El mas i la vila a la Catalunya medieval. Víctor Farías Zurita
Читать онлайн книгу.
i l’opció pel policultiu, són els tres factors que permeten explicar perquè la distribució de les cultures es va realitzar llavors a microescala, a partir del mas individual, sense arribar a configurar uns espais amplis, racionalment estructurats, coherents i articulats, propis de l’hàbitat rural concentrat. De fet no existeix en les nostres fonts un terme que pugui descriure un espai d’aquesta mena (que pugui traduir el terme francès de finage). Cal deduir, doncs, que l’espai agrari s’articulà a partir d’una suma d’opcions individuals respecte a l’emplaçament de cadascuna de les cultures. A la dispersió de l’hàbitat corresponia un espai agrari que s’estenia, sense límits precisos, sobre amplis àrees d’una vall o d’una plana i una distribució heterogènia de les cultures. Com a molt es pot observar l’agrupació a escala local de les cultures en funció de criteris diversos, d’índole tant ecològica com social i econòmica. Així, les exigències quant l’aigua i els sòls podien determinar l’agrupament dels prats, llinars i canemars a la vora de les rieres i dels torrents. Però la concentració en sectors determinats de vinyes i oliveres podia constituir una resposta tant a les propietats del medi com a la voluntat d’estalviar temps, energies i recursos. Això últim l’hem constatat per als horts emplaçats al costat de les cases. Pierre Toubert, per altra banda, ha indicat que la difusió de les vinyes degué sovint obeir menys a factors topogràfics i pedológics que a les facilitats per transportar les collites als cellers.[74]
5. L’EXPLOTACIÓ DELS ESPAIS CULTIVATS
El mas va consolidar una civilització del policultiu consistent en l’explotació de cultures diverses, freqüentment associades, que responien a necessitats diverses i exigien cadascuna les seves cures especifiques. En l’aspecte quantitatiu pot retenir-se un predomini de les cultures cerealístiques i vitícoles. Ara bé, el lloc quantitativament secundari de les parcel·les dedicades als horts i a les cultures de farratge no deu conduir-nos a conclusions precipitades. Més enllà de la seva importància numèrica, tota parcel·la i tota cultura tenia una funció en la lògica econòmica del mas, una funció que pretenia respondre a les més diverses necessitats de la unitat domèstica. Aquest policultiu descompensat, com veurem, es practicava en el marc d’un parcel·lari complex, fràgil i discontinu, en el qual la distribució de les parcel·les venia determinada per una multitud de factors: la qualitat dels sòls, la presència de l’aigua, el relleu, la incidència dels vents, la proximitat de l’hàbitat humà... L’existència mateixa d’aquest policultiu responia no sols a les necessitats i a les pautes del consum humà sinó també als imperatius senyorials (civada). Deriva també de la fragilitat del mateix ecosistema mediterrani. En aquest ecosistema l’agricultura es practicava sobre sòls moltes vegades mediocres i s’enfrontava a notables reptes climàtics, sobretot, a la sequera estival. Per això combinava el conreu del cereal amb el conreu de les vinyes, dels arbres i dels horts, seleccionant espècies vegetals resistents a un medi inhòspit i evitant la dependència de conreus massa propensos a patir les incidències negatives del clima. Això permetia diversificar les collites, distribuir-les sobre moments diferents del cicle anual i reduir així el risc de veure’s condemnat a la fam.
Tant la característica del parcel·lari com la fragilitat de l’ecosistema i la pràctica del policultiu van implicar un sobreconsum d’energies. El predomini d’un parcel·lari fragmentat i discontinu obligava a un treball parcel·la per parcel·la, que l’agricultor realitzava dedicant a cada peça de terra una atenció particular en el moment que aquesta ho requeria. La dispersió de les parcel·les, que podia a vegades ser excessiva, exigia, per altra part, una gran quantitat de temps de desplaçament i, amb això, també una despesa notable d’energies. La importància, per altra part, atorgada en el marc del policultiu a les cultures intensives requeria notables inversions en treball manual (aixada). Però també les restants cultures exigien una adaptació a la fragilitat de l’ecosistema i, amb això, una inversió d’energies i recursos per mantenir i incrementar la productivitat agrícola aplicant determinades pràctiques més o menys complexes. A aquestes pràctiques, concretament a la irrigació, a l’aterrassament i a la regeneració del sòl, en part conegudes des de l’Antiguitat, dedicarem els apartats següents.
