El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita
Читать онлайн книгу.
Vincencii i el 1210 ens consta un manso de sacraria a la parròquia de Sant Menna de Vilablareix, al Gironès.[10]Per altres masos sabem que es localitzaven al costat d’una església rural: així, ens consta l’any 1160 un mas Sala iuxta ecclesiam Sancti Laurencii de Fonte Calciata; el 1153 ens consta un mas iuxta ecclesiam Sancte Marie, a la parròquia de Sant Julià de Palou, i l’any 1167 ens consta un mas d’Om emplaçat al costat de l’església de Sant Cugat de Fornells (iusta ecclesia Sancti Cucuphatis de Fornels).[11]La dispersió com tret característic del paisatge que resultà de la difusió del mas al nord-est català tan solament va tenir la seva excepció en determinades contrades de l’Empordà, on les cases dels masos, de les bordes i de les masades començaren a agrupar-se a partir del segle XIII en petits pobles fortificats (Cantallops, Colomers, Darnius, Garriguella, Jonquera, Vilanova de la Muga, Vila-sacra). Aquestes forsses i celeres, la història de les quals està encara per escriure, es troben tant a l’interior de les comarques com sobretot a les amples bandes de terra que vorejaven els grans estanys i els aiguamolls (Fontanilles, Fortià, Torroella de Fluvià, Sant Pere Perscador, Ullà).[12]
2.2 Emplaçament
La difusió del mas, en tant que tipus d’habitat dispers, estava subjecta a certes condicions no tan determinants per al cas de l’habitat agrupat. Entre aquestes jugaren un paper essencial les condicions ecològiques que havien de permetre la supervivència aïllada de l’explotació. La bona marxa del mas depenia, així, de l’existència de reserves d’aigua. El mas necessitava disposar de fonts o corrents d’aigua per al consum humà i animal i sols un pou permetia al mas evitar, en part, la dependència de les aigües de superfície. La instal·lació d’un mas depenia també de l’existència tant de sols aprofitables per al conreu i la pastura com de reserves de recursos naturals, que, en el seu conjunt, havien de garantir la subsistència dels habitants de l’explotació. La constitució d’un mas requeria, doncs, una certa planificació prèvia i un càlcul racional de la viabilitat de l’explotació, almenys per part del senyor que, en darrera instància, era el que posava a disposició del titular del mas els components materials d’aquest. Entre les condicions secundàries de l’hàbitat dispers, per altra banda, pot citar-se l’existència de camins que permetien als habitants del mas accedir, entre altres, a les seves parcel·les disperses. Cada mas es concebia sempre dotat cum ingressibus et regressibus, expressions formulàries amb les quals es designaven tant els camins que portaven al mas, com els drets d’ús que tenien els ocupants d’un mas sobre els accessos a aquest. Els camins en qüestió rebien denominacions diverses, algunes un tant ambigües, com carraria i caminum, altres més precises com carrego, semiterium, sender i vieron. En la majoria dels casos degué tractar-se de senders escassament agençats. Aquests unien el mas aïllat amb el seu entorn i permetien a persones i bèsties la circulació a l’interior d’un àmbit local (intrare et exire libere in mansum cum familia et bestiario et rebus). Els camins, d’aquesta manera, asseguraven la comunicació entre els llocs de residència, les terres de conreu i els espais incultes. Però en el context d’un hàbitat dispers els camins en qüestió tenien també una funció afegida: la de comunicar el mas amb institucions, com la notaria, la cúria i el mercat de la vila, que proporcionaven béns i serveis de diversa índole i indispensables per a la bona marxa del mas. Entre aquestes institucions podem citar també l’església i el molí, la comunicació de les quals amb els masos de la rodalia quedava assegurada per camins que rebien el nom específic de via missadera i via mulnera. La importància atribuïda a aquests diferents camins, finalment, es reflecteix en les múltiples notícies conservades als registres notarials dels segles XIII i XIV. La gran majoria d’aquestes notícies vénen donades per acords que es refereixen als camins que discorrien entre predis pertanyent a titulars diferents. Tots aquests acords contenen clàusules que fixaven l’amplada dels camins, que regulaven el seu manteniment material, que limitaven el trànsit del bestiar menut i que definien, fins i tot, la manera en la que les bèsties que carregaven les collites i els fems i les bèsties de llaurada havien de transitar pels camins: sempre una darrera l’altre i portant boços (morrals, bossos).
