El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita
Читать онлайн книгу.
incultum. Aquest és el cas, per exemple, del rec que vers el 1020 projectaven construir els habitants de Corró d’Amunt i que degué estendre’s al llarg de més de tres quilometres: concretament des de la vessant de la Roca Centella fins a Corró, i d’aquí, segurament, fins a la riera de Vallfiguera.[77]
La irrigació s’aplicava als conreus més diversos: tant a les cultures del cereal com a les cultures vitícoles, sobretot, quan una i altra s’associaven amb l’arboricultura. Però, la irrigació es considerava indispensable per al conreu dels llegums, dels farratges, dels prats i de les plantes industrials. En relació amb tots aquests conreus, l’aplicació de la irrigació artificial no representa sinó excepcionalment un subministrament de nutrients addicionals. El seu efecte sobre els rendiments el té com factor de creixement. Per això la irrigació era important en els moments de màxima demanda d’aigua i quan la vegetació consumia un màxim d’energia pel seu creixement. Quant a les aigües degué preferir-se la dels rius a la de les fonts, donat que aquelles contenien petites quantitats de nutrients dissolts i partícules orgàniques, al temps que estaven adaptades a la temperatura ambiental. A canvi de les possibilitats que oferia, la irrigació exigia una sèrie d’esforços: des de la construcció dels recs fins a la neteja regular dels canals quan s’havien omplert de grava i llim. Per altra part, la irrigació també requeria una regulació clara de l’accés als recursos hidràulics. Entrem, amb això, en una temàtica complexa les implicacions jurídiques i econòmiques de la qual es van plantejar de manera diversa segons les èpoques.
5.1.2 L’accés a l’aigua
Fins a la primera meitat del segle XI la construcció i l’explotació de l’ús dels sistemes d’irrigació semblen haver estat un assumpte que requeia la majoria de les vegades en els propis agricultors. L’apropiació col·lectiva de l’aigua sembla venir suggerida per una carta ja citada de l’any 1020, en virtut de la qual els habitants de Corró d’Amunt, al Vallès, compraven a la comtessa Ermessenda el dret de desviar les diverses corrents d’aigües cap al rec que pensaven construir. Aquesta, tanmateix, condicionava la venda a que la desviació de les aigües no afectés al rec dels habitants de Samalús.[78]Certament, enfront a aquesta regulació intercol·lectiva dels accessos a l’aigua, amb l’autoritat comtal com a intermediària, hi ha també evidències de grans recs construïts per iniciativa de monestirs benedictins.[79]Però en general, degué prevaler aquella apropiació col·lectiva de les aigües pels agricultors, una pràctica que per altra part venia sostinguda per la concepció tradicional que considerava les aigües corrents com un element dels espais incultes i amb això com un bé públic al que tot home lliure tenia accés.[80]Aquesta concepció s’havia expressat ja en la legislació visigoda i es tornaria a vigoritzar per part dels sobirans al segle XII en el marc d’una política més general de reactualització de les regalies.[81]Tanmateix, l’apropiació col·lectiva de l’aigua i la noció de les aigües corrents com bé públic no excloïa que el dret d’accedir a l’aigua fos concebut com un dret individual que corresponia a un propietari qualsevol. (De fet, el dret vulgar romà, malgrat concebre les aigües com un bé públic, permetia una apropiació limitada d’aquestes.) D’aquí la possibilitat d’alienar canals de rec i terres de conreu amb les aigües que, procedents dels rius i els torrents, les irrigaven. L’aigua, en aquestes transaccions i perllongant una tradició legal romana, es considerava pertanyent als predis perquè constituïa un accessori i un valor afegit d’aquests.
