El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita
Читать онлайн книгу.
les tribanelles (tribaneles), la destral (dextralis, secura) i l’aixola (exola) per escalabornar la fusta. La fulla de ferro d’aquestes eines era massissa i fàcil de fabricar. La fulla de la serra (sira), en canvi, no sols resultava més difícil de fabricar i més cara, sinó que, al ser més delicada, exigia una afiladura freqüent de la seva fulla.[10]
Les diverses eines que hem enumerat fins aquí constituïen una gamma variada de mitjans de treball ben adaptada a les determinants ecològiques i a les exigències imposades per les cultures dominants. L’enumeració d’aquestes eines manifesta una continuïtat bàsica amb l’einam del que disposava l’agricultor romà. L’especificitat medieval sembla consistir en la importància que adquirí la metal·lúrgia per l’elaboració de les eines agrícoles. En efecte, una característica comuna de la major part d’aquestes eines era que estaven compostes de parts (tallants) fetes de ferro (ferra instrumenta, ferramenta). Pierre Bonnassie ha insistit en que va ser en el decurs dels segles X i XI que es va difondre l’ús d’eines agrícoles de ferro. Sobre la composició exacta de l’einam de què disposava un mas concret, per últim, ens donen alguna informació els inventaris post mortem de final del segle XIII i del segle XIV. Del mas Otger, de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola, al Vallès, es diu que l’any 1305 tenia dues arades, dos lligons, una podadora, una destral, dos aixols, una triba, una tribanella i un escarpe.[11]Força més pobre resulta el nombre d’eines que l’any 1327 es registren per al mas Marunys, de la parròquia de Cruïlles, al Baix Empordà: una arada, dos lligons i una pala.[12]
1.2 Els recipients
Per emmagatzemar i conservar les collites un mas necessitava una sèrie de recipients que es consideraven com part bàsica del seu equipament.[13]La varietat d’aquests recipients ve testimoniada pels inventaris post mortem. Per al mas Otger, de Cerdanyola, per exemple, es registrà el 1305 l’existència de dues bótes, dues bótes petites, dos cups petits, dues portadores i una canada.[14]El mas Motgera, de Cruïlles, estava equipat l’any 1295 amb un escriny sense cobertor, un vaixell de dues somades, un vaixell d’una somada i cinc escrinys la capacitat dels quals anava de les vuit a les cinquanta-cinc migeres.[15]Al mas Maruny, també de Cruïlles, hi havia l’any 1327 una tina, quatre escrinys, un vaixell de dues somades i tres vaixells d’una somada i mitja.[16]Entre la varietat de recipients que trobem en els inventaris i les altres fonts cal distingir, per una part, els denominats genèricament vascula vinaria. Aquests comprenien recipients concrets com la tonna, el cupus, la barrila, la tina, la tinarda, la cupa, el cubellum, el barrilus i el vexellum. Es tractava de recipients de formes cilíndriques o còniques, fabricats de dogues (dogats), que es feien servir, sobretot, per emmagatzemar i conservar els productes procedents de la viticultura. Exprimit el fruit, es depositava el most en aquests recipients, on es clarificava, sedimentava i madurava, experimentant canvis que es devien a una acció prolongada de certs enzims, així com a l’efecte de complexos processos fisioquímics.[17]Passat un any, la fermentació havia produït un vi jove (vinum sanum) que era, junt amb el most, el producte vitivinícola preferit per al consum. (El vinum de vetere era el vi que no s’havia consumit durant l’any i que ha passat el calor de l’estiu amb els seus efectes nefasts). Alguns d’aquests recipients també s’empraven per trepitjar el raïm (cubellum folador, cupus follador).
Fora dels recipients reservats al vinum, poden distingir-se els que, fets de materials diversos, servien per emmagatzemar el gra batut i la farina. Diguem, però, d’entrada, que no sempre poden distingir-se els dos tipus de recipients amb la claredat que ho fem aquí. Ens consten, per exemple, cubellos de farina et de sal, i una altre notícia fa referència a l’ordi emmagatzemat in cubella. Un altre exemple en aquest sentit poden ser els saccos, fets de fibres vegetals o de cuir, que ens consten com recipients que servien tant per guardar el vi com els llegums i el gra batut. L’arca (archa), el taüt (ataut) i l’escriny (scrinium, scrinia), per altra part, designaven caixes de diversa grandària, fetes de planxes de fusta, reforçades per llantes de metall i proveïdes de panys. En aquestes es dipositaven la roba que la família pagesa guardava sempre amb molta cura, però també els aliments. Així, sabem de carns, grans i sacs de farina diposats a una arca i a un escriny. El doll (dolium), per altra banda, designava una vas gran de terrissa cuita i proveïda de nanses, en el qual s’emmagatzemava el gra batut. Finalment, podem citar també tots aquells recipients fabricats de fibres vegetals (espart) com el cabàs i la cistella (cistella, panecrium), recipients que s’empraven tant per a guardar el gra com per transportar grans, terra i fems.[18]Els recipients s’esmenten en les fonts sobretot en relació amb els productes del conreu cerealícola i vitícola. Molt poc sabem, de les formes d’emmagatzemament dels productes de l’horticultura i olivicultura. Quant als materials dels recipients de la conservació s’observa un predomini de la fusta, sobretot, en el cas dels recipients per guardar el vi, el most i el raïm (vasos ligneos). Un fet, aquest últim, que constitueix una diferència respecte a l’època romana, en la que els recipients per a la conservació del vi eren fets de terrissa.[19]Quant al tipus de fusta emprada, se citen per als escrinys i les arques el roure i la noguera. Per a la fabricació dels cèrcols (circulos), que mantenien unides les dogues i reforçaven la resistència de la vasa vinaria, es pogué recórrer al metall. De metall eren també els panys de les arques i escrinys, així com les seves llantes i claus. El cuir s’emprava per als sacs, tot i que aquests potser també podien haver estat fets de fibres vegetals quan estaven destinats a guardar els grans de cereal i els llegums. La terrissa sols s’emprava en el cas dels dolls que estaven destinats a conservar el gra batut.
1.3 El bestiar
Per a cada mas podem suposar l’existència d’una cabanya d’espècies animals domesticades més o menys nombrosa i variada.[20]Aquesta cabanya de bestias grossas et minutas es considerava com part del seu equipament de la mateixa manera que la vaixella major i menor.[21]Va haver ocasions en les que el senyor fins i tot va exigir als ocupants del mas a mantenir-lo equipat amb determinades espècies animals: exigència que podia referir-se als bous (tenere aiovatum cum bobus), la força de tir per excel·lència de l’arada.[22]Altres exigències es referien a l’obligació de construir colomers o d’engreixar porcs i aus de corral en benefici del senyor.[23]L’existència de diverses espècies de bestiar al mas es dedueix, així mateix, de les exaccions senyorials, com els censos i l’alberga, que contemplaven el lliurament de caps de ramat i productes ramaders, com els ous, els pernils i els formatges. Altres exaccions, com les joves i les tragines, pressuposaven la disposició de bèsties que tiraven de l’arada i carregaven amb els cistells de fems. El conjunt d’aquestes noticies indiquen sens dubte l’existència d’una cabanya ramadera diversificada sobre el mas. A l’hora de determinar quines eren les espècies animals que podrien suposar-se com components d’aquesta cabanya podem citar: el bestiar oví i cabrum (ovelles, cabres),[24]el bestiar porcí, el bestiar equí (menys el cavall i sobre tot l’ase i el mul i la mula), el bestiar avícola (gallines, oques, coloms).[25]Aquesta cabanya (bestiarium, bestiar) no presentava gaire diferències respecte a l’Antiguitat, pel que fa a la varietat d’espècies. Les diferències, pel que es dedueix dels estudis dels arqueozoòlegs, semblen restringir-se