El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita
Читать онлайн книгу.
ESPAI LOCAL INTEGRAT
1.1 Les premisses funcionals
2. ELS EXEMPLES D’UNA INTEGRACIÓ: LA NOTARIA
2.1 La notaria i els homes de mas
2.2 Valoracions
3. ELS EXEMPLES D’UNA INTEGRACIÓ: EL MERCAT
3.1 Les funcions del mercat
3.2 El mercat i els homes de mas
4. VILA, MAS I SENYORIALITZACIÓ
4.1 La intervenció del senyor
4.2 Valoracions finals
FONTS I BIBLIOGRAFIA
ABREVIATURES
ACAArxiu de la Corona d’Aragó
ACA. C Arxiu de la Corona d’Aragó, Cancelleria
ACA. OR Arxiu de la Corona d’Aragó, Ordes Religiosos
ACA. P Arxiu de la Corona d’Aragó, Patrimonials
ACA. RP Arxiu de la Corona d’Aragó, Reial Patrimoni
ACB Arxiu Capitular de Barcelona
ADB Arxiu Diocesà de Barcelona
ADG Arxiu Diocesà de Girona
AHAM Arxiu Històric d’Arenys de Mar
AHG Arxiu Històric de Girona
AHT Arxiu Històric de Terrassa
AMM Arxiu del monestir de Montserrat
ASPP Arxiu del monestir de Sant Pere de les Puelles
BC Biblioteca de Catalunya
BL British Library
PRESENTACIÓ
EL TEMA D’ESTUDI
El llibre que presentem s’ha d’entendre, en termes generals, com un estudi dels dos tipus de poblament caracterítics de la Catalunya Vella medieval: per una banda, el mas, la petita explotació agrícola dispersa i, per l’altra, la vila, la petita i mitjana ciutat dotada de mercat setmanal, de notaria pública, de cúria judicial i d’altres institucions. Cap dels dos objectes de l’estudi no són enterament nous i tant la vila com sobretot el mas són des dels anys noranta objecte d’una recerca sistemàtica que enllaça d’una o d’altra manera amb els estudis dels grans mestres del medievalisme català: Eduardo de Hinojosa, Ramon d’Abadal, Jaume Vicens Vives i Pierre Bonnassie.[1]Aquesta recerca, tot deixant de banda la historiografia local, s’ha centrat en aspectes particulars d’un i altre tipus de poblament. Per al mas, per exemple, s’ha estudiat la seva difusió inicial,[2]el seu paper com element d’una senyoria local,[3]així com la seva relació amb temes específics com l’estructura de la família que conreava les seves terres. El que encara ens manca i el que vol oferir el present llibre és una visió de conjunt la més àmplia possible dels dos tipus de poblament que representen el mas i la vila, a partir dels coneixements assolits i les problemàtiques plantejades pels historiadors.[4]Remarquem que no és la nostra intenció oferir amb el present llibre unes conclusions definitives. Més aviat ens esforçarem en proposar un marc per a la futura recerca empírica i un model que permeti interpretar històricament la difusió de la vila i el mas, així com les condicions i implicacions d’aquesta difusió.
Vila i mas
La presentació d’una visió de conjunt i la proposta d’un marc per a la recerca i d’un model interpretatiu ens demanen, d’entrada, presentar els trets formals dels dos tipus de poblament i exposar els trets socials i econòmics del mas i la vila en tant que tipus particulars de poblament. Per això i al llarg del nostre treball amb les fonts d’arxiu ens han sigut especialment útils tant els estudis regionals de les estructures del poblament medieval a les regions mediterrànies,[5]com els estudis portats a terme per historiadors com Rodney H. Hilton, Christopher Dyer i Richard H. Britnell sobre el paper dels mercats i de les petites ciutats medievals.[6]Ara bé, és essencial, al nostre entendre, tenir sempre en compte que la difusió de determinats tipus de poblament representa també la concreció espacial d’unes relacions establertes a l’interior d’aquesta societat i d’unes estructures que li donen estabilitat. Per això, els objectius del nostre llibre no es poden esgotar en un estudi dels trets formals i de les implicacions de la difusió de dos tipus de poblament particulars. La difusió del mas a la Catalunya Vella va representar la creació d’una original unitat de producció i apropiació i la consolidació d’una nova forma de gestionar els recursos humans i materials de la senyoria. Quant als recursos materials, es va promoure el mas com una unitat de producció relativament estable i coherent, que es va mostrar capaç de generar uns excedents suficients per sostenir als seus habitants i al seu senyor. Quant als recursos humans, es va promoure el mas com una unitat domèstica ben definida, en la mesura que es va optar de manera sistemàtica per la família nuclear i la parella casada com a responsable de donar continuïtat a la producció i l’apropiació. Aquesta difusió del mas va venir acompanyada per la creació d’institucions centrals, com la notaria i el mercat, vinculades habitualment a unes viles que estaven sotmeses a una senyoria similar, en un principi, a la que s’exercia sobre el mas. Aquestes institucions centrals es caracteritzaven per oferir una sèrie de béns i serveis a les unitats de producció i apropiació del seu entorn. Un dels objectius bàsics del present llibre és demostrar que gràcies a aquestes diverses institucions es va assolir la creació d’uns espais locals i una veritable integració entre mas i vila, en el sentit que la marxa mateixa del mas es va fer dependre de l’existència d’aquestes institucions. La urbanització a petita escala, en aquest sentit, va articular processos que els historiadors acostumen a separar de manera arbitrària en conceptes estancs com «senyoria», «camp» i «ciutat» i va crear un dels model d’integració social i econòmic més característics del que acostumem anomenar el «feudalisme».
Senyorialització
La configuració d’un espai local articulat no pot ser pensada com quelcom espontani, resultat d’una combinació aleatòria de processos històrics. Aquesta configuració d’un espai local només resulta veritablement comprensible si es vincula amb un esforç senyorial per promoure mas i vila i per assolir la integració de «camp» i «ciutat». El terme senyorialització no vol sinó expressar la materialització, a gran escala, d’aquest esforç, pressuposant, però, una idea molt específica d’exercir aquesta senyoria. La senyoria que es va imposar entre mitjan segle XII i mitjan segle XIV no es va limitar a ser una senyoria explotativa, conflictiva i competitiva.[7]Va ser, a més i sobretot, un senyoria constructiva i creativa, capaç de canalitzar al seu favor la potencial dinàmica d’una societat. Hi havia enormes diferències entre un senyor del segle XI i un senyor del segle XIII, tant pel que fa a la consideració dels propis actes com pel que fa a les relacions amb els homes i dones sotmesos al seu poder. Al segle XIII l’opció preferent per a assolir riqueses i poders no era ja el terror sostingut per les armes. Entenguem-nos: la competició entre senyors, l’explotació material i la discriminació moral dels rústecs van romandre com trets bàsics de l’exercici de la senyoria, d’això no se’n pot dubtar. Però, aquests trets bàsics no fan comprensibles els canvis profunds que poden constatar-se empíricament vers el 1200. La fundació d’institucions com el mercat i la notaria, l’atorgament de franqueses, la creació de serveis com la ferreria i la molineria, la promoció de mas i vila i la creació d’un nou model d’integració social i econòmic, manifestaven, per part dels senyors, una nova pauta de comportament