El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita
Читать онлайн книгу.
LA TERMINOLOGIA
Per designar la unitat d’explotació i de residència pagesa les fonts dels segles XI-XIV fan servir els termes mansus (molt rarament masum) i mas, dels quals deriven, en català, mas i masia. Els termes borda i cabanna, per la seva banda, es fan servir per designar explotacions assimilables al mas.
1.1 Mas
El terme mansus és probablement un vocable importat des de les regions centrals de l’Imperi carolingi, on s’havia difós des del segle VII.[1] A les regions perifèriques de l’Europa meridional mansus no es va difondre abans del segle IX.[2] A la regió catalana, en concret, el terme masus pot documentar-se d’una manera puntual entre els segles IX i X sobretot per als comtats pirinencs i prepirinencs, freqüentment associat als fiscs comtals. Amb aquest terme es designava una explotació agrícola, apta per fer viure la família d’agricultors que la llaurava. A més, el terme s’emprava també per designar una unitat d’apropiació senyorial, que estava gravada amb exigències diverses i que sembla considerar-se com un conjunt de predis no divisible vinculats a una casa.[3] Tanmateix, en els comtats més meridionals, com el de Barcelona, els termes masus i mansus gairebé no poden documentar-se entre el segle VIII i mitjan de l’XI. Les poques vegades que apareixen a les fonts relatives a aquestes comarques és com a sinònim de «lloc de residència» i «casa». Aquest significat de masus no es perdria amb posterioritat de mitjan segle XI. Però a partir d’aquesta data, mansus (i molt rarament masus) inicià una difusió generalitzada a totes les comarques del nord-est, associat a tota mena de senyories i designant quasi sempre un conjunt de domos i pertinencias. Aquest conjunt, qualificat a vegades com masada (mansata), apareix a les fonts dels segles XII-XIV com quelcom ben individualitzat. Per tal d’identificar un mas determinat se l’hi assignava sempre un nom propi que passava a incrementar el registre toponímic d’un lloc. Aquest topònim associat al mas podia referir-se a les realitats més diverses, tant naturals com humanes. Hi ha casos, per altra banda, en els quals el mas va adoptar com a nom un topònim més antic (el nom d’una villa dels segles IX i X, per exemple). Cal assenyalar, per últim, que el topònim associat al mas va servir també per identificar al seu titular i als descendents d’aquest: des de la segona meitat del segle XII, sobretot, els membres de la família del mas passaren a adoptar sistemàticament el nom d’aquest com cognom familiar.
1.2 Borda
El terme borda (borza, borgia, borna), per la seva banda, d’etimologia probablement prerromana i que apareix en les fonts del nord-est català des del segle XII, sembla designar una unitat d’explotació d’estructura anàloga al mas, però més modesta quant al nombre de parcel·les que la composaven.[4] (Sembla que el mateix pot dir-se de la cabanna esmentada a les fonts procedents de les comarques més septentrionals). El conjunt de l’explotació podia designar-se com borderia. La borda era habitada permanentment i el seu titular va ser qualificat com a border (bordarius) des del segle XII. Al segle següent, trobem a les fonts l’expressió hòmens amasatz et abordatz (homines abordati), emprada per distingir els ocupants del mas i de la borda, respectivament. Una de les característiques de les bordes era que freqüentment estaven vinculades com pertinencia a un mas i un mas podia disposar d’una o més bordes i borderies. D’aquesta manera, la borda s’agregava al mas com una entitat secundària, una entitat que, per altra part i en el marc d’un domini, acostumava a ser numèricament minoritària respecte al mas. Als fiscs comtals de Caldes de Montbui, per exemple, hi havia el 1151 vuit bordes i dotze masos.[5] Així, encara que sembla evident que existí un vincle entre mas i borda –Joan Coromines parla d’una masia sucursal–,[6] no està clar en què va consistir aquest vincle ni com va arribar a constituir-se. Tan sols pot establir-se amb alguna certesa que a l’hora de fer efectives les exigències, el senyor considerava mas i borda com unitats diferenciades: els masos no responien per les exigències que gravaven les bordes i les fonts de la gestió senyorial comptabilitzaven les bordes com unitats independents.