5.1 La irrigació
A partir de segle XI, les fonts permeten constatar un tret característic de l’agricultura medieval catalana: la cerca de la proximitat de l’aigua. Una i altra vegada les fonts descriuen les parcel·les de conreu emplaçades al llarg d’un torrent o d’una riera, a les ribes i junt a una font o una rasa. Una enquesta feta a partir d’una mostra de gairebé vuit-centes compra-vendes realitzades entre els anys 900 i 1050 a les comarques del Vallès mostra que gairebé la meitat de les terras, un 49%, limitava per un o més costats amb un corrent d’aigua. El mateix es constata per un 40% de les vinyes, malloles i trilles. Als segles XII i XIII, entre les parcel·les afectades al mas, n’hi havia diverses que aprofitaven la proximitat de les corrents d’aigua: canemars i llinars, els prats, els ortos subreganeos i les terras subreganeas. Entre aquestes cal citar, sobretot, les insulas. Aquestes eren parcel·les que s’emplaçaven sempre junt a una torrent o en el mateix llit d’una corrent natural d’aigua (terra in insula de flumen, insula rieria).[75] Es tractava, doncs, de terres d’al·luvió, formades pels dipòsits de grava, sorra i codols que les corrents d’aigua havien anat acumulant en aquells paratges del curs fluvial on el desnivell era moderat i l’estuari ampli. De les fonts es dedueix que les insulas podien estar dedicades al conreu de llegums, verdures i cereals (isla de terra), que podien estar associades a prats i que podien portar arbres, vinyes i trilles.
5.1.1 Els recs
Es ben conegut que l’agricultura mediterrània es veu enfrontada a l’aridesa, sobretot, estival. En aquest context les insulas aprofitaven les condicions naturals per accedir a l’aigua. Allí, però, on no es donaven aquestes condicions, els agricultors van haver d’intentar des de molt aviat remeiar el dèficit d’aigua a través de la irrigació artificial i l’explotació intensiva dels recursos hidràulics que oferia la naturalesa. Ja per a les èpoques romana i visigoda sabem d’una irrigació a petita escala, molt senzilla en tant que obra d’enginyeria, però ben adaptada a les condicions ecològiques i topogràfiques.[76]
Les premisses, per tant, estaven donades. Les planes del Vallès i de l’Empordà, per altra part, eren recorregudes per un gran nombre de corrents d’aigua de major o menor cabal. En alguns casos es tractava de corrents contínues. Tanmateix, en molts altres casos es tractava de corrents d’aigua amb un cabdal desigualment distribuït al llarg de l’any, un fenomen molt corrent del règim fluvial mediterrani. En molts casos aquests corrents depenien d’una pluviositat molt irregular i així no pot sorprendre que la irrigació depengués així mateix de la pluviositat. Amb tot, l’ubiqüitat d’aquestes corrents irregulars afavorí, sens dubte, la creació de xarxes d’irrigació que cobrien una bona part de l’espai conreat. Les fonts realitzen des d’aviat la distinció entre el riguum i l’inriguum i la pràctica de la irrigació pot documentar-se per als segles IX i X. Als segles XII i XIII els masos estaven quasi bé sempre dotats amb recs, sèquies i palafangues i, a vegades, als seus ocupants els era reconegut de manera expressa el dret de conduir les aigües a les seves terres de conreu.
Podem distingir dos tipus de recs: per una part, havia aquells que es connectaven directament a una corrent d’aigua i es distribuïen després sobre les parcel·les d’una contrada; i, per l’altra, els recs que estaven connectats al canal d’un molí, els quals, al mateix temps que es feien servir per rotar les moles, també es destinaven a irrigar les parcel·les que s’emplaçaven en el curs inferior i superior del rec. Una resclosa instal·lada a la ribera de la corrent servia per acumular l’aigua i garantia, així i fins a cert punt, un subministrament relativament regular al llarg de l’any. Des d’aquesta resclosa partien les diverticula aquarum i els bogatells que permetien captar l’aigua i portar-la al aqua ductum. Una sèrie de comportes (destoledors, trestoledors) regulaven el subministrament d’aigües a les parcel·les. El canal en sí degué ser una construcció de poca longitud i bastant senzilla,