Aquest fet facilitaria a partir de mitjan segle XI que l’accés a les aigües de reg quedés sotmès, almenys en part, al control dels senyors. Tanmateix, cal subratllar que resulta difícil determinar la incidència d’aquest control senyorial. En qualsevol cas, aquest no va implicar tan una patrimonialització de les aigües i una limitació significativa de l’accés a aquestes, sinó més aviat un esforç per regular l’explotació dels recursos hidràulics amb la finalitat, sobretot, de garantir la irrigació dels predis pertanyent a un domini concret. Va ser, sobretot, aquesta preocupació per la marxa del domini la que sembla haver orientat l’actuació dels senyors. Reflex d’aquesta actuació eren les garanties que els senyors s’esforçaren per atorgar als seus homes de mas pel que feia l’accés a les aigües de rec (regadora, rigatura).[82]En la mateixa línia cal interpretar, a més, la proliferació dels pactes conclosos entre senyors per accedir a les aigües i consensuar el trànsit (transitum) dels recs pels respectius predis.[83]
5.2 L’aterrassament
A l’hora d’estudiar les característiques de les feixes hem comprovat la possible existència de parcel·les agençades, emplaçades de manera horitzontal sobre els vessants. La manera tradicional de portar a terme aquest agençament consistia en la construcció de murs de pedra seca que sostenien els successius bancals de sòl. L’aterrassament donava, així, la possibilitat de conrear els vessants incultes i al mateix temps que evitava l’exposició d’aquestes terres per naturalesa pobres i esquelètiques al desgast que podien provocar les pluges torrencials i els forts corrents d’aigua. Les terrasses podien sostenir pràcticament qualsevol conreu, però cal suposar que aquestes es dedicaren de manera preferent a l’arboricultura, la viticultura i a les cultures irrigades; mentre que els cereals, pels escassos rendiments que proporcionaven, no es conreaven sinó com una cultura intercalar. La llaurada sobre els bancals s’havia de realitzar en la majoria dels casos amb l’aixada.[84]
Resulta difícil provar amb certesa per al nord-est català la difusió d’una agricultura que aplicava sistemàticament el conreu en terrasses a gran escala. Sobre els precedents antics no estem millor informats: els agrònoms romans no esmenten les terrasses i no existeix un terme llatí per designar-les. Cap document relacionat amb el nord-est català ens descriu l’existència de conjunts de terrasses més o menys amplis. Malgrat això, Pierre Bonnassie creu que entre els segles X i XI hi va haver a escala regional una veritable conquesta dels vessants.[85] Com els arguments que sostenen la seva afirmació són escassament concloents, resulta més prudent considerar com provat el coneixement de tècniques d’aterrassament, tal com les hem vist aplicades en les feixes, tècniques que probablement es desenvoluparen durant els primers segles medievals. La necessitat d’un ulterior agençament a gran escala que portaria a crear les impressionants vessants aterrassades que encara avui poden observar-se en el paisatge dependria de diversos fets. Així, l’aterrassament sols podia portar-se a terme sobre determinats sòls excloent-se d’entrada els vessants argilosos, sense resistència a l’erosió, difícils d’agençar a causa de la fisuració del sòl i dels lliscaments de terrenys. Així mateix es solien descartar terrasses sobre formacions detrítiques dels vessants calcaris. A més, la construcció, el manteniment i el conreu des bancals exigien una gran quantitat de treball i la disposició de notables recursos. Per tant, havia d’existir una forta pressió per la seva difusió. Però, encara existint aquesta pressió, res obliga a suposar que l’aterrassament hagués de realitzar-se a gran escala i com a obra col·lectiva. L’aterrassament pot pensar-se perfectament com una empresa realitzada a petita escala pel mateix interessat, que a la llarga podia conduir a l’agençament de tot un vessant. La necessitat d’aquest agençament, així com la seva qualitat, depenien, a més, dels objectius que els constructors de les terrasses s’havien imposat. Oliver Rackham i Jennifer A. Moody han indicat diversos d’aquests objectius: redistribuir els sediments, crear sòls més profunds i capaços de retenir quelcom d’humitat, incrementar la possibilitat de penetració dels arrels, controlar els mants d’erosió, incrementar la capacitat dels sòls per absorbir les pluges torrencials, crear superfícies horitzontals per les cultures (irrigades)... Finalment, la necessitat de l’agençament depenia