[1] A. Verhulst, «La diversité du regime domanial entre Loire et Rhin a l’époque carolingienne. Bilan de quinze années de recherches», dins W. Janssen i D. Lohrmann (eds.), Villa-curtis-grangia. Landwirtschaft zwischen Loire und Rhein von der Römerzeit zum Hochmittelalter, Munic, 1983, pp. 133-148; W. Schlesinger, «Die Hufe im Frankenreich», H. Beck, D. Denecke i H. Jankuhn, Untersuchungen zur eisenzeitlichen und frühmittelalterlichen Flur in Mitteleuropa und ihre Vutzung, 1, Göttingen, 1979, pp. 41-70; L. Kuchenbuch, «Die Klostergrundherrschaft im Frühmittelalter. Eine Zwischenbilanz», dins Herrschaft und Kirche. Beiträge zur Entstehung und Wirkungsweise episkopaler und monastischer Organisationsformen, Stuttgart, 1988, pp. 297-343.
[2] R. Latouche, «Quelques aperçus sur le manse en Provence au Xe et au XIe siècle», dins Recueil de travaux offerts a M. Clovis Brunel, 2, París, 1955, pp. 101-106; E. Magnou-Nortier, «A propos de la villa et du manse dans les sources méridionnales du Haut Moyen Âge», Annales du Midi, 96 (1984), pp. 85-91; J. M. Salrach, «Mas prefeudal i mas feudal», dins J. Bolós i J. J. Busqueta (eds.), Territori i societat. Història, arqueologia, documentació, 1, Lleida, 1997, pp. 13-40.
[3] P. Bonnassie, La Catalogne du milieu du Xe a la fin du XIe siècle. Croissance et mutations d’une société, Toulouse, 1975-1976, 1, pp. 246-247.
[4] J. Balari, Orígenes históricos de Cataluña, Barcelona, 1899, p. 622; E. de Hinojosa, El régimen señorial y la cuestión agraria en Cataluña durante la Edad Media, Madrid, 1905, pp. 42-43.
[5] Th. Bisson, Fiscal Accounts of Catalonia under the Early Count-Kings, 1151-1213, 2, Berkeley i Los Angeles, 1983, doc. 1, B. Vegeu, a més, E. Moreu Rey, La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona, Barcelona, 1961, ap. 14 (sense data).
[6] J. Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la Llengua catalana, Barcelona, 1980-1991, 2, pp. 102-107.
[7] Vegeu, a més, E. Mallorquí, Les Gavarres a l’Edat Mitjana. Poblament i societat d’un massís del nord-est català, Girona, 2000.
[8] Per a la terminologia relativa al poblament rural vegeu H. Uhlig (ed.), Materialien zur Terminologie der Agrarlandschft, 2, Die Siedlungen des ländlichen Raumes, Giessen, 1972.
[9] ACB, Libri Antiquitatum, 461.
[10] AMM, Pergs. St. Cugat del Vallès, 153 (1141); ASDG, Perg. 75 (1210) (J. M. Marquès, Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel, Barcelona, 1997, doc. 117).
[11] J. Rius Serra, Cartulario de St. Cugat del Vallés, Barcelona 1946-1947, Madrid, 1981, doc. 1034 (1160); ACB, Pergs. Diversorum 1.1, 2530 (1153); ADG, Pergs. Pia Almoina, Fornells, 18 (1167).
[12] X. Soldevila, «Els capbreus de Fontanilles (1323-1334). Hipòtesis sobre la pagesia catalana medieval», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 35 (1995), pp. 123-156; del mateix, «Els masos del monestir d’Amer al Baix Empordà al començament del segle XIV»,