirze del Vallès i de Bartomeu de Bellmunt; i una peça de terra, domini de l’altar de Santa Maria de Sant Salvador de Sabadell.[49]La mateixa estructura dual la trobem en un altre inventari, datat el 1327 i relatiu al mas Maruny, de Cruïlles, al Baix Empordà. També en aquest cas es fa constar, per una part, el mas amb les seves pertinences, i, per l’altra, el seguit de predis agregats: un clos, una vinya, dues terres i una arbreda al lloc de sa Morera. A aquest conjunt de predis els redactors de l’inventari afegeixen els «dies» en el molí de sa Morera.[50]
2.3 Les pertinences: la dedicació
Les pertinences d’un mas eren dedicades a cultures diverses, les collites de les quals havien de garantir tant la subsistència dels habitant del mas com els rèdits que podia pretendre el senyor. En els apartats que segueixen presentarem aquestes cultures i les respectives espècies vegetals conreades, precisant de manera sumària les possibilitats que aquestes oferien i les exigències que plantejaven a l’agricultor.[51]D’aquesta presentació hem exclòs tan sols les cultures especulatives que es conreaven localment i que estaven sempre destinades a satisfer una demanda comercial d’un centre urbà proper. L’existència d’aquest tipus de cultures es constata, per exemple, a les parròquies de l’entorn de Sant Cugat del Vallès, on molts masos, també els pertanyents al monestir de Sant Cugat, reservaren una part de les seves pertinences al conreu del safrà.[52]
2.3.1 Els camps de cereal
Per designar la parcel·la dedicada a la cerealicultura s’emprava el terme terra, que, tanmateix, no deixa de ser ambigu. Freqüentment tenia el significat de terra a seques, portadora de conreus diversos (vinya, prat...). Tanmateix, sembla raonable suposar que en la majoria dels casos terra tingui el sentit precís de «terra de cereal». El terme labo-ratio tenia el sentit estricte de terra de llaurada. Però el més usual era que s’emprés en les fonts per designar la terra on es collien els cereals i també la vinya. (Per extensió el terme designava a més les collites mateixes: laboratio panis et vini). També el terme campum tenia un significat ambigu. Certament podia referir-se a una terra dedicada al conreu del cereal. Però també podia fer-se servir per designar la parcel·la de prat (campum de prato) i de vinya (campum cum vinea). Entre els termes ambigus quant al seu significat cal incloure a més sors, seyonum i toronum, termes que, tanmateix, apareixen normalment associades a terra (sors terre, seyonum terre, toronum terre).
El conreu dels cereals, unes gramínies conegudes des d’èpoques remotes,[53] constituïa el conreu bàsic de l’agricultura medieval. S’ha calculat que els cereals aportaven aproximadament la meitat de les calories que consumia normalment la població rural; l’altra meitat venia aportada a parts iguals pel vi i el companaticum, el conjunt d’aliments (carn, verdura, formatge...) que acompanyaven els guisats basats en els cereals. Quant a les espècies de cereal que s’esmenten en les nostres fonts podem distingir: el blat (frumentum), l’ordi (ordeum), el sègol (segol), el mill (milium) i la civada (civada). Totes aquestes espècies exigeixen per produir uns rendiments significatius uns sòls determinats (llims, sòls argilencs-silícis), un mínim de fertilitzants i un subministrament de considerables quantitats d’aigua. Aquestes exigències, tanmateix, variaven d’una gramínia a altra i això donava un cert marge a l’hora d’harmonitzar la selecció de les espècies conreades i les necessitats del consum. Com a cereals bàsics creiem que les fonts permeten establir l’ordi i el blat, dos cereals d’hivern que se sembraven als mesos d’octubre i de novembre després de les pluges de la tardor i que es collien el juny l’ordi i el juliol el blat. En aquest sentit, el conreu cerealícola no s’apartava del que era i havia estat tradicionalment