2. LA DIFUSIÓ DEL MAS
L’existència de masos, com hem dit, no es pot testimoniar per a les comarques del comtat de Barcelona amb anterioritat de mitjan segle XI. És a partir d’aquesta data que les fonts comencen a fer referència als masos com a components dels diversos dominis (honores) senyorials laics i eclesiàstics. Tanmateix, tant en aquestes comarques com en la resta de les comarques del nord-est català la difusió dels masos s’iniciaria lentament entre 1050-1100 i s’acceleraria a partir de 1100-1125. A totes aquestes comarques acaba per materialitzar-se una amplia reorganització de la geografia humana, els testimonis de la qual resulten visibles encara avui. Vers el 1200 podem constatar que al conjunt del nord-est els masos havien passat a constituir un element dominant del paisatge rural, de manera particular a les planures sedimentàries. Aquestes planures, espais ocupats des d’antic, van concentrar la major part de la població i oferien les terres més aptes per a la pràctica d’una agricultura de policultiu mediterrani. Tanmateix, a diferència dels tipus d’habitat agrupat del nord-est català, representat per les sagreres i les viles, l’habitat dispers va penetrar profundament a les serralades i muntanyes del litoral i prelitoral, espais amb la seves marcades particularitats ecològiques respecte a les planures veïnes. A les comarques del Vallès, els exemples que il·lustren millor aquest fet es refereixen, per una part, al montuosum de Sant Llorenç Savall i Sant Esteve de la Vall, al sud i nord-est del massís de Sant Llorenç del Munt (Serralada Prelitoral), i, per altra, al montuosum de Sant Medir i Sant Iscle de les Feixes, al sud i sud-est de Sant Cugat del Vallès (Serralada Litoral). En una i altra àrea les fonts permeten constatar un notable protagonisme dels monestirs benedictins de Sant Llorenç del Munt i de Sant Cugat, respectivament, a l’hora de promoure la creació i difusió de masos. El procés mateix d’aquesta penetració vers els espais d’altura, dominats pels boscs d’alzines i les garrigues, cal imaginar-lo com la creació d’enclavaments a les valls muntanyenques. En això la difusió del mas a les serralades i muntanyes es va adaptar a unes condicions geogràfiques difícils, a una orografia accidentada i a una edafologia canviant. Els sols guanyats per al conreu no representaven a vegades més que modestes clarianes localitzades als fons de les valls creades per petits corrents fluvials. No pot parlar-se, per això i ni molt menys, d’una colonització pròpiament dita. La difusió del mas en els espais incultes de muntanya va ser certament rellevant, però no el suficient com per parlar d’un veritable agençament humà d’aquests espais.[7]
2.1 Dispersió
El mas s’ha de considerar un tipus de poblament dispers. El paisatge que es va crear a partir de la difusió del mas es presentà com una successió de cases disseminades, aïllades unes de les altres per extensions més o menys significatives de terres dedicades al conreu i per espais reservats als boscos i als erms.[8] Retinguem, però, que el concepte mateix de poblament dispers no implica determinació alguna quant a l’emplaçament d’aquelles terres respecte a les cases. El mas podia aparèixer com un conjunt compacte de cases i terres. Però també, i això degué ser el més corrent, podia barrejar les seves terres amb les dels masos veïns. El contrast entre habitat agrupat i habitat dispers, per altra banda, no era absolut. De fet, pot observar-se en repetides ocasions una certa superposició d’un i altre tipus d’habitat. Així, quan determinats elements del mas s’emplaçaven a l’interior d’aquests petits pobles que s’havien configurat a partir del segle XI a l’entorn de les esglésies rurals (sagreres, celleres). Un capbreu episcopal relatiu a Mollet, al Vallès, permet constatar que un celler d’un mas podia emplaçar-se en el perímetre d’una sagrera mentre que la resta d’habitatges s’emplaçaven a l’exterior.